Evocació de lluny de Marià Manent, el ‘gentleman’ de la literatura catalana

M’havia arribat a les mans el llibre commemoratiu del centenari de l’editorial Joventut, amb una estètica tintinaire que fa xalar els deixebles del periodista belga. En són autors Julià Guillamon, que, d’exposició en exposició, de llibre en llibre, ha anat teixint una interessant història de l’edició catalana, i Mònica Baró. Fundada el 5 d’octubre de 1923, per un grup de socis entre els quals hi havia Josep Zendrera, que l’any 1925 en va esdevenir gerent i factòtum, Joventut va ser una editorial de tarannà anglosaxó amb una dedicació especial al món infantil i juvenil. Sí, el que a partir d’ara té un pòdcast o un Poc cas en aquesta casa, presentat per Carlota Torrents, Tina Vallès i Paula Jarrin. Ho sap tothom i és profecia, que Joventut és l’editorial del veterà repòrter Tintín a casa nostra. Va ser Conxita Zendrera, filla del fundador, que l’any 1956 va conèixer Hergé a la Fira del Llibre Infantil de Bolonya. Es van caure bé, van ballar plegats, i d’allà, Zendrera se n’emportà els drets d’edició de les aventures de Tintín, que fins llavors s’havien editat sense pena ni glòria per part de Casterman. Ella mateixa va traduir els àlbums al castellà, i del català se’n va encarregar amb excel·lència el periodista Joaquim Ventalló, pare dels fenomenals renecs del capità Haddock. També va ser cosa de la matriarca de la tintinologia nostrada la publicació dels llibres d’Enid Blyton, tota una altra cosa, però que són en la iniciació a la lectura de tantes generacions.

Manent, el director literari

Però, Joventut –avui encara en mans dels Zendrera– és molt més que l’editorial de Tintín. Zendrera, un home ple d’intuïcions, que havia devorat i traduït ell mateix La veritat sobre el negoci editorial de l’anglès Stanley Unwin –editor de Tolkien– i n’havia posat en pràctica els models de gestió moderna i les tècniques de publicitat científica, es va empescar unes quantes col·leccions de novel·la de gènere rosa, d’aventures, etc. Tot i que va començar a publicar en castellà, va ser l’editor en català de les novel·les de Jules Verne i l’any 1926 va crear l’editorial Mentora, adreça als nens i joves. Va recuperar títols de fulletó apareguts anteriorment a la revista Virolet, com El cavaller de la creu, de Clovis Eimeric; La ventafocs, de Josep Maria Folch i Torres; o Lau o les aventures d’un aprenent de pilot, de Carles Soldevila.

Eren els temps de la dictadura de Primo de Rivera, en què comprar un llibre en català era un signe d’oposició i de resistència catalanista i, per què no dir-ho, també un cert negoci. És l’edat d’or de l’edició en català, quan neixen els segells més importants de l’edició dels vint i els trenta. Joventut, no solament va reeditar obres ja publicades, sinó que també es va fer càrrec de les traduccions emparaulades que havien quedat a mitges després del tancament de l’Editorial Catalana, fundada per Enric Prat de la Riba i Francesc Cambó, i dirigida literàriament d’ençà del 1921 per Josep Carner. El trencament polític entre el Príncep i la Lliga va esquerdar aquell projecte que iniciava la seva singladura en un moment en què Catalunya “es deleix per a assolir la plenitud intel·lectual i presentar-se al món amb un bagatge de cultura no inferior al de cap altra nació europea” i amb el propòsit de “catalanitzar Catalunya, Balears i València en ço que hi ha de més dignificant en un poble, que és la cultura”. Un d’aquests llibres encarregats per l’Editorial Catalana que Joventut va publicar sota el segell de Mentora va ser justament un clàssic infantil anglès, Alícia en terra de meravelles, de Lewis Carroll, traduït per Josep Carner, que també havia girat La rosa i l’anell de W. M. Thackeray.

Al pròleg dels Contes d’Andersen, el poeta i diplomàtic escrivia: “Augmentem els nostres tresors imaginatius, car el gradual reviscolament de la imaginació catalana és el primer fonament per fer pròspers i invencibles les empreses de l’art i la política, de la cultura i el diner. La imaginació és un imperatiu de conquesta. Que n’aprenguin sos camins els nostres infants; i tinguem per ben segur que no hi ha literatura més estimulant que una rondalla o una epopeia.” Tota una declaració d’intencions d’un noucentisme de masses. Aquest volum del 1933, el Príncep ja no el va anostrar tot sol, sinó que va comptar amb la col·laboració d’un finíssim poeta, traductor i editor, Marià Manent i Cisa, que col·laborà amb un altre mestre, Carles Riba, en les traduccions de les Rondalles de Grimm. Poc després, aquell fidel devot carnerià ja volava tot sol, i seva és la primera versió en català d’un altre nom propi imprescindible de la infantesa: Peter Pan, de J. M. Barrie. A la immediata postguerra, Marià Manent s’incorporà a l’editorial dels Zendrera com a director literari i s’hi va jubilar l’any 1986. El seu fill Albert, a la biografia paterna, en dóna detalls: “L’ambient era d’empresa familiar. El meu pare duia la correspondència en anglès, francès, castellà i català d’allò que es relacionava amb els drets d’autor estrangers, amb els escriptors, els traductors, etc. Rebia molta gent i encarregava traduccions, revisions i informes. Escrivia sovint a raig en qualsevol d’aquestes llengües i per a l’editorial era important tenir un director literari amb uns coneixements lingüístics i culturals vastos. Al despatx comptava amb poca gent: una secretària i una o dues auxiliars. Jo el vaig ajudar, del 1958 al 1980, en qualitat de redactor literari, revisor d’estil (català i castellà), publicitat i relacions amb alguns autors. […] L’efecte i el respecte dels Zendrera pel meu pare eren exemplars.”

