L’ex-agent de la CIA que va desaparèixer a la selva de Malàisia

Diumenge de Pasqua de l’any 1967, a primera hora de la tarda, un important home de negocis americà establert a Tailàndia va desaparèixer a les jungles muntanyoses del centre de Malàisia. La notícia féu la volta al món i va ser portada durant mesos en els principals diaris americans i del sud-est asiàtic. Tot i els grans esforços oficials i dels amics per localitzar-lo, no es va trobar mai ni un indici que expliqués la seva desaparició. La popularitat del personatge i el misteri de la seva fi donaren peu a infinitat d’especulacions i hipòtesis. Res no es va poder provar aleshores, ni en el mig segle que ens separa dels fets.

Es deia Jim Thompson i el dia que va desaparèixer tenia seixanta-un anys. Havia estat un agent d’intel·ligència i d’acció de l’Oficina de Serveis Estratègics (OSS), el precedent de la CIA durant la Segona Guerra Mundial, però se n’havia anat allunyant, tot i que mantenia bona amistat amb els líders guerrillers anticolonialistes de la regió. A Bangkok, ciutat on havia estat destinat quan era agent, trobà la seva segona pàtria.

En deixar la diplomàcia i l’acció, Thompson es dedicà en cos i ànima a totes les seves altres passions: l’arquitectura, el col·leccionisme d’art i el disseny de teles. Fundà una pròspera indústria de teixits de seda en col·laboració amb els artesans locals i edificà una de les mansions antigues més precioses que avui es poden visitar a la capital de Tailàndia. Era un home molt popular al sud-est asiàtic. Tothom el coneixia. Les elits polítiques i econòmiques, la reialesa, els aristòcrates, l’exèrcit i les classes populars. Diuen que en una ciutat tan densa i poblada com Bangkok, si posaves en un sobre “Jim Thompson. Bangkok” li arribava.

La seva història i la seva desaparició donà peu a tota mena de llegendes, afegides per la imaginació popular a la llegenda que ja representava Thompson en vida. És un personatge de novel·la. O de pel·lícula. En tenia tots els ingredients. Se’ls havia guanyat ell a pols en vida. El seu pas per l’agència d’intel·ligència durant la Segona Guerra Mundial, les fermes amistats que hi va fer amb els lluitadors asiàtics anticolonials, el triomf internacional posterior amb la indústria de la seda, la valuosa col·lecció d’art tailandès antic que va aplegar, el seu gust per la bellesa, la meravellosa casa que va construir a Bangkok seguint l’estil de fusta tradicional i les amistats que tenia arreu del món, de guerrillers i teixidors a prínceps, reines i la jet-set internacional.

La tragèdia de Thompson i l’anticomunisme paranoic

Investigar el seu passat i recórrer la seva trajectòria vital tan intensa i sorprenent és submergir-se en el context d’una època fonamental: la Segona Guerra Mundial, les guerres de Corea i Vietnam, Laos, Cambotja. Tot això, des de la perspectiva d’un home que podria representar l’esperit romàntic i idealista de l’època. Va anar a Malàisia i Bangkok per ajudar-los a lluitar contra els invasors japonesos, féu amistats locals entre els polítics i guerrillers opositors i, també, entre l’establishment.

Se n’han escrit, pel cap baix, dos llibres fonamentals: Jim Thompson. L’américain légendaire de Thaïlande, de William Warren (Éditions du Pacifique, 2003), i The Ideal Man: The Tragedy of Jim Thompson and the American Way of War, de Joshua Kurlantzick (John Wiley & Sons Ltd, 2011).

Thompson tenia una posició d’estima a aquells països, als moviments anticolonials i a la col·laboració entre Occident i Orient, com ell va demostrar amb el negoci de la seda, posicions que l’anaren situant cada vegada més als antípodes dels cercles del poder americà. Ell esperava una mica de col·laboració dels EUA amb els governs democràtics que podien sorgir d’aquells països. Creia en una alternativa al colonialisme i al comunisme. De fet, és com la que desitjava “l’americà impassible” de la novel·la de Graham Greene, el protagonista de la qual també era un agent de l’OSS a Saigon, com ho havia estat Jim Thompson a Bangkok.

El nostre home desaparegut el 1967 s’havia anat allunyant de la política i la societat americana. Havia fet arrels a Bangkok. Però mai no va ser del tot ni de l’un lloc ni de l’altre. Potser això li recava. Durant la guerra del Vietnam alguns ex-agents de l’OSS es van fer d’or muntant bordells i bars per als soldats americans de permís o que servien de “tapadores” en les diverses empreses que bastí la CIA per encobrir les seves operacions il·legals al sud-est asiàtic en aquells anys turbulents i tèrbols. N’és un bon exemple el de l’ex-agent Willis Bird, de la generació de Thompson. Ell va fundar la companyia aèria privada que va dur a terme milers de vols per assassinar laosians i vietnamites. L’episodi ocult durant molts anys es va conèixer com la guerra secreta de la CIA a Laos. En vaig parlar fa poc en aquest article.

Mentre alguns agents i diplomàtics s’omplien les butxaques amb la guerra bruta, la prostitució a gran escala i el tràfic d’armes i de drogues, i contribuïen molt activament a la destrucció d’aquells països, Jim Thompson aixecava una indústria de la seda amb la col·laboració de tots els petits teixidors pobres que va unir per treballar en una cooperativa. Els ajudà a sortir de la misèria, amb fermesa, constància i dignitat.

També fou un apassionat de l’art tailandès antic. En salvà moltes peces de gran valor, cosa que finalment li va ocasionar algun problema amb la justícia tailandesa, que l’acusà de lladre de patrimoni, processament que va viure amb gran dolor i indignació.

Ell va crear. Els altres van destruir. Ell sentia respecte per aquells països i les seves gents. Els altres, menyspreu. Les dues cares de la mateixa moneda. Aquest podria ser un més dels ingredients del thriller que envolta la seva misteriosa desaparició.

Hipòtesis sobre la seva desaparició

Per Pasqua del 1967 Jim Thompson havia anat a passar un cap de setmana amb una amiga a la casa que un matrimoni amic de Singapur tenia a les Cameron Highlands, al centre de les jungles de Malàisia. Caminar era una de les seves afeccions. Havia estat estrictament entrenat per l’exèrcit americà a les selves de Ceilan amb tècniques de supervivència. El preparaven per saltar amb paracaigudes darrere les línies japoneses que avançaven per Malàisia i Tailàndia. Coneixia bé les tècniques de guerrilla, lluita i camuflatge en situacions molt extremes. Era un expert. Les selves de Ceilan i les de Malàisia eren molt semblants, no tenien secrets per a ell.

És inversemblant que sortís a passejar i desaparegués sense deixar rastre. A més, era un gran fumador i quan va sortir es va deixar a casa el tabac, l’encenedor i una capseta amb les pastilles que havia de prendre per superar les crisis de salut que de cop i volta el sorprenien fos allà on fos. A banda aquesta teoria, i les de l’accident, el suïcidi o la pèrdua, totes descartades en un primer moment, hi ha moltes altres hipòtesis que mai no s’han pogut provar. La casa de Cameron Highlands es va convertir durant ben bé un any en centre d’operacions de salvament amb soldats, guies, gossos, helicòpters i especialistes. També va ser centre de pelegrinatge de tota mena de vidents, estafadors, aventurers, mentalistes i cerca-recompenses. La família havia arribat a oferir vint mil dòlars per una bona pista.

Una de les tesis més esteses, tampoc provada, és que havia estat segrestat per un grup guerriller comunista que fins feia pocs anys havia operat en aquella zona. O per un grup de malfactors dedicats al segrest de milionaris per cobrar suculents rescats. Fins i tot un parell de vidents, de països i creences religioses diferents, coincidien a assegurar que Thompson estava retingut i amagat pels comunistes en un poble de Cambotja. Dues pistes que al cap de mesos es van haver de desestimar, perquè ningú no va demanar rescat i les guerrilles, ja molt desarticulades, no van emetre cap comunicat. Com més passaven els mesos, més espès es feia el misteri. L’enigma ha arribat gairebé intacte fins als nostres dies.

D’estudiant a Princeton a la guerra al sud-est asiàtic

De fet, la llegenda de Jim Thompson és la de la seva vida. Era una rara avis en els afers polítics i diplomàtics del seu temps. Va néixer en una família benestant de Delaware, ben connectada amb les altes esferes del poder americà. El seu avi havia estat amic del general Ulysses S. Grant. Ell estudià a St. Paul i a Princeton. I treballà d’arquitecte en el glamurós Nova York dels anys trenta. Havia estat un habitual de totes les festes i actes socials i culturals.

Això no obstant, després de dotze anys es va cansar de la vida mundana. Es veia venir la guerra i hi volia prendre part. L’any 1940 s’uní a la Guàrdia Nacional Delaware i, tres anys més tard, ingressà en el selecte grup de joves elitistes i aventurers que integraven l’Oficina de Serveis Estratègics (OSS), el precedent de la CIA en temps de guerra. Participà en qui-sap-les missions arriscades a la Mediterrània i al sud-est asiàtic. Quan els japonesos es van rendir, Thompson treballava a Bangkok.

Llavors feia viatges freqüents a la frontera del nord-est de Tailàndia, a la regió del Triangle d’Or, on confluïen traficants d’opi i d’armes, amb guerrillers anticolonialistes vietnamites, cambotjans i laosians. Ell els assessorava en la lluita contra l’exèrcit francès per a recuperar les terres que França els havia espoliat. En aquella època, segons un bon amic seu, Thompson “era idealista, romàntic i antiimperialista”. A banda de ser, també, un tipus brillant, individualista i molt perseverant.

