23.02.2022 - 11:16
|
Actualització: 23.02.2022 - 12:16
El discurs de Vladímir Putin de dilluns, en què va anunciar el reconeixement per part de Rússia de la independència de les dues repúbliques separatistes de l’est d’Ucraïna, es va centrar en la qüestió que Moscou ha presentat durant anys com la seva principal preocupació en matèria de seguretat: l’extensió de l’OTAN cap a l’est.
Tota la informació d’última hora sobre la guerra entre Ucraïna i Rússia
D’ençà de la caiguda del mur de Berlín, el 1989, i la desaparició de l’URSS, el 1991, l’OTAN s’ha expandit per incloure molts antics països comunistes d’Europa de l’est, malgrat la desaprovació de Moscou. Aquesta extensió cap a les fronteres de Rússia ha contribuït a augmentar les tensions entre occident i el Kremlin, una tensió especialment palpable d’ençà del canvi de poder a Ucraïna el 2014 i que ha crescut aquestes darreres setmanes i dies.
Tant l’equip de Petrò Poroixenko (president del 2014 al 2019) com, després, el de Volodímir Zelenski (elegit el 2019 i el mandat del qual acaba el 2024) han manifestat el seu desig d’incorporar Ucraïna a l’aliança. Tot i que l’organització no ha acceptat fins ara la candidatura de Kíev, les relacions OTAN-Ucraïna s’han intensificat aquests darrers anys.
En l’estira-i-arronsa entre Moscou, d’una banda, i Kíev i occident, d’una altra, la part russa exigeix especialment que l’OTAN es comprometi a no acceptar mai la incorporació d’Ucraïna. És possible, aquesta perspectiva?
Preocupacions mútues
En l’actualitat, occident, i especialment els Estats Units, creu que Ucraïna es troba sota l’amenaça d’una invasió russa, una percepció que es basa sobretot en l’observació del desplegament de desenes de milers de soldats russos a les fronteres d’Ucraïna i en les maniobres militars fetes en aquestes regions i a Crimea.
Rússia, per la seva banda, nega qualsevol voluntat d’invasió i assegura que, al contrari, és amenaçada, en particular perquè els aliats occidentals d’Ucraïna li proporcionen armament com més va més sofisticat i despleguen milers de soldats addicionals a l’Europa de l’est.
Les propostes russes
Per tranquil·litzar occident, Rússia ha proposat tractats als Estats Units i a l’OTAN que preveuen la renúncia a l’ampliació a l’est i el retorn a la situació de seguretat derivada del final de la guerra freda. Moscou assenyala que, a canvi de la dissolució del Pacte de Varsòvia, occident havia promès verbalment a Mikhaïl Gorbatxov que no ampliaria l’OTAN als “països del bloc oriental”, com s’anomenaven abans, tret de l’Alemanya reunificada.
Documents desclassificats dels EUA, soviètics, alemanys, britànics i francesos publicats per l’Arxiu de Seguretat Nacional de la Universitat de George Washington testimonien la garantia que va donar el secretari d’estat nord-americà d’aleshores, James Baker, al cap soviètic durant la reunió del 9 de febrer de 1990: sobre l’expansió de l’OTAN, Baker havia anunciat que l’Aliança no avançaria “ni una polzada cap a l’est”. Però aquesta promesa no es va complir.
Russia tells US that it wants NATO to go back to pre 1997 position and they want legally binding security guarantees on NATO expansion towards East and they also want the elimination of infrastructure of rapid deployment of Nuclear weapons in Europe#UkraineConflict #NATO #Russia pic.twitter.com/TzkpDByQrF
— Wasif (@wsf11_) February 17, 2022
Els russos es fan insistentment aquesta pregunta: per què no es va dissoldre l’OTAN a la vegada que el Pacte de Varsòvia? L’OTAN s’havia creat per contrarestar l’URSS, que ja no existeix.
Des del punt de vista de Moscou, l’OTAN ha avançat cinc-cents quilòmetres cap a l’est; i per això els russos consideren que han estat traïts i menyspreats durant trenta anys.
Un equilibri de poder polític i militar
Als ulls dels russos, els occidentals han aprofitat la seva debilitat per acostar-se perillosament a les seves fronteres. Aquest progrés de l’OTAN, sens dubte, no hauria estat possible si Rússia s’hagués trobat en una posició de força. Per tant, per a Moscou, la causa és clara: els occidentals respectaran els russos només si mostren la seva força.
