Excaven al bosc de Virós un forn de ferro únic d’època romana

La Vall Ferrera, com el nom indica, va íntimament relacionada amb l’explotació i la producció de ferro. L’activitat siderúrgica s’hi remunta als darrers segles de l’imperi romà. D’aquest període s’han documentat una vintena de forns de reducció del mineral de ferro datats entre el segle III i mitjan segle VI. Ara l’arqueòleg Òscar Augé, per encàrrec del parc natural de l’Alt Pirineu, ha excavat un forn de reducció i l’ha reproduït a escala 1:1 al bosc de Virós. El bon estat de conservació, les grans dimensions i la possibilitat de tenir més forns a tocar ha sorprès Augé. Aquest jaciment és un cas únic al país perquè no hi ha referents similars tan grans en una zona de producció de ferro no associada a un poblat.

Si bé aquest jaciment havia estat documentat per un equip de recerca de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) entre els anys 2003 i 2004, fins aquest estiu no s’hi havia fet cap excavació.

Els arqueòlegs Òscar Augé i Jose Miguel Gallego han els encarregats de la intervenció i de la documentació de les restes d’un d’aquests forns. Hi ha la cubeta, on es dipositava el ferro al final del procés, i que era excavada directament al terreny natural, i un petit mur de pedra que l’envoltava, damunt del qual s’havia d’aixecar la xemeneia del forn i que era per on es carregava el mineral i el carbó vegetal. Aquest funcionament permetia d’assolir la temperatura adequada per al procés de reducció, que oscil·lava entre 900 °C i 1300 °C.

Segons Augé, tot i que caldrà corroborar-ho, s’intueixen dos forns més a pocs metres de l’àrea excavada i unes quantes cabanes. Poden ser els habitatges de la gent que treballava el ferro. Si es confirmés, seria un jaciment d’una certa entitat, amb zona de treball i zona d’habitatge al mig de la muntanya (a uns 1.700 metres). Els arqueòlegs creuen que devia ser una activitat estacional, que segurament només es podia fer durant la primavera i l’estiu.

Augé ha dit que no hi havia referents semblants a Catalunya amb una concentració tan gran de zones de producció no associades a cap població. Tanmateix, ha remarcat que hi ha una gran semblança amb jaciments anàlegs, localitzats en territoris del Pirineu, com el que durant la dècada dels anys 1990 es va excavar a Lercol, a la vall de Vic de Sòs (Arieja, Occitània), també del segle III.

Aquests enclavaments arqueològics foren descoberts fa una vintena d’anys. Són definits per petits monticles dins el bosc, de formes i dimensions variables entre 100 m² i 300 m², coberts de vegetació arbustiva, i formats per escòries de ferro, gran quantitat de carbons i fragments d’argila cuita de la paret dels forns. Quan foren descobert s’hi van fer petits sondatges per obtenir mostres per a tractar amb la tècnica del carboni 14, fet que va permetre de situar-los entre els segles III i VII. Però en aquests abocadors fins ara no s’havia fet mai cap excavació que servís per a localitzar els forns que els van generar, per a saber com eren i quants n’hi podia haver en cadascun.

El propòsit final, una volta acabades les intervencions arqueològiques, és poder consolidar els vestigis per tal de fer-los visitables, i que la gent que passegi pel sender senyalitzat de la Costa dels Meners els pugui veure.

La Vall Ferrera té un gran patrimoni siderúrgic, concentrat molt especialment en el bosc de Virós, que abasta unes 2.000 hectàrees d’alt valor paisatgístic i natural. Ara tota la zona es podria definir també com un enorme jaciment arqueològic amb restes de diverses èpoques relacionades amb l’explotació i l’aprofitament del ferro.