12.10.2022 - 21:40
Fa uns quants dies que us comentava que una de les grans diferències en la confrontació entre els Països Catalans i Espanya és que l’espanyolisme fa anys i panys que es limita a repetir consignes i llocs comuns, a imposar-los violentament, com si amb la simple propaganda, buida de cap reflexió intel·lectual, n’hi hagués prou per a sostenir un llarg debat en el temps. En canvi, el catalanisme també fa anys que s’ha abocat en una obra intel·lectual colossal de desmuntatge de la ideologia dominant a Espanya. Una obra plural, feta per molta gent molt ben preparada, cadascú en el seu terreny, i que dóna uns fruits, polítics i socials, ben visibles.
Això ve a tomb d’un llibre nou del catedràtic Antoni Simon que ha publicat l’Editorial Afers, La unitat d’Espanya com a valor polític, llibre que a parer meu s’afegeix al bloc de texts imprescindibles per a descolonitzar la nostra ment. El subtítol del volum és “Una arqueologia intel·lectual” i ací, en realitat, està la clau de tot. Simon, amb un coneixement impressionant de tot allò de què parla, excava i excava les fonts per a trobar d’on caram ix aquesta obsessió per la unitat d’Espanya. I ens revela fil per randa com es fabrica el concepte i com s’instrumentalitza. El recorregut és apassionant i ben aclaridor.
L’autor basa el seu documentadíssim estudi en la pràctica de la història conceptual. La història conceptual tracta de la semàntica històrica dels termes, dels significats que les societats han donat en cada moment històric a les paraules. És una disciplina que considera, amb tota la raó del món, que entendre l’etimologia i el canvi de sentit dels termes en el decurs del temps és imprescindible per a entendre’n bé l’ús en el present. En concret i per exemple: què volia dir la paraula “Espanya” segles enrere? O què significava el concepte “unitat”?
El recorregut per aquest llibre exigent acaba dibuixant en el lector –ha dibuixat en mi, si més no– una interpretació implacable de com hem arribat fins ací. Que no és fàcil de resumir, però que ho intentaré.
A partir de la voluntat d’esborrar el període de dominació àrab de la península, apareix la idea de lligar la nova realitat cristiana amb visigots, romans o qualsevol altre passat irreal. Hom s’inventa una unitat peninsular anterior, un concepte insensat creat a partir de repetits errors d’interpretació, en el millor dels casos, o de manipulacions històriques sense fonament, més habitualment. Aquest concepte és instrumentalitzat de manera intencionada per Castella a partir de la crisi del 1640, amb la doble guerra contra Portugal i Catalunya, i es transforma en aspiració de futur entre el 1750 i el 1850. Finalment, es polititza, deixa de ser un discurs d’elits, a final del XVIII i és sacralitzat de manera definitiva i dramàtica al segle XX.
I dic de manera dramàtica perquè el resultat de tot plegat és que amb aquest recorregut avui tenim instal·lat un concepte, aquest de la “unitat d’Espanya”, que ha tingut per conseqüència la construcció d’un nacionalisme espanyol bastit no en oposició a un altre nacionalisme extern –com sol passar a Europa–, sinó en oposició al nacionalisme “intern”, català i basc sobretot. I això és una anomalia, una altra excepcionalitat espanyola, que explica moltes coses i que en el llibre de Simon es demostra que no és una reacció de fa quatre dies com se sol pensar –això no ve del 1898, la Mancomunitat la Setmana Tràgica o el desastre colonial–, sinó que és la substància profunda del projecte nacional dels veïns de ponent.
Una substància que, a més, és especialment perillosa i que condiciona el model d’estat que es construeix entorn, perquè “relega els valors de convivència i consentiment inherents a la democràcia” i “dificulta enormement la deliberació i el pacte perquè deixa la qüestió nacional-territorial en l’externalitat política de la transcendència”. Aquests són dos principis notòriament antidemocràtics que Antoni Simon assenyala amb molta precisió i que posen el sistema polític espanyol de manera inevitable, sempre, en la via de la degradació.
Marc Bloch va escriure a l’Apologie pour l’Histoire: “La incomprensió del present és la conseqüència inevitable de la ignorància del passat.” I per això, respectuosament, posaré un exemple senzill de la utilitat de la història, sense cap voluntat de relegar l’enorme estudi d’Antoni Simon a simple crossa del dia a dia per a aquest editorialista. Però és que, per exemple, llegint un llibre com aquest és inevitable de pensar en la taula de diàleg, en qualsevol possibilitat d’un diàleg de Catalunya amb Espanya, sense confrontar-ho amb les paraules precises, quirúrgiques, que Antoni Simon ens presenta després de quatre-centes documentadíssimes pàgines i d’un viatge intel·lectual que no arranca a les darreres eleccions sinó a l’edat mitjana. Per als espanyols, diu Simon, la unitat d’Espanya se situa de fa segles en “l’externalitat política”, de manera que no pots ni entrar a debatre-la. La “unitat d’Espanya” és fora de la política, en resta al marge, no és un subjecte sobre el qual els ciutadans puguen discutir i encara menys decidir.
És obvi –no calen llibres per a saber-ho– que l’engany, el parany, allò que significa la taula de diàleg i la proposta d’evitar la confrontació s’explica en el dia a dia sense necessitat de recórrer a la història. Però quan la història, a més, se’ns presenta tan contundent i tan clara, aleshores tenim totes les raons del món per a qüestionar-nos en veu alta si aquesta gent que insisteix a dir-nos que hi ha un camí –allà on no és que no n’hi haja, sinó que no n’hi pot haver mai– actua per ignorància o no.
PS1. Llegint aquests dies amb delit el llibre d’Antoni Simon no em puc traure del cap la idea que ens caldria ordenar –en el sentit de posar ordre, però potser també en el sentit d’encarregar– una biblioteca de la reconstrucció intel·lectual i nacional catalana. Que algú es dedicàs a facilitar-nos als ciutadans una mena de cànon i resum d’idees d’aquests grans llibres que des de Nosaltres els valencians han anat desbrossant el camí de l’alliberament i desmuntant peça per peça, amb una immensa solvència intel·lectual, l’inquietant tripijoc espanyol.
PS2. VilaWeb existeix gràcies a la generositat dels subscriptors que ens donen suport. Nosaltres estem al servei dels governats, no pas dels governants. Per això, si podeu, i ho voleu, ajudeu-nos.
