L’exemple d’Hong Kong

No hi ha res com mirar els moviments ciutadans que han canviat realitats polítiques aparentment immutables per a situar la força relativa del procés català. Només cal comparar-hi la revolta d’Hong Kong, regió autònoma de la República Popular de la Xina amb una població aproximadament com la de Catalunya i una economia amb un pes proporcionalment similar dins l’estat, per a adonar-se que, malgrat els paral·lelismes, són fenòmens d’un ordre de realitat molt diferent. No sols per la diferència en magnitud i influència global entre la Xina i Espanya, sinó també per la naturalesa política de tots dos estats: una dictadura comunista amb un líder inamovible en un cas, una democràcia formal dependent de la Unió Europea en l’altre. Que Espanya és infinitament més vulnerable a les repercussions de l’ús intern de la violència que no pas la Xina és ben evident. I malgrat tot, no ha estat pas l’independentisme català sinó la gent d’Hong Kong qui ha ocupat els carrers de manera permanent, ha combatut la policia i ha posat el règim de Pequín en el dilema d’emprar la força o permetre una reforma democràtica de l’estatut de la ciutat asiàtica. De moment, el règim xinès, més prudent que no pas l’espanyol, no ha intervingut l’autonomia, deixant que la governadora d’Hong Kong, Carrie Lam, provi de desactivar les mobilitzacions anunciant una plataforma de diàleg per a escoltar la gent ‘sincerament i amb humilitat’ i comprometent-se a obrir una investigació de la violència policíaca contra els manifestants.

És clar que la cultura xinesa contempla l’anul·lació de l’ego dels governants, impensable a Espanya, però el gest és significatiu perquè la promesa d’una plataforma de diàleg arriba després que la mateixa governadora suspengués la llei d’extradició que va causar la deflagració del conflicte. El poder assaja mesures conciliatòries en lloc d’intensificar la repressió. Insisteixo que això és temptatiu i pot canviar en qualsevol moment, car ni la Xina tolerarà que la revolta democràtica s’estengui al continent, ni els manifestants cediran a concessions provisionals. Saben prou que aquella llei era el primer pas per a anivellar la regió autònoma amb la resta de l’estat xinès, un senyal d’intencionalitat uniformista semblant al que va emetre el Tribunal Constitucional amb la sentència de l’estatut aviat farà deu anys.

Havent aconseguint de desactivar la llei d’extradició, els manifestants d’Hong Kong han ampliat l’objectiu i han exigit més mecanismes democràtics en un clar desafiament a Pequín. A hores d’ara el desenllaç és imprevisible, però d’una cosa no n’hi ha cap dubte: els ciutadans estan decidits a frenar l’assimilació del seu territori. Aquesta resolució no sols els aporta l’atenció mundial de què també va gaudir l’independentisme durant l’octubre del 2017, cosa que dificulta la reacció violenta de l’estat; també endureix la seva capacitat negociadora amb la possibilitat real de sortir-se’n.

Jugant el trumfo de la inestabilitat en un moment de debilitat de l’economia xinesa, agreujada per la guerra comercial amb els Estats Units, els ciutadans d’Hong Kong no sols pressionen enormement el govern autònom i les elits comercials de l’illa, sinó també el gegant asiàtic, que representa la segona economia mundial en PIB i la primera en paritat de poder adquisitiu. Comparada amb aquesta correlació de forces, l’aventura catalana era un joc de nens. Malgrat que el 2017 l’economia espanyola ja havia estat debilitada per l’endeutament, i que l’afebliment perifèric ha acabat estenent-se al cor de la Unió Europea, l’independentisme no ha estat capaç de treure’n cap conseqüència estratègica. Ans al contrari, una part important ha aprofitat el creixent risc de recessió i l’anunciada fallida del sistema de pensions per fer pinya amb l’unionisme moderat sota l’escut de les polítiques socials amb la tàctica que els romans anomenaven ‘fer la tortuga’. Polítiques pal·liatives que a la pràctica resulten insubstancials i horitzons de benestar necessàriament imaginaris mentre no es revoqui la política extractiva de l’estat són la coartada d’una esquerra compromesa amb l’estat espanyol, és a dir, amb la dreta objectiva, essencialista i monàrquica que governa emparada d’unes sigles o unes altres, sense alterar mai la distribució del poder.

