Eva Ortigosa (Sostre Cívic): “Fent habitatge cooperatiu hi ha la voluntat de transformar les ciutats”

El 2025 que avui estrenem s’haurà d’apuntar en la llista de coses positives l’embranzida que farà la cooperativa d’habitatge en cessió d’ús Sostre Cívic. Aquesta cooperativa comença l’any posant les primeres pedres per passar a tenir més de 500 habitatges a Catalunya. Fa vint anys que treballen i ara, amb un crèdit que han obtingut de fons europeus de 31 milions d’euros, fan un pas endavant amb solidesa, i desenvolupen vuit projectes en diferents indrets de Catalunya. Els seus projectes són diversos, des de cohabitatge per a gent que vol envellir junta fins a pisos urbans, passant pel mas el Turrós, una alternativa diferent. Reciclen hotels o edificis que eren en mans de la banca, però també en construeixen en solars nous.

En parlem amb Eva Ortigosa, directora de l’àrea de coordinació de projectes de Sostre Cívic, que ens explica detalladament en què consisteix. Fem l’entrevista a l’esplèndid terrat de l’edifici Cirerers, de Roquetes, a Barcelona, emblemàtic de tot allò que representa la cooperativa, per moltes raons: per la sostenibilitat de l’edifici, per l’arquitectura que s’integra al paisatge, per l’ambició social i per aquest nom tan bonic que el fa més arrelat a la terra i més lluminós. Només entrar notem l’ambient comunitari de l’edifici. Tothom se saluda, l’olor de bona cuina ens ve a trobar, uns veïns preparen un àpat per a compartir en una cuina comunitària. De seguida, tot té un aire diferent.

—Sostre Cívic sou una cooperativa d’habitatge amb cessió d’ús. Què vol dir això?
—A Sostre Cívic fem habitatge cooperatiu en cessió d’ús i per a nosaltres és molt rellevant dir-ho amb totes les paraules que té, perquè explica moltes coses. La característica principal és la propietat col·lectiva. La cooperativa és la titular de manera indefinida dels habitatges i les persones que hi viuen són sòcies de la cooperativa. Per tant, la titularitat dels habitatges és cooperativa de manera indefinida. No es transforma mai en propietat individual. Això ajuda a frenar l’especulació perquè és impossible que existeixi lucre individual. Considerem l’habitatge un bé d’ús i no un bé de mercat.

—I el concepte “cessió d’ús”?
—Que les sòcies que viuen en aquests habitatges tenen la cessió d’ús de l’habitatge de manera indefinida i estable en el temps. La cessió d’ús és que les persones que viuen en els habitatges són sòcies de la cooperativa i tenen els seus drets i els seus deures com a cooperativistes. Per accedir a un dels habitatges, la persona fa una aportació de capital social que és retornable en cas de baixa, o sigui, en cas que vulgui anar-se’n, aquest capital social que ha posat se li retorna.

—I aquesta quantitat quina és?
—L’habitatge cooperatiu en cessió d’ús es pot desenvolupar de moltes formes, i depèn de quina sigui la forma, el capital social és més assequible o ho és menys. Aquesta és una de les lluites amb què treballem les persones involucrades en aquest model.

—Alguna xifra?
—Quan, per ser una promotora social, podem adquirir immobles que ja estan construïts, que havien estat propietats de la banca i convertir-los en habitatge social i de protecció oficial, per tant, amb uns preus marcats, l’aportació de capital que fan les sòcies que viuen en els habitatges són de 2.000 euros, 3.000, 4.000, retornables si volen marxar, que no és gaire més que l’aportació de la fiança que s’ha de fer quan vas al mercat de lloguer. En canvi, si l’edifici el construïm des de zero, com que el cost de la construcció és elevat, normalment es fa demanant un préstec, però hi ha un percentatge que l’aporten les persones sòcies que s’hi incorporen a viure, llavors és una quantitat més alta. Aquí, per exemple, en el lloc on som ara, parlem d’unes aportacions que van dels 20.000 euros als 27.000.

—Indefinida vol dir fins que es mori?
—Indefinida vol dir de caràcter permanent. Quan un edifici es fa en sòl públic, l’administració el cedeix mitjançant el dret de superfície del sòl a la cooperativa per un temps determinat, que en cada cas pot variar. Per exemple, en aquest edifici de Roquetes parlem de setanta-cinc anys. Per tant, podem considerar que les persones que hi vivim tenim el dret indefinit.

—I després què passarà?
—En acabat, podria fer una pròrroga de deu anys més. En tot cas, l’ajuntament ha de decidir què fer amb aquest immoble, si gestionar-lo directament i incorporar-lo en la gestió de parc públic o continuar treballant amb entitats sense afany de lucre, com som nosaltres, i fer una pròrroga de més anys.

—Quants socis sou ara?
—Ara som 1.600 sòcies.

