L’evasió tahitiana de Josep Maria de Sagarra

S’havien conegut als Jocs Florals de l’any de gràcia de 1931. Ella hi havia guanyat el primer accèssit per un poema d’amor que havia optat a la Flor Natural. Olotina, nascuda l’any 1909, treballava de secretària a can Cambó. Ell, quinze anys més gran, era un poeta d’una enorme popularitat. Una celebrity, que en diríem ara, amb un anglicisme innecessari. El pare d’ella, l’escultor Celestí Devesa els havia presentats: “Em va felicitar, em va dir que la meva quarteta era magnífica i que li agradaria de llegir d’altres poemes meus. Em pregà que li telefonés. Vaig deixar passar temps. I jo anava fent versos. Uns quatre mesos després, li vaig telefonar a l’Ateneu. Em va demanar que hi anés una tarda i aviat, perquè desitjava de llegir-los. En trobar-nos em va tractar com si jo li fes realment il·lusió. Tot seguit em va fer la proposta d’anar l’endemà a veure un circ molt bo. Vaig acceptar encantada. Aquest fet desencadenà a la ciutat l’efecte d’una bomba. Va començar a córrer la notícia que ‘Sagarra surt amb una senyoreta alemanya moníssima’. Tothom ho comentava, i em prenien per estrangera: era molt rossa i tenia un aire nòrdic. Ens vàrem enamorar: jo vaig sentir un coup de foudre immediat; l’amor el prengué a ell, en canvi, lentament. No se’m va declarar”, explicava Mercè Devesa al llibre Sagarra vist pels seus íntims, biografia de l’escriptor escrita per Lluís Permanyer.

Ella n’admirava la classe i la singularitat, la llengua i la tendresa. D’ella, a ell el captivava el fet que no s’assemblés a cap “noia de pis” de la burgesia barcelonina que tan bé coneixia, i, en canvi, tingués una infantesa rural en què havia après el nom de cada arbre, de cada ocell. Les seves converses sovint giraven entorn d’aquesta natura que tots dos compartien, i quan algú preguntava al poeta quines galanteries sortien dels seus llavis per a captivar la seva enamorada, ell ironitzava dient que només li parlava d’escudella i carn d’olla. Fos com fos, aquella relació entre la jove i moderna mecanògrafa amb vocació literària i el solter d’or de les lletres catalanes va fer tronar i ploure. Josep Maria de Sagarra havia cultivat una imatge d’enfant terrible sarcàstic, temible, vidriòlic, llibertí i eixelebrat, i, alhora, era anhelat com un bon partit per un estol de noies de casa bona que no entenien què hi trobava, en una noia de poble.

Aquell exili de París

Amb una relació que travessaria els anys de la República, en què la parella es troba a la cresta de l’onada, no es casaren fins el 22 de desembre de 1936, a París, on vivien refugiats. Sagarra era un catalanista total, que l’any 1934 afirmava: “De totes les coses que m’han interessat i m’han apassionat suara, per damunt de tots, un amor sense límits al meu país i un desig sense límits de la glòria del meu país.” També era un home liberal i progressista, vinculat a Acció Catalana –n’havia estat candidat i assegurava l’any 1934 que “no em desplauria una certa professió política que em permetés ser útil al meu país”–, ben relacionat amb les autoritats de la Generalitat, de qui havia rebut honors i encàrrecs, com el “Cant del poble” i l’himne de l’Olimpíada Popular. Tot plegat no va evitar que hagués de fugir cames ajudeu-me de la violència revolucionària, després d’aconseguir de fer marxar uns quants familiars gràcies a l’admiració que li tenia el cònsol italià, per la seva dedicació a la Divina Comèdia i la popularitat que feia que pogués parlar de tu a tu amb Aurelio Fernàndez, el cap dels pistolers de la FAI.

L’assassinat del seu amic Josep Maria Planes en fou el detonant. Pels seus orígens aristocràtics i la seva bona relació amb alguns eclesiàstics, se sentia amenaçat i no era tan sols una percepció. De Port de la Selva estant, on s’havia refugiat la parella, van rebre un avís de Ventura Gassol, de qui Mercè Devesa era secretària, avisant-lo que una patrulla l’havia anat a buscar per endur-se’l. El conseller de Cultura, autèntica Pimpinella Escarlata fins que ell mateix va haver de fugir, li va oferir un cotxe i uns policies de la Generalitat per escortar-lo fins a la frontera. Aquest exili va destapar el pot de les enveges i les maledicències. Que si havia fugit del país perquè no podia viure sense camises de seda, que si no podia suportar la xurma que envaïa la terrassa del seu hotel Colón o que si havia deixat escrita una versió paròdica de l’Emigrant que deia: “Dolça Catalunya, pàtria del meu cor, qui de tu s’allunya, recony quin sort!”. Sagarra se’n va anar vestit de mariner. Quin presagi!

