18.04.2021 - 21:50
“Vimos da noite e cara á noite imos”
José Fernández Vázquez, àlies comandant Jorge de Soutomaior, i el seu fill Federico Fernández Ackermann són dos dels combatents que es van perdre en el laberint de l’exili del 1939. Dos lluitadors antifeixistes que mai no es van rendir. Dues vides creuades i un sol argument. La guerra del 1936-1939, el PCE, l’exili, l’UCE, el Directori Revolucionari Ibèric d’Alliberament (DRIL), la lluita antifranquista i antisalazarista, el segrest del transatlàntic Santa Maria (1961), guerrilles llatinoamericanes, entrenament clandestí a Cuba, Praga, l’escola de guerrillers de Veneçuela, la presó, Nicaragua, la Xina, Laos, el Vietnam i, al final, la literatura i la fotografia.
El testimoni creuat d’aquests dos homes, pare i fill, el seu rastre revolucionari a l’aventura i el risc permanent tracen alguns dels camins del compromís antifeixista i internacionalista arreu del món dels republicans espanyols durant dècades. És un deure i un honor tenir-los presents ara que es compleixen noranta anys de la proclamació de la Segona República. Venim de la nit i cap a la nit anem.
Les seves històries ens les recorda el recent llibre Federico Fernández. Fotografías. Meu pai, o exiliado, seu fillo, o fotógrafo (Fricción de Culturas, 2020), amb un magnífic relat biogràfic del seu amic gallec-veneçolà Xurxo Martiz Crespo i una acurada edició fotogràfica de Xosé Enrique Acuña. Aquest recull biogràfic i fotogràfic de les vides de pare i fill, més una bona mostra impactant de les fotografies de Federico, va ser la missió que el fotògraf encarregà als seus dos amics un temps abans de morir a Caracas, el febrer del 2014.
Llavors, Xurxo Martiz escrigué que ens havia deixat “un d’aquells fills irreverents que l’exili republicà donà al món, a qualsevol lloc, a qualsevol indret”. Ara veu la llum el llibre, amb un material inèdit que mereix una bona exposició, tant de l’obra fotogràfica de Federico, Premi Nacional de Fotografia de Veneçuela (1995), com dels documents de l’arxiu del comandant Soutomaior i el context històric que emmarca les vides de tots dos.
Pirates de la llibertat
La matinada del 22 de gener de 1961 un grup de vint-i-quatre homes mal armats va segrestar prop de Curaçao, en aigües internacionals, el transatlàntic portuguès Santa Maria, amb gairebé mil persones a bord. Jorge de Soutomaior era el cap militar de l’acció i el seu fill, Federico, un dels assaltants que aquella nit van prendre el vaixell. L’acció va ser reivindicada pel DRIL, integrat per portuguesos i espanyols antifeixistes, entre els quals hi havia molts gallecs, en protesta per la pervivència de les dictadures ibèriques de Franco i de Salazar.
El pla i el comandament de l’operació eren a càrrec de l’intel·lectual nacionalista gallec Pepe Velo, del militar republicà ex-PCE comandant Jorge de Soutomaior (José Fernández) i del militar opositor portuguès capità Henrique Galvao.
Durant dotze dies, entre el 21 de gener i el 3 de febrer, el món va estar pendent d’aquell segrest, que va representar una bufetada a la passivitat, la hipocresia i la injustícia històrica. Els noms de Franco i Salazar van tornar a la primera plana dels diaris, obligant tothom a fer memòria: a la península ibèrica encara quedaven dos dictadors anacrònics, i també una oposició valenta i imaginativa decidida a combatre’ls.
El règim franquista i la passivitat de l’oposició a l’interior i a l’exili van aconseguir d’ocultar el fet més important d’aquella acció espectacular: la meitat dels activistes eren republicans exiliats espanyols i dos dels comandants de l’acció, batejada molt oportunament amb el nom Operació Dulcinea, eren revolucionaris gallecs que, com els vells mariners que desconfien de les lleis de la terra, van decidir de jugar-se la vida enmig de la mar, per dir ben alt al món que a la península ibèrica encara quedaven forces per a hissar la bandera de la llibertat.
El president del Brasil Janio Quadros els va acollir al port de Recife com refugiats polítics. El poble brasiler els va rebre com uns herois. Soutomaior i Federico eren a la glòria, però ben aviat les dissensions en el si del DRIL impedirien de prolongar la lluita iniciada. Però ells no es van rendir mai.
De la guerra del 1936-1939 al Santa Liberdade
José Fernández havia combatut a la marina de la república durant els tres anys de guerra. A l’exili francès, a Criel-sur-Mer, nasqué Federico, el primer fill de José amb la seva companya alemanya Margarita Ackermann von Haag. Temps d’exili molt dur. Entre dues guerres i amb l’ocupació nazi de França. Camps de refugiats, separació familiar, presó per a mare i fill dues vegades. Estada de Federico a la Selva Negra amb els avis materns. París. El pare treballa d’obrer de muntatge a la fàbrica de Renault.
L’any 1948 la família s’exilià a Veneçuela, on el pare trobà feina al port de la Guaira i s’implicà en els grups més actius de l’exili republicà a la lluita antifranquista. Fundà el DRIL amb Pepe Velo i Xosé Sesto i després d’unes quantes accions amb explosius a Espanya, l’any 1960, que acabaren amb detencions, un parell de víctimes i un escamot afusellat, van planificar l’Operació Dulcinea: el segrest del vaixell Santa Maria. L’objectiu final era d’iniciar la lluita anticolonial a Angola, cosa que no es va poder assolir, però l’acció va ser un èxit de propaganda espectacular.
Federico explicà al seu amic Xurxo Martiz que el pare li havia aconseguit un parell de feines en empreses en què participava, però que l’havia acabat acomiadant dues vegades. Un dia, li va donar la darrera oportunitat: “Escolta, Federico: he dedicat massa esforç a fer de tu un home útil, però sembles destinat a no servir per a res. Queda una oportunitat, per part meva la darrera que se m’acut oferir-te: si vols, pots participar en una acció contra Franco. Estem a punt de capturar un vaixell, anar a l’Àfrica, crear un grup guerriller a Angola, col·laborar en l’alliberament de les colònies portugueses, enderrocar Salazar i envair Espanya.”
Federico no va dubtar. S’integrà a l’escamot clandestí que comandaven el seu pare i Pepe Velo i visqué els mesos de preparació de l’acció a Caracas. Va aprendre a fer servir una de les poques armes que tenien disponibles, embarcà al Santa Maria el dia previst i la matinada del 22 de gener, a l’hora convinguda i seguint les ordres del seu pare, el comandant Soutomaior, Federico es dirigí amb un grup de tres camarades a silenciar i ocupar la cabina de radiocomunicacions. De vint-i-quatre homes, tan sols catorze tenien alguna arma i no totes eren en bon estat. A Federico li tocà un revòlver de 38 mm. curt. Tiroteig a coberta, al pont de comandament. Aquella nit va ser la primera vegada que Federico disparà contra un home.
La notícia del segrest va fer la volta al món i ocupà les primeres pàgines de tots els diaris durant dotze dies, però un cop al Brasil el grup d’herois revolucionaris es va desintegrar per profundes discrepàncies estratègiques i personals. Federico i el comandant Soutomaior van deixar el DRIL, però no van abandonar la lluita que van començar el 1936, que a principi de la dècada dels seixanta, amb els canvis que s’anaven produint al món, semblava que podia renéixer amb energies renovades i el suport d’una segona generació de fills de l’exili, la generació de Federico que aleshores tenia vint-i-dos anys. De fet, entre els segrestadors del Santa Maria, rebatejat Santa Liberdade, també hi havia Víctor Velo, que s’havia embarcat, també, amb el seu pare, l’ideòleg Pepe Velo, comandant polític de l’operació.
De guerriller a fotògraf
Després de la festa brasilera, de retorn a Caracas, Federico va ser detingut. Explica Xurxo Martiz que, per amistat amb un altre fill de l’exili republicà espanyol nascut a Cuba, Paúl del Río, àlies Máximo Canales, Federico s’allistà a l’organització guerrillera Forces Armades d’Alliberament Nacional (FALN), afí al Partit Comunista de Veneçuela. Reprengué la batalla: tiroteigs contra la policia, confiscació de diners i armes, rescat de presos i més accions de guerrilla urbana.
Val a dir que el seu camarada, fill de l’exili republicà espanyol, Máximo Canales, comandà l’escamot que el 1963 va segrestar a Caracas el futbolista del Reial Madrid Alfredo Di Stefano durant quaranta-vuit hores per donar a conèixer al món la lluita que duia a terme el moviment guerriller veneçolà del MIR i de les FALN.
Un dia, en una acció que emulava l’assalt del Santa Maria, Federico i un grup d’homes armats van segrestar el vaixell Anzoátegui. L’acció durà una setmana fins que, després d’un dur enfrontament armat amb un altre vaixell, es van refugiar a les costes brasileres, on van ser detinguts per l’exèrcit del Brasil. El 1961, Federico havia arribat al Brasil com un heroi, dos anys després ho feia com un bandit comunista. Al final, els van concedir l’asil, però ell no el va acceptar per tal de prosseguir el seu camí guerriller. Passà clandestinament per París i Praga per arribar a Cuba, on rebé entrenament de guerriller a la Sierra, sota les ordres dels homes de Fidel Castro.
Entrenament físic, marxes, disciplina, resistència, ús d’armes i explosius i retorn a Caracas per muntar una escola guerrillera clandestina a San Antonio de los Altos. Però en poques setmanes tots els homes de les FALN i del MIR que hi havia a l’escola van ser detinguts. Federico va passar cinc anys a la presó. Deixà l’organització, estudià, llegí, dibuixà…, fins que el desembre del 1968 en va sortir en llibertat.
El comandant Soutomaior al Vietnam
El pare de Federico, el comandant Soutomaior, després del segrest del Santa Maria i de l’estada al Brasil, es dedicà del tot a l’activitat política i a escriure. Passà un temps breu empresonat, viatjà a Cuba i, com a part del Grup Llatinoamericà de la Tricontinental, visità les autoritats guerrilleres a la Xina, Laos i el Vietnam en plena guerra amb els EUA. Després d’un temps vivint a Cuba, es traslladà una altra vegada a Caracas, on es dedicà a escriure ficció, teatre i assaigs polítics, fins que va morir el 12 de febrer de 1986.
Federico, per la seva banda, després d’obtenir la llibertat es va dedicar de ple a la fotografia. Va deixar de disparar bales per disparar fotografies. Va canviar el gallet pel disparador de l’objectiu de la càmera. Va estudiar, va practicar, va fer classes. Començà a fer exposicions de sèries fotogràfiques, com ara “Inaugurando”, “Via Crucis” i “Super Galaxia”. Va anar forjant una important carrera de fotògraf i de professor de fotografia a Veneçuela. L’any 1984, gràcies als seus contactes militants, viatjà a Nicaragua durant la guerra contra la Contra i va produir la sèrie Nicaragua en tiempo de guerra. Guanyà uns quants premis abans d’obtenir, l’any 1995, el Premi Nacional de Fotografia de Veneçuela.
El 1986, després de la mort de Soutomaior, Federico va produir la sèrie Meu pai, o exiliado, que és l’origen del llibre actual escrit i editat pel seu amic Xurxo Martiz, a qui Federico va encarregar-ne l’edició, juntament amb la conservació de l’arxiu del seu pare, abans de morir a Caracas el febrer del 2014. “Missió acomplerta, company!”, escriu Xurxo Martiz. El llibre, esplèndid, ja és una realitat. Ara caldria que algun galerista es decidís a fer una bona retrospectiva de tota l’obra fotogràfica d’aquest revolucionari fill de l’exili republicà espanyol, nascut a França, crescut a Veneçuela, i allistat a totes les causes que li permetien lluitar pels valors que havia après del seu pare, el cap militar del segrest del transatlàntic Santa Maria.
Federico Fernández viatjà per darrera vegada a Galícia l’any 2008. Tenia el projecte i bons contactes per fotografiar la vida als campaments de les FARC a Colòmbia. Necessitava una Canon Powershot, i el seu amic Xurxo li va enviar. Es va traslladar a Colòmbia i les FARC el van acceptar. Però en poc temps va haver d’abandonar el país i el projecte per greus problemes de salut.
La tècnica de la navegació en ziga-zaga
Una de les estratègies que Soutomaior va posar en pràctica durant el segrest del transatlàntic va ser la navegació en ziga-zaga, una tècnica de guerrilla terrestre que havia après a la guerra del 1936-1939. La va aplicar a la navegació marítima, amb un èxit notable, perquè va despistar els vaixells de la Sisena Flota dels EUA que els seguien el rastre. La història i les històries del Santa Liberdade continuen navegant en ziga-zaga per sempre, esmunyedisses, no del tot localitzables, i sense arribar mai a cap dels ports somniats, com les utopies.
L’epopeia del primer gran segrest polític d’un transatlàntic és una gesta revolucionària que ha inspirat unes quantes obres. Yo robé el Santa Maria (Akal, 1978) i 24 homens e mais nada. A captura do Santa Maria (Abrente Editora, 2010) de Jorge de Soutomaior; el meu llibre Pirates de la llibertat (Empúries, 2004); el documentari de Margarita Ledo Santa Liberdade (2004), i el documentari radiofònic Operación Dulcinea: el secuestro del trasatlántico Santa Maria contra las dictaduras de Franco y Salazar (2017), a Documentos RNE.
