‘Ex-conseller’, no: per dignitat!

Aquests dies podem llegir i sentir com personalitats polítiques que fins ara rebien un únic tractament, ara reben denominacions diverses, segons cada mitjà de comunicació. Vivim en una realitat política confusa, amb dues forces en tensió: la força del poder que s’atorga la legalitat i la força del poder il·legalitzat, la de la llei imposada i la de la llei prohibida, la dels jutges i la dels empresonats.

En aquesta situació, el llenguatge pot ésser neutre?

El cas més clar d’aquesta realitat és la manera d’anomenar el govern de la Generalitat (i els membres que l’integren: el president, el vice-president i els consellers). Des del dia 27 d’octubre al vespre, després de la compareixença de Mariano Rajoy, molts mitjans han deixat de considerar-lo estrictament ‘govern’ i han començat a denominar-lo ‘govern destituït’ (o ‘cessat’, amb un significat i un règim gramatical impropis del verb ‘cessar’).

I avui podem llegir i sentir expressions com ara ‘el govern de la Generalitat destituït’, ‘el president destituït de la Generalitat’, ‘el conseller destituït’… O, encara més directament, ‘l’ex-president’, l’ex-vice-president’ i ‘els ex-consellers’. De vegades, trobem filigranes que farien riure si no sabéssim què hi ha al darrere: ‘El govern de Catalunya, que l’executiu espanyol considera destituït,…’

Podem sospitar que hi ha mitjans que fan servir aquestes expressions amb molt de gust i n’hi ha que s’hi troben forçats per la intervenció directa del govern espanyol. Però parlem clar i català: si diem que Carles Puigdemont és ‘ex-president’ (o ‘president destituït’) acatem l’article 155 de la constitució espanyola. I si l’anomenem ‘president de la Generalitat’ és senyal que considerem que el govern que va néixer arran de les eleccions del 2015 és l’únic govern legítim. Dir-ne ‘president de la República Catalana’ és anar un pas més enllà: és legitimar l’acte de sobirania del 27 d’octubre proppassat, també fruit del resultat de les eleccions del 27 de setembre de 2015, que fou ratificat i envigorit pel referèndum del primer d’octubre d’enguany.

El govern espanyol, sens dubte, ha alterat la normalitat institucional, l’ha volguda segrestar. I una manera de rebel·lar-se contra aquesta imposició és recuperar la normalitat en el llenguatge. Tota aquesta gent ara empresonada o exiliada havia estat elegida o nomenada democràticament, legalment i legítimament, pel poble de Catalunya. I mentre el poble no digui altrament, els nostres representants mantindran aquesta dignitat. Així doncs, ni ‘destituïts’ ni ‘ex-‘. Per dignitat.

Més endavant, quan es pugui acomplir la instauració plena de la República, amb la publicació de tots els decrets corresponents, és ben segur que veurem canvis terminològics substancials, que ara ignorem: no sabem si continuarem tenint departaments i consellers o bé ens arribaran ministeris i ministres. Hi haurà un Tribunal Suprem català? I un Tribunal Constitucional propi? Sigui com sigui, aquests noms els hem de mantenir a la reserva, ara com ara.

Però que no puguem tractar Catalunya com una república amb un funcionament ple no vol dir que hàgim de tractar el Regne d’Espanya com el nostre país, ni tan sols com el ‘nostre’ estat. Per això convé de repassar alguns termes –incrustats de fa temps o incorporats de fa poc en el vocabulari dels mitjans de comunicació– que no responen en absolut a una actitud autocentrada. Vegem-ne uns quants:

—President, vice-president, consellers. Aquestes són les úniques designacions que corresponen als nostres representants, escollits pel poble. Els votants del Principat, democràticament, els han atorgat aquesta dignitat i són aquests votants els únics que els la poden llevar. Per tant, per sentit democràtic, no hem de desfigurar aquestes denominacions ni amb el prefix ‘ex-‘ ni amb l’adjectiu ‘destituït’ (ni encara menys ‘cessat’).

—El Govern. Fins fa quatre dies, la majoria de mitjans deia ‘el Govern’ (o ‘el Govern central’) quan parlava del govern espanyol, àdhuc amb el risc de confondre’l amb el govern propi. A VilaWeb ‘el govern’ és qualsevol dels quatre governs dels Països Catalans: del Principat, del País Valencià –també anomenat ‘el consell’–, de les Illes Balears i d’Andorra. I el d’Espanya, l’anomenem, és clar, govern espanyol (és a dir, el tractem com qualsevol govern de fora).