La convergència de les estructures de l’estat (executiu, legislatiu, judicial, mitjans de comunicació, corporacions, partits, empresaris, acadèmia, forces armades i aparells de policia) en una mateixa voluntat repressiva desemmascara les apel·lacions a l’estat de dret en un estat on la llei sempre fou un instrument de domini. Aquests darrers anys la involució, fins i tot ideològica, cap als fonaments antidemocràtics del règim s’ha comprovat en totes les instàncies esmentades i s’aprecia també a l’esfera cultural en casos de degradació tan paradigmàtics com el d’un Javier Cercas atrapat en el vòrtex dels orígens i com més va més a prop de desaparèixer per la claveguera del feixisme que el fascina amb el magnetisme interrogatiu dels miralls.

De sempre la dominació, entre ètnies, sexes, races, castes, nacions o classes, ha estat possible per la combinació de violència i consentiment. Encara que semblés abusiva en les circumstàncies del final de la guerra civil, la frase de Negrín que és el vençut qui proclama el vencedor era certa. Franco no s’hauria pas pogut sostenir durant quatre dècades sense una amplíssima coalició de vencedors i conformats. Debades el Partit Comunista va maldar durant molts anys per convocar la vaga general. Amb el temps, la combinació de dominadors i conformistes evoluciona a causa de les contradiccions, com diria un marxista, i el consentiment es transforma en dissentiment, en principi passiu, o sigui en allò que el franquisme anomenava desafecció, per castigar-ho. De vegades, però, el dissentiment avança a l’estadi de resistència passiva, que és l’actitud que caracteritzà el procés entre el 2012 i el 2017 fins a trencar-se el 30 de gener de 2018.

El dilema de l’independentisme consisteix a avançar a la fase següent, hongkonguesa, de la resistència activa o bé renunciar fins i tot a la resistència passiva, manifesta en el simbolisme dels llaços grocs i accions de suport als presos polítics. Aquesta renúncia voldria dir desfer el camí que portà al Primer d’Octubre, reculant al dissentiment passiu que dicta l’actual política dels partits independentistes i eventualment al consentiment actiu de l’etapa de CiU, que ja apunta en declaracions d’intenció de rellevants membres de les cúpules. L’única pulsació de resistència activa l’hem vista en accions esporàdiques dels CDR, en general minoritàries. I, malgrat que hagin disparat les alarmes de l’establishment independentista i originat la repressió sovint entusiasta de la policia catalana, aquests actes de resistència activa són lluny de la rebel·lió. Ni aquesta seria pas encara la revolució, que sols en cas de triomfar arriba a canviar les estructures socials. Mireu doncs si n’és de lluny, la república!

La deslegitimació del president Torra a la majoria de mitjans catalans deixa poc marge de dubte sobre qui guanya la partida en la lluita sorda dins l’independentisme i dins els partits. Secundat pel replegament precipitat dels partits arran de la repressió, amb gestos tan derrotistes com investir Pedro Sánchez, l’estat ha superat la seva crisi de legitimitat, imposant-se clarament a una voluntat popular en fallida. Una fallida, cal dir-ho, ajudada per la descoordinació fins i tot entre les associacions civils. L’exemple d’Hong Kong, com també d’alguns altres de geogràficament més pròxims, hauria de conjurar el narcisisme de la societat catalana, emmirallada en la coreografia de la reivindicació i convençuda fins fa poc, i alguns fins ara mateix, que l’estat es rendirà seduït per la bellesa platònica de les formes.