—Ser soci vol dir tenir dret a un habitatge?
—Hi ha molta gent que es fa sòcia per militància amb el model, perquè creu en el que fem. N’hi ha d’altres que es fan sòcies perquè, a la llarga, quan hi hagi disponibilitat, puguin accedir a un habitatge.

—Demanda no us en deu faltar, oi?
—Hi ha moltíssima cua.

—Com ho feu? Teniu una llista d’espera? Com es decideix?
—Totes les persones que són sòcies de Sostre Cívic tenen un número, quan obrim un procés es fa per l’antiguitat d’aquest número de soci. En alguns projectes intervenen i s’incorporen altres criteris decidits en assemblea o pel Consell Rector, segons la idiosincràsia de cada projecte, però el criteri principal és l’antiguitat.

—Teniu diferents ofertes: habitatge, cohabitatge…
—En general, el model que es proposa és d’edificis amb habitatges com qualsevol dels que et trobes als pobles i ciutats. Un habitatge privatiu amb espais comuns. Que la propietat sigui col·lectiva porta moltes altres coses que l’acompanyen.

—Per exemple?
—La gestió és democràtica. La construcció de comunitats es fa des de múltiples esferes, una de les quals és construir espais comuns en els edificis que promovem. Un dels prismes és la construcció de vincles veïnals, de xarxes de suport, i això també ajuda a fer-ho als espais físics. Avui mateix, quan heu entrat a l’edifici, hi havia un grup de persones que feia cuina comunitària per a unes quantes persones de l’edifici. Creem aquests espais perquè es puguin donar aquestes dinàmiques. També hi ha projectes, com el Turrós, a la Garrotxa, en què es tracta d’una masia on es compateixen més coses que aquí. Per exemple, només hi ha una cuina que la fan servir totes les persones que hi viuen i, per tant, tot el que allà es desenvolupa és molt més intencional.

—També teniu un projecte ben diferent, que és Can 70, a Sarrià. En què consisteix?
—En aquest projecte encara fem un pas més en la construcció d’aquesta comunitat. És un projecte per a persones que comencen l’etapa de la vellesa o ja hi són i que volen envellir conjuntament i fugir d’allò que regna una mica en el món de les residències per a gent gran. Volen autogestionar la seva vellesa. Elles decidiran com volen que sigui aquest espai en què envelliran. A Can 70 hi haurà habitatges convencionals, però també, en altres plantes, hi haurà cinc unitats de convivència. Cadascuna tindrà un petit apartament d’uns 30 metres quadrats i compartiran una cuina i una sala d’estar-menjador. Per qüestions arquitectòniques, el projecte ens demanava d’innovar en aquest sentit, però en el disseny també hi ha un vessant de lluita contra la soledat no desitjada i facilitar de poder estar en contacte en aquesta última etapa de vida amb persones d’una manera molt més quotidiana i del dia a dia que ajuda a tenir-la una mica més controlada.

—De gent gran teniu algun altre projecte?
—Els tres que tenim són en etapa de projecte i de promoció. Un és el de Can 70 que acabem d’explicar, l’altre és el Walden XXI, a Sant Feliu de Guíxols, en què la fórmula ha estat comprar un hotel en desús i convertir-lo en un projecte d’envelliment actiu. I un tercer és el projecte de Solterra, a Sant Hilari Sacalm, que també ha sorgit mitjançant l’adquisició d’un antic hotel.

—Ara heu tingut un crèdit de fons europeu i el més gran, de 31 milions d’euros. És el primer d’aquesta magnitud?
—Des del començament vam fer l’aposta de treballar amb la banca ètica i cooperativa. Sense l’aposta d’aquest tipus de banca hauria estat molt difícil, fer-ho amb ells ens ha permès de fer realitat el model d’habitatge cooperatiu en cessió d’ús. Vam coincidir un model que estava arrencant i una banca ètica que hi va creure i ho va finançar. Posteriorment, s’hi ha unit Caixa d’Enginyers amb una participació del 50% en un projecte i, sobretot, també s’ha fet el salt a la banca pública amb l’Institut Català de Finances, que fa una aposta important en el finançament de projectes com aquests. Ara bé, si el model volia créixer, havíem de fer un salt més gran. I va ser molt important obrir esferes internacionals, i a partir d’uns contactes vam poder accedir al Banc de Desenvolupament del Consell d’Europa. Vam haver de fer una feina ingent, també perquè era la primera vegada que aquest banc finançava no tan sols l’habitatge cooperatiu en cessió d’ús sinó una cooperativa, de manera que vam haver d’explicar com funcionava el món cooperatiu i a la vegada com es desenvolupava un model innovador a casa nostra amb totes les particularitats que té.

—Va valdre la pena?
—El resultat és aquest finançament de 31 milions d’euros que ens permet d’arrencar amb sis projectes que eren en fase de definició arquitectònica i que comencen les obres les setmanes