—L’Estat. Fa anys que alguns van començar a dir ‘l’Estat’ per evitar de dir ‘Espanya’. I encara ara sentim ‘Catalunya i la resta de l’Estat…’, ‘Les forces d’esquerres de l’Estat s’han d’unir…’, ‘No tothom a l’Estat va contra Catalunya…’, etc. Dient-ho així palesem que en el nostre imaginari només hi ha un estat que compti. És a dir, avantposar-hi l’article determinat (‘el’) és una manera d’anostrar-lo. Ja fa temps que a VilaWeb en diem el nom sencer, sense ambigüitats: estat espanyol.

—El Congrés dels Diputats i el Senat. Encara que no es prestin a confusió amb cap institució catalana, si no en diem el gentilici vol dir que els fem nostres. Seguint un criteri d’autocentrament, n’hauríem de dir el congrés espanyol, el senat espanyol.

—El Tribunal Constitucional, el Tribunal Suprem. En aquests casos, hi ha una raó de pes afegida per a matisar les denominacions: Espanya no és pas l’únic estat amb institucions anomenades així. Hi ha Tribunal Constitucional a Andorra, a Alemanya, a Àustria, a Eslovàquia, a Turquia…; i Tribunal Suprem (o Cort Suprema) als Estats Units, a Israel, a l’Uruguai… Per això val més no parlar amb sobreentesos i especificar a quina institució en referim: Tribunal Constitucional espanyol, Tribunal Suprem espanyol.

—El Ministeri d’Interior (o de qualsevol àmbit). De la mateixa manera, hi ha ministeris d’Interior (o d’Economia, o d’Indústria…) a tots els estats. De manera que, si ens referim a l’espanyol cal dir-ho: Ministeri d’Interior espanyol.

—Interior, Hisenda, Foment. Llegim sovint titulars com ara: ‘Interior ordena d’intensificar els controls’, ‘Interior desmenteix els rumors sobre un atemptat imminent’… I què és ‘Interior’, despullat de qualsevol gentilici, sinó una manera de fer nostra la institució, de dir que és ‘el nostre’ Ministeri d’Interior, el de ‘casa nostra’? Vegem una altra frase de diari: ‘Hisenda amenaça Catalunya amb l’asfíxia financera de l’administració catalana’. Quin sentit té aquest titular? Només una administració forana pot amenaçar d’asfixiar-nos financerament, oi? Doncs si és forana per què no ho diem? Afegim-hi encara el cas de ‘Foment’, que –a més– es pot confondre amb el nom d’una patronal catalana… Si volem parlar sense ambigüitats i autocentrats, Ministeri d’Interior (o d’Hisenda o de Foment) espanyol.

—L’Audiència Nacional. L’ús del terme ‘nacional’ a Espanya va tenir molt de succés durant el franquisme. I encara es manté. Tot era ‘nacional’ i només podia ésser nacional si era ‘de tot Espanya’. La resta era ‘regional’. La millor manera de desprendre’s d’aquesta rèmora és eliminar aquest terme o afegint-hi un gentilici aclaridor. En aquest cas, a VilaWeb hem decidit de prescindir del ‘nacional’ i dir-ne Audiència espanyola.

—La Policia Nacional. És un altre terme tan arrelat com fàcil d’eradicar. Les nostres policies nacionals són els Mossos d’Esquadra i el Cos de Policia d’Andorra. I aquesta altra –tan poc ‘nacional’, per poc que hi pensem– és, simplement, la policia espanyola.

—Coherència amb la legalitat catalana. Tot i que la situació política va canviant cada dia, no hem de perdre de vista que hi ha una legalitat pròpia i una d’imposada i, doncs, que es fa inevitable que els mitjans triïn la manera d’explicar la realitat. A començament de setembre, quan el parlament va aprovar la llei del referèndum, molts mitjans van córrer a dir que el Tribunal Constitucional espanyol ‘l’havia suspesa’. VilaWeb fou dels pocs que ho va matisar: ‘El Constitucional espanyol menysté la legalitat catalana i afirma que ha suspès la llei del referèndum‘. Perquè, en aquest context, no és igual dictar una ordre que fer-la efectiva. No és igual pretendre que aconseguir. El punt de vista (la presa de posició) determina la tria.

Aquesta guia  no s’acaba ací. De segur que hi ha més expressions que diem d’una manera automàtica i que, en coherència amb tot això que hem explicat, caldria canviar. O que caldrà determinar segons quins tombs facin els esdeveniments. Tanmateix, hi ha una idea essencial que ens ha de menar a l’hora d’interpretar la realitat: l’autocentrament. Si la nostra visió és catalanocèntrica sabrem tothora què hem de dir i com ho hem de dir. Però això requereix assertivitat, no combregar amb rodes de molí, no empassar-s’ho tot acríticament.

Hi ha qui dubta si el nom fa la cosa o no. Poques vegades com ara podem veure tan clarament que el llenguatge és una arma. El nom fa la cosa. I tant.