Això explica el recent desplegament de soldats russos a les fronteres d’Ucraïna, l’objectiu dels quals sembla sobretot polític: empènyer la part contrària a negociar. De moment, malgrat l’augment de les tensions i del seu discurs, Rússia insisteix que no es planteja seriosament d’envair Ucraïna, tal com ha dit l’ambaixador rus davant de l’ONU.
El malson de Vladímir Putin és veure la seva frontera occidental completament blocada per una OTAN que s’hauria expandit a Ucraïna. Des del seu punt de vista, en una situació així, l’existència mateixa de Rússia es veuria amenaçada. Durant la conferència de premsa del 7 de febrer, després d’haver-se reunit amb Emmanuel Macron, el president rus va explicar la seva visió de les coses: “L’OTAN és lluny de ser una organització pacífica; no és una organització política, sinó militar, mireu què ha fet d’ençà de la caiguda de l’URSS el 1991, a Iugoslàvia, a l’Irac, a Síria, a Líbia… sense respectar el dret internacional, sense l’aval del Consell de Seguretat de l’ONU!”
I tot seguit, va afegir: “Si Ucraïna s’uneix a l’OTAN, atacarà Crimea, que forma part de la Federació Russa. […] Voleu que faci la guerra contra l’OTAN? És clar que no! […] És per aquest motiu que vam anunciar les nostres propostes per a un procés de negociació.”
Per això, Moscou exigeix que l’OTAN cessi tota activitat militar a l’Europa de l’est, incloent-hi Ucraïna, el Caucas i l’Àsia Central, que no desplegui míssils de mig o curt abast a prop del territori rus, que no faci exercicis militars que impliquin més d’una brigada militar en una zona frontera acordada i que signi un acord pel qual ni Rússia ni els Estats Units puguin desplegar armes nuclears fora dels seus territoris nacionals. El principal objectiu anunciat pels russos és que els Estats Units tornin a la taula de negociacions.
Ucraïna com a límit màxim
Rússia vol tornar a la situació que imperava a Europa el 1997, abans de les successives ampliacions de l’OTAN a catorze antics països de l’est (1999-2020). Això no pressuposa l’anul·lació de l’adhesió a l’Aliança d’aquests països, sinó que exigeix d’aturar l’ampliació d’aquesta estructura prop de les fronteres russes, i abandonar l’anomenada política de “portes obertes”.
Per justificar aquestes demandes, els russos es remeten al Document d’Istanbul del 1999 i la Declaració d’Astana del 2010, dos documents de l’OSCE (Organització per a la Seguretat i la Cooperació a Europa) elaborats sobre la base dels acords d’Hèlsinki signats el 1975. Aquests texts estipulen que cada país té dret de triar aliances i pactar acords amb qui vulgui, però que els estats “no reforçaran la seva seguretat a costa de la dels altres”.
Rússia, que considera precisament que els països que es van unir a l’OTAN després del final de la guerra freda han reforçat la seguretat de l’organització en detriment de la pròpia, argumenta les seves peticions de la següent manera: “Heu instal·lat els llançadors de míssils Tomahawk fins a les nostres fronteres. No tolerarem més aquesta situació, perquè el temps de vol d’aquests míssils cap a Rússia, des d’Ucraïna o els estats bàltics, s’estima en 7-10 minuts, o fins i tot 5 minuts per als sistemes hipersònics!”
Aquest enfrontament arriba en un context en què, segons Rússia, la retirada dels Estats Units, l’any 2019, del Tractat de Forces Nuclears d’Alt Intermedi (INF), que prohibeix el desplegament de míssils terrestres amb un màxim abast de 5500 quilòmetres, pot desencadenar una cursa d’armaments nuclears.
Només una via: la negociació
Malgrat els temors actuals, hi ha motius per a creure en una resolució pacífica, perquè Vladímir Putin mateix va assenyalar fa uns dies: “Hem de trobar la manera de garantir els interessos i la seguretat de tots els participants en aquest procés: Ucraïna, països europeus i Rússia… Espero que al final trobem aquesta solució, encara que no sigui fàcil. No ho és, ja ho sabem, això.”
Els russos i els nord-americans es posaran d’acord en determinats temes; cadascuna de les dues parts mirarà de salvar la cara. Sens dubte, és per aquest motiu que els nord-americans van demanar als russos que no fessin pública la seva resposta, de la mateixa manera que no havien fet públics els seus intercanvis amb Moscou durant la crisi dels míssils cubans el 1962. Al final, hem d’esperar que el camí de la diplomàcia triomfarà.
Evguénia Madelaine és una investigadora especialitzada en geopolítica i llengües eslaves de la Universitat Litoral Costa d’Opàl de l’Institut Catòlic de Lille (ICL). Aquest article es va publicar originalment a The Conversation.
