‘Excusatio non petita accusatio manifesta’

Diuen que rectificar és de savis. La dita té aspecte de veritat, però és tan paradoxal com quan Epimènides assegura que tots els cretencs són mentiders. Quan hom rectifica és perquè abans s’ha equivocat, i la frase ve a dir que la saviesa consisteix a equivocar-se. La qual cosa, per més absurda que pugui semblar, comprèn una veritat, com passa sovint amb les paradoxes. Un amic, el filòsof Costica Bradatan, és autor d’un llibre titulat In Praise of Failure, ‘En llaor del fracàs’, o potser millor, més en la tradició humanista, ‘Encomi del fracàs’. Molt abans d’ell, el poeta romàntic i gravador William Blake va escriure als Proverbis de l’Infern: “El camí de l’excés duu al palau de la saviesa.” Blake volia dir que per a atènyer la temprança cal haver-se extralimitat, car no sabem el límit si abans no l’hem transgredit. Dit d’una altra manera: per a poder rectificar primer s’ha d’esbarrar.

D’acord, doncs, que ficar-se de peus a la galleda és el primer pas per a posar seny, però afegint que per a esdevenir savi no n’hi ha prou de rectificar; hom no es converteix en Sòcrates per més alt que proclami que no sap res de res. Rectificar té mèrit quan s’hi perd alguna cosa, per exemple la cara en el sentit anglosaxó de “to lose face”, que en català correspon a quedar malament, a fer un mal paper. En canvi, no en té, de mèrit, quan l’error és d’aquells que en diuen negligibles, és a dir, indiferents. Tanmateix, si en aquests casos rectificar no té valor ètic, pot tenir-ne d’estètic, ço és, fer diferència en la percepció.

El cas és que avui em trobo obligat a rectificar un error de percepció a l’article del 18 de desembre proppassat, badada que m’ha fet avinent un amable lector. Vaig ampliar la descripció que fa Éric Vuillard del retrat del canceller austríac Kurt von Schuschnigg amb detalls de la fotografia reproduïda a la portada del llibre. L’amatent lector m’informa que aquest retrat no és pas de Schuschnigg sinó de Gustav Krupp von Bohlen und Halbach, i em diu, amb una gentil estirada d’orelles, que una cerca a internet m’hauria evitat la confusió. Touché. Però no veig pas que anar a la percaça de l’errada consultant les edicions espanyola i catalana de l’obra tingui res a veure amb l’ètica de la lectura, com insinua el lector tot recordant-me el propòsit deontològic de primer d’any. Llegir èticament no és jugar als set errors ni trobar en Willy, sinó calibrar el sentit de cada frase contrapesant-la amb la totalitat del text i sospesant cada paraula en relació amb la sintaxi, sense oblidar les relacions paradigmàtiques, que són el context virtual.

En una lectura acurada, i en això té tota la raó l’amable lector, els elements paratextuals, en aquest cas la fotografia de la portada, tenen valor significatiu. És per aquesta raó que, volent fer més exhaustiva la descripció del retrat de Schuschnigg, vaig trabucar-ne la filiació. Trobo que val la pena d’analitzar la confusió, no per a justificar l’error, que és inconseqüent, sinó per a mostrar com, sense alterar el sentit del text, el divorci entre els elements verbals i els visuals pot emmenar una identificació fallida. El primer motiu de l’ensopegada és trivial: l’edició americana de què disposo no presenta, com és habitual, el crèdit fotogràfic al revers de la pàgina titular, sinó a la part baixa de la coberta posterior, sota un grapat d’elogis periodístics, un resum de l’argument, la nota biogràfica de l’autor i al costat de la imatge publicitària d’un altre llibre de Vuillard. I encara en lletra tan petita que, com en Willy enmig d’una munió de figures, sembla fet a posta per a passar desapercebut. El segon motiu és també una decisió editorial: posar la fotografia de Gustav Krupp i no pas la de Schuschnigg a la portada, malgrat que l’única fotografia comentada en el text és la segona. El tercer motiu, determinant, és que al retrat de Gustav Krupp hi ha particularitats coincidents amb les que Vuillard detalla de la foto de Schuschnigg. Vegem-ho.

Escriu Vuillard: “En un famós retrat, té els llavis premuts […] Schuschnigg és dempeus, potser preocupat. Quelcom al seu rostre té un aspecte de fleuma i indecís. Sembla sostenir un tros de paper a la mà […] Si mireu de prop veureu que la solapa d’una butxaca de la jaqueta ha estat alçada pel braç, i llavors podeu distingir un objecte estrany, potser una planta, entrant a l’escena per la dreta.” Aquesta és la descripció de la fotografia que es guarda a la biblioteca nacional de França i que jo no he pogut trobar a internet. I aquesta, abreujada, és la meva descripció del retrat de la portada del llibre: “dret, amb el barret dur en una mà i els guants de pell a l’altra, amb el coll dur i la corbata emergint de l’abric fosc. Al rostre, sobrevolant la mandíbula ampla, els llavis romanen tesos sota un bigoti escapçat com el de Hitler. […] La solapa de la butxaca de l’abric, que es manté dreta, aixecada segurament pel frec del braç que sosté un paper o document a l’altura del pit. […] A la dreta del retratat, un arbret en un test flanqueja el portal d’un edifici en correspondència simètrica amb un arbre idèntic a tocar de l’altre muntant.”

Si les descripcions són semblants és perquè tots dos retrats tenen coses en comú. Vuillard diu que el de Schuschnigg fou pres als seus apartaments de Ginebra, però no indica que es tracti d’una fotografia d’interior. La de Krupp fou feta el 1931 davant un edifici que podria ser una casa burgesa de pisos. Encara hi ha més paral·lelismes: el detall de la butxaca aixecada a les dues fotografies, el paper que ambdós tenen a la mà i l’objecte que podria ser una planta situada a la dreta de Schuschnigg i és clarament una planta alta o un arbret en un test darrere i a la dreta de Krupp. Sobretot hi ha, malgrat la diferència de classe i de caràcter, un element més eteri comú als retratats. No tant un esperit d’època materialitzat en el coll alt de la camisa, la corbata fosca i el bigoti escapçat, com una mena d’esperit sinistre que impregna les fotografies com una alenada del futur immediat.

Diuen que disculpar-se és acusar-se. Però rectificar no vol pas dir justificar, sinó corregir, en aquest cas un error que havia passat desapercebut a tothom tret d’un lector diligent. A hores d’ara l’error ja és esmenat i no calia exposar-lo, si no fos que hi ha cert mèrit estètic a restablir la vera imago no pas salvatoris sinó perditoris de l’home que abdicà la sobirania del seu país. El nom vera imago Salvatoris fa referència a una pintura italiana del segle XVIII representant el rostre de Jesucrist. Fou descoberta en retirar una pintura superposada de principi del segle XX mostrant el retrat d’una dona de l’època.