Converses de vós

Si parlo de Manent és perquè s’escau justament aquests dies el 125è aniversari del seu naixement i els trenta-cinc de la seva mort. “Pocs homes he conegut amb l’elegància i la discreció d’aquest extraordinari poeta, que també va fer d’editor. En el meu record va lligat a les passejades matineres que feia a l’avinguda del Tibidabo, prop de casa seva, al carrer Craywinckel. Gavardina llarga, cos estilitzat, passos pausats i sempre elegant, molt anglès, com tota la seva obra”, el descriu Daniel Giralt-Miracle a Guspires de memòria, el seu llibre de records. No vaig tenir la sort de conèixer-lo, perquè el meu “Senyor Manent”, com deien Giralt i el seu pare per referir-se a l’autor de L’aroma d’arç, era el seu fill Albert, a qui vaig poder freqüentar els darrers anys, quan ja no es movia de casa. Llavors, com molta altra gent, rebia una trucada que t’invitava a fer-li una visita, que es desenvolupava amb el més pur ritual noucentista, i que feia de bon combinar amb el tractament de vós, tan poc habitual aquests darrers anys. Hi parlàvem de l’entorn cultural en què es van moure com peix a l’aigua el seu pare i ell, com si parléssim de persones que et trobessis al metro, fos de Cambó, de Carner o de J. V. Foix, comentàvem lectures, m’animava en els meus incipients treballs i s’hi escolava alguna tafaneria, despatxada amb una ironia ben noucentista.

Era com poder veure pel forat del pany un món d’ahir, que Albert Manent va servar amb fidelitat total cap a la figura referencial paterna, el nostre escriptor més gentleman, l’home de l’anglofília total en una societat afrancesada. De nou, Giralt rebla la imatge nítida de Manent, tot recordant els articles que escrivia: “Demostraven un gran domini de l’escena artística internacional, una visió moderna en un home nascut a finals del segle XIX. El seu prestigi com a poeta, prosista, crític literari, memorialista, traductor i activista cultural era totalment reconegut. Tothom sabia que era una figura rellevant de les lletres catalanes, amb un toc britànic tant en la seva lírica com en el seu treball editorial. Aquesta imatge senyorívola m’ha dominat tota la vida, més encara quan el vaig tractar, personalment, amb el seu parlar precís i cordial.” El crític literari també agraeix a Manent els consells que va rebre a l’hora d’enfrontar-se a un llibre –”Giralt, faci una lectura ràpida, una escombrada visual del llibre, i aquesta primera impressió me l’explica en una columna”–, i que jo no puc evitar de vincular al record d’Albert Manent, que m’encarregà un dels primers articles que vaig publicar, per a la Revista de Catalunya, i que em féu baixar qualsevol exaltació –em va fer baixar els fums, podem dir-ne–, fent-me oportunes remarques de l’article, amb el qual vaig guanyar el premi Crida als Escriptors Joves de Serra d’Or, ja fa una pila d’anys (i on ell era al jurat, precisament).

La casualitat va fet que anys després anés a viure al carrer del Doctor Dou, ben a prop d’on va néixer, el 27 de novembre de 1898, l’autor dels dietaris més lírics de les lletres catalanes. Poques lectures són més trasbalsadores, en el sentit íntim i històric, que El vel de maia, redactat a Viladrau durant aquelles llargues vacances del 36, com les anomenà Jaume Camino a la pel·lícula homònima. El record d’haver-lo llegit tot passant uns dies en aquell poble d’estiueig, prenent les aigües de les fonts com un senyor d’abans, prop del mas de Ca l’Herbolari on els Manent van trobar refugi entre el 37 i el 39, encara m’estremeix. L’evocació d’aquell món civilitzat i culte que jo entrellucava l’avinguda de la República Argentina se m’ha desvetllat tot fullejant, fent una lectura ràpida, una escombrada ràpida per Les aventures de l’Editorial Joventut, impulsat per la mateixa casa i les Biblioteques de Barcelona. El món civilitzat i culte, tan english style, que personificava com ningú el Sr. Marià Manent, l’aniversari del qual no hauria d’haver passat tan d’esquitllentes.