Exaltats contra el groc

En direm, per ser fines, Exaltats Contra el Groc, ECG per abreujar. Els ECG conformen tot un espectre d’activistes que van des del clàssic llop solitari que t’increpa pel llaç de la roba o n’arrenca pel carrer amb cara de mal cafè, fins als vàndals que no saps quina cara fan perquè actuen encaputxats, o amb nocturnitat, o mantenen la distància amb armes blanques, o disparen balins contra finestres de republicans quan no els veu ningú. Tria la teva aventura.

L’assortiment és ampli, perquè una vegada el Regne d’Espanya ha descobert al món que el ‘truqui’ per mantenir la Sagrada Unidad no era sinó la repressió del dissident, qualsevol energumen amb un cúter, una escopeta de perdigons o –alerta: espòiler– una serra mecànica es veu amb cor de seguir l’exemple i il·lustrar-nos, tan fàcil que era, sobre com funciona el seu model de país.

Doncs bé, una de les accions d’ECG que més m’ha convençut del seu projecte és la que van perpetrar fa un parell setmanes en una finca berguedana: vegeu-ne el vídeo aquí. Ho explico en un moment: resulta que, després d’arrencar una vegada i una altra les cintes grogues d’uns arbres fruiters perquè l’endemà les tornaven a veure –com els presos polítics, que no desapareixen–, aquests ECG van decidir canalitzar la seua frustració serrant els troncs i/o les branques enllaçades d’una desena d’irreductibles arbres secessionistes. Perquè n’aprenguin les pomeres, els ametllers, els anoguers i les pruneres del voltant. Realment s’ha de tenir l’ànima podrida. Com va dir l’amo dels arbres: ‘Això és una metàfora del país: no hi ha res a fer amb aquesta gent. Nosaltres no els farem mal, però ells en faran tant com podran.’

Ara voldria poder escriure allò que els convençuts per la propaganda del règim sempre ens diuen: que els republicans som uns victimistes, que això només són uns brètols que bla, bla, que ‘tant els uns com els altres’ tal i tal. Ho voldria poder fer, però no puc. Perquè per cada bretolada d’un brètol republicà podríem sepultar un jutjat de guàrdia amb els abusos quotidians d’aquests bullies envalentits que s’amaguen entre els nostres veïns. Malauradament, des d’aquest cantó de la història en podem documentar tants, de casos, que els delictes d’odi no ens els cal inventar. Tenim assumit, tanmateix, que mentre els ECG no perpetrin les seues ocurrències armats amb un nas de pallasso, els que els hem de patir ens hi haurem de posar fulles. Servidora mateix ja veu que s’haurà d’acostumar que li vandalitzin regularment la casa perquè a algun ECG li agafa per il·lustrar als vianants el malestar que li provoca un símbol de la meua façana. I tants d’altres s’hauran d’acostumar que els increpin pel carrer, els amenacin o els agredeixin perquè el llaç groc del seu abric ha fet pujar totes les febres a un gallet ECG. Doncs tot això vol dir que la cosa funciona, i ara m’explicaré.

Hi ha molt de hihi-haha amb els llaços grocs, que ui, sí, quina por que fem amb els llacets, Espanya tremola. A-veure-un-moment: un individu pot ser una denúncia ambulant amb un llaç groc i alhora organitzar un altre malson per a l’estat des del CDR del seu poble, ho dic per a qui es pensi que és incompatible. Doncs bé: els llacets grocs, i el groc per extensió, són el mitjà de denúncia més ràpid i efectiu que s’ha demostrat fins ara. Perquè, en el segon que dura una llambregada, estampa la realitat incòmoda de la repressió a la cara dels que la viuen còmodament; cada dia, a cada groc que veuen –ja no només al llacet dels collons, sinó en un simple plàtan, un personatge dels Simpson, un esclat de mimoses, els mitjons del fill– , els plantifica pam, pam, pam, pam, el record dels quatre presos polítics que pretenien oblidar des del dia que el seu estat els els va treure de la vista.

Un publicista en sabria donar raó, del preu que val que un símbol, i el seu color per extensió, aconsegueixi condensar tan poderosament un missatge que, un cop el saps, t’agradi o no, ja no l’oblides. Prova d’això és el cas Guardiola: per més denúncies verbals que hagi fet sobre els republicans segrestats, fins que no s’ha posat el groc a la solapa ningú no li ha fet ni puto cas. Ara, els milions de seguidors del republicà català més universal sabrien dir encara que fos dues paraules sobre la repressió espanyola. I, pel que fa als republicans menys universals, els del carrer, continuarem subministrant recordatoris als ECG perquè hi arremetin com cabres, perquè es recaragolin per dins i s’ulcerin de ràbia, perquè això voldrà dir que funciona, que els fa ben present aquesta realitat tossuda que no poden suportar. Esperem que sigui per poc temps, no cal dir-ho, però que aquest temps, als feixistets de butxaca, se’ls faci molt, molt llarg.