Aquests lligams amb les guerrilles va ser utilitzats més tard en contra seu i l’acusaren de tenir vincles evidents amb els comunistes. El temps es va girar en pocs anys. I la política americana, també. Els francesos reculaven al Vietnam, naixien focus de guerrilla comunista a Malàisia, Birmània, Cambotja, les Filipines i Laos. Eren els anys del maccarthisme. La persecució de comunistes, ni que fossin imaginaris, la sospita permanent i la delació. Els anys en què es va gestar l’imperi criminal de Richard Nixon i Henry Kissinger.

És evident que la trajectòria i les idees de Jim Thompson no eren benvistes pels seus companys dels serveis d’intel·ligència. La cacera de bruixes també l’afectava. Ell es va anar desmarcant progressivament dels serveis, fins que els abandonà definitivament.

El negoci de la seda, l’art i l’arquitectura

Un dia de final dels anys cinquanta, l’escriptor Somerset Maugham, de viatge per l’Extrem Orient, passà per Bangkok i fou convidat per Jim Thompson a la seva cèlebre mansió de fusta. En acabar la trobada l’escriptor li dedicà unes paraules que defineixen molt bé el seu amfitrió: “Vós no tan sols posseïu coses belles; vós teniu, i això és més rar, el do de valorar-les amb molt bon gust.”

En aquella època Thompson ja era cèlebre. Les seves manufactures de seda, elaborades amb l’ajut de la cooperativa de teixidors tradicionals que ell havia creat, la Thai Silk Company, triomfaven arreu del món. I als llocs més selectes. La reina Sirikit de Tailàndia i moltes actrius i milionàries europees i americanes destacaven entre la seva clientela. Les seves creacions eren portada a les millors revistes il·lustrades. Fins i tot li encarregaren el vestuari de films com Ben Hur, amb Charlton Heston, o El Rei i jo, amb Yul Brynner i Deborah Kerr.

Paral·lelament, Thompson retrobà el seu gust pel disseny i l’arquitectura. L’any 1958 va dirigir a Bangkok la construcció d’una casa que és, potser, la seva gran obra. És situada davant d’un klong (canal), del barri de Bangkrua on vivien i treballaven els teixidors tradicionals que treballaven per a ell. La mansió que ell va dissenyar i edificar era construïda a partir de sis cases tradicionals que va fer desmuntar peça per peça i transportar a Bangkok des de diferents indrets del país. Les principals són fragments de cases d’Ayutthaya, del segle XIX.

Llavors Bangkok brillava amb tota l’esplendor. Thompson sempre tenia convidats. Els sopars i les festes que organitzava formaven part de la ruta de la jet-set del moment. La seva hospitalitat esdevingué llegendària. La casa i la col·lecció d’obres d’art tailandès que havia anat aplegant amb astúcia i perseverança, com sempre havia fet en tot, les admiraren gent com Barbara Hutton, Anne Baxter, el senador J. William Fullbright, Truman Capote, Cecil Beaton, Joseph Alsop, gent de teatre, polítics, editors, periodistes, crítics d’art, diplomàtics i molts altres amics de Thompson que no eren tan famosos.

Després de desaparèixer, amb el patrocini de la casa reial, la família Thompson va crear una fundació per a preservar la mansió i obrir-la als visitants. En vida seva s’obria un parell de dies per a visites escolars. Els beneficis els destinava a una escola de cecs. Actualment, es visita com un museu normal.

Val a dir que, partint del no-res, la Thai Silk Company, i totes les petites empreses que seguiren el seu exemple, sovint copiant-li les idees, van constituir una font d’ingressos notable per al país, que va ajudar milers de famílies a sortir de la misèria. L’any de la seva desaparició, el 1967, hi havia gairebé vint mil teixidors al país, i molts milers de tailandesos vivien de manera directa i indirecta de la indústria de la seda. L’artífex, el visionari i el motor d’aquell miracle econòmic i social, havia estat Jim Thompson.

I si va ser la CIA?

Potser el misteri de la seva desaparició no es resoldrà mai. O algun dia algú trobarà i desclassificarà un informe complet en els arxius de la CIA. És impossible de predir res en un cas tan imprevisible com va ser el de Jim Thompson en vida. Això sí, del munt de suposicions que hi ha, no he sabut trobar cap sospita sobre una possible i hipotètica participació, directa o indirecta, activa o per delegació, dels seus ex-companys de l’agència d’intel·ligència americana. La manca de sospites sobre la CIA és en si mateixa un detall important a tenir en compte. Una clau per a resoldre l’enigma. Potser la clau.

Aquell any 1967 la majoria dels seus vells camarades estaven involucrats per activa o per passiva en la guerra del Vietnam. Fos com a agents secrets o com a encobridors d’empreses que facilitaven la corrupció, el tràfic d’armes o de drogues i la guerra bruta. L’actitud i les preses de posició de Thompson no els devien complaure gens. A més, sabien perfectament que ell havia tingut, i potser tenia encara, bons contactes amb grups de polítics i guerrillers anticolonialistes al Vietnam, Laos, Tailàndia i Cambodja.