Entretant, Devesa va tornar a Barcelona. Quan va rebre una carta signada per Armand Duval, nom del protagonista de la Dama de les Camèlies d’Alexandre Dumas, va fer la maleta i també se’n va anar cap a París. Allà se celebraren les noces civils i religioses, a l’ajuntament del IXème arrondissement i a l’església de Saint-Eugène, respectivament. El convit se celebrà al Restaurant Larrue, i el presidí un bon amic de la parella, el conseller Josep Tarradellas, que es féu càrrec de les despeses. Per part seva, Francesc Cambó, que era el mecenes de la traducció llavors encara inacabada del Dant, va enviar-los una carta i un xec de dos mil francs com a present. Invertir-los en un llarg viatge va ser un suggeriment dels escriptors Jean i Jérome Thauraud, que Sagarra havia conegut anys enrere, quan l’escriptor era l’amfitrió predilecte dels hostes francesos atrets per la llegenda del cap i casal fins a crear un tipus de gènere propi, la novel·la de baixos fons barcelonina. La proposta era fer un viatge que li servís per a escriure’n un llibre i el consell anava aparellat amb Tahití, a la Polinèsia Francesa, on la vida els seria notablement més barata i l’exotisme assegurat.

L’evasió tahitiana

El 28 de desembre de 1936, Josep Maria de Sagarra i Mercè Devesa salpaven de Marsella, una ciutat que els va captivar tant com la bullabessa que es van prendre religiosament, amb destinació a Papeete, a bord del Comissaire Ramel, “un vaixell de setze mil tones, sense ni una gota de luxe, sense cap d’aquelles coses que afalaguen el turisme”. A partir del primer dia, Sagarra es va dedicar a escriure el seu particular diari de bord, que va donar lloc a La ruta blava, de la qual saludem entusiàsticament la reedició a cura de Club Editor, tot recuperant l’edició de Narcís Garolera de l’any 2002 per a les obres completes del poeta publicades a Tres i Quatre, desbrossat de les correccions excessives a les quals va ser sotmès el text pòstumament. Maria Bohigas, editora de Club Editor, el descriu com “un dels volums més extemporanis de l’època, la crònica d’una lluna de mel oceànica mentre la guerra incendiava el continent europeu”.

Perquè no podem oblidar que mentre els Sagarra deixaven enrere la Mediterrània, la guerra continuava a la península ibèrica i amenaçava tot Europa. I quan llegim que l’autor del Poema de Montserrat escriu deixant enrere la darrera visió de les Balears, se’ns encongeix una mica el cor. “M’he adonat d’una cosa: fa exactament cinc mesos i deu dies que no havia sentit el repòs que sento ara. Més ben dit, no havia reposat de cap manera; i avui el nostre camarot petit, modestíssim, i la gent i el clima que ens volten, i els projectes que acompanyen el nostre viatge han aconseguit fer-me una mena de coixí i sento que el cap se m’hi adorm una mica…” No era només el país que volien oblidar, sinó també l’angoixa que els havia acompanyat fins llavors. I hom entén que Sagarra mateix parlés d’evasió. No oblidem que a París, Sagarra havia conegut Stefan Zweig i la seva dona, que sis anys després se suïcidaren al Brasil, convençuts que l’Europa que havien conegut havia mort.

Lluny d’aquest final funest, per al vitalista Sagarra, aquella experiència de set mesos va ser una injecció vigoritzadora de metàfores, paradoxes i comparacions per la seva fèrtil deu poètica, un regal en forma de tiquet per a un espectacle de tipus humans inoblidables –tant els companys de viatge, com els habitants de les diverses terres– i una collita prodigiosa curulla d’insòlites descobertes –que no s’escapen d’un to benèvolament colonial i d’un descordat plaer de dir-les pel broc gros– que fa que, com ja va passar amb la darrera edició de Vida privada, publicada per Barcino, delecti els lectors a qui cau a les mans. Conec el cas d’amics més joves que un servidor que xalen com nens passant per grups de WhatsApp i històries d’Instagram fragments seleccionats de La ruta blava. L’èxit pòstum de Sagarra, convençut quan va morir que passaria pel purgatori literari, tal com va explicar la seva vídua en una entrevista que li va fer Assumpció Maresma al Temps, és que encara avui ens faci caure de cul amb la seva prosa. Perquè no és que Sagarra dominés la llengua, és que, com ens sembla quan llegim La ruta blava, fa l’efecte que la creés a cada frase, amb total lleugeresa i sense ni el menor esforç.