01.03.2022 - 20:31
|
Actualització: 01.03.2022 - 20:46
El tronat exèrcit d’Ucraïna no va oferir cap mena de resistència a l’annexió de Crimea el febrer del 2014. D’aleshores ençà, l’exèrcit ucraïnès, mal equipat però molt motivat, ha tingut milers de baixes en la lluita contra les forces separatistes a la regió oriental del Donbass. Mentrestant, el país s’ha embarcat en un programa de reforma militar, sovint desordenat, que l’ha convertit –tot i que encara és vulnerable en moltes qüestions vitals– en una força bastant més formidable.
D’ençà del 2014-15, Ucraïna ha triplicat el pressupost de defensa i ha provat de modernitzar les seves forces, no tan sols per defensar-se de Rússia, sinó per complir els estàndards exigits per l’OTAN com a requisit d’entrada.
Els resultats han estat dispars. Sobre el paper, l’exèrcit ucraïnès sembla impressionant, amb uns vuit-cents tancs pesats i milers de vehicles blindats més que protegeixen i transporten una força regular d’uns dos-cents mil efectius. Són tropes molt més ben entrenades que no pas l’any 2014. Tenen un bon lideratge, especialment en el quadre crucial de suboficials, la columna vertebral de qualsevol exèrcit. I cosa que és més important, la majoria dels observadors afirmen que la moral i la motivació són altes.
Però això és únicament una part de la història. La major part de l’armament i de l’equipament és relativament antiga i, tot i que les fàbriques han produït versions modernes de models antics com el tanc T72, aquests tancs ofereixen poca oposició efectiva als tancs i vehicles blindats russos, que són molt més moderns, alguns, fins i tot, iguals o superiors als millors de l’OTAN.
L’exèrcit ucraïnès és vulnerable a l’artilleria russa, tradicionalment el braç més imponent de l’Exèrcit Roig, i també a l’amenaça que representen els avions d’atac russos. Els recents regals de míssils antitancs i antiaeris per part de l’OTAN, entre més armes, ocasionaran pèrdues a les forces russes, però no canvien les coses.
La força aèria d’Ucraïna posseeix una flota considerable d’avions de l’època de la guerra freda i el personal està ben organitzat i entrenat. Però Rússia ha configurat les seves “forces aeroespacials” per obtenir i mantenir un control crucial de l’aire fent servir, entre altres sistemes, els temibles míssils antiaeris de llarg abast S400. Aquests sistemes fan molt de respecte a les forces aèries de l’OTAN més avançades, i també entre els caces i bombarders d’Ucraïna dels anys noranta.
Tard o d’hora, els avançats caces i míssils russos dominaran el cel, encara que els ucraïnesos hagin aconseguit alguns èxits, contra les expectatives de molta gent. Hi ha informes creïbles que els caces ucraïnesos encara volen i que, sorprenentment, han abatut diversos avions russos. Segons fonts ucraïneses, els vells míssils antiaeris, en mans correctes, encara són eficaços i han ocasionat pèrdues russes.
Actualment, l’armada és militarment insignificant, més encara quan sembla que ha estat enfonsada al port vint-i-quatre hores després del començament de les hostilitats.
Fortaleses i debilitats
Però aquesta no és pas una conclusió inevitable. És molt poc probable que els generals ucraïnesos s’exposin a les fortaleses russes i despleguin forces perquè siguin esborrades per la seva artilleria o poder aeri. Ho han vist massa vegades en el passat. El juliol del 2014, una formació de tropes ucraïneses va ser destruïda per un atac d’artilleria de coets a l’est d’Ucraïna. El més notable va ser la manera com els coets van ser guiats cap als seus objectius, mitjançant drons operats per tropes separatistes amb el suport de Rússia.
Centrar-se només en la qualitat o la quantitat de l’equip és sempre un gran error. Al Regne Unit, el pensament militar descriu “tres components del poder de lluita”: els morals (moral, cohesió, motivació), els conceptuals (estratègia, innovació i “doctrina” militar) i els materials (armament). Una cosa és tenir l’avantatge en el component material de la guerra i una altra molt diferent és convertir-la en èxit. Els ucraïnesos provaran d’explotar la vulnerabilitat de Rússia per haver de fer una llarga campanya militar amb el potencial de tenir moltes baixes políticament perjudicials.
Molts ucraïnesos tenen una consciència bàsica sobre la manipulació d’armes: els centenars de milers de reservistes cridats a files mentre Rússia els envaïa la tenen, sens dubte. Potser no disposen de tancs moderns i armament sofisticat, però poden tenir avantatge en els àmbits morals i conceptuals.
Hi ha una forta tradició de guerra partisana a Ucraïna, on les idees de “defensa territorial” –grups insurgents que lluiten en petites accions en un terreny que coneixen bé, amb el suport, quan és possible, d’unitats de l’exèrcit regular– estan profundament arrelades. Al començament de la guerra freda, després de l’alliberament del país de l’ocupació alemanya, l'”Exèrcit Insurgent” antisoviètic no va ser derrotat fins el 1953. Durant aquest temps, van causar desenes de milers de baixes. Pot ser que la resta del món ho hagi oblidat, però aquest conflicte és ben recordat a Ucraïna.
Les tan preuades forces armades russes ja han desplegat gran part de les tropes terrestres i tenen una capacitat molt limitada per a ocupar el terreny disputat pels insurgents i, encara més important, per a mantenir les operacions més enllà de la primera fase de “irrupció” de la guerra. L’última cosa que vol Putin és una guerra prolongada, amb combats urbans sagnants, similar a la de Txetxènia, cosa que és, probablement, la que li donaran les forces ucraïneses.
La guerra continua el seu curs, però l’enfocament ucraïnès més probable i sensat serà intercanviar terres per temps. Esperaran infligir víctimes i atreure les forces russes a zones urbanes on els seus avantatges són menys pronunciats. En cas de derrota en el terreny, els defensors d’Ucraïna podrien passar a una insurrecció ben armada, altament motivada i prolongada, probablement amb el suport d’occident. Aquest és el malson de Putin.
L’altra cara de la moneda és que el suport occidental a aquest “terrorisme” podria atreure una resposta imprevisible i altament perillosa. En el seu discurs de “declaració de guerra”, Putin va amenaçar els qui els intentessin “obstaculitzar” amb “conseqüències com no han vist mai”, en clara referència al vast arsenal nuclear de Rússia. Contra la derrota o la humiliació, la racionalitat pot ser escassa.
Frank Ledwidge és professor de Capacitats i Estratègia Militars de la Universitat de Portsmouth. Aquest article es va publicar originalment a The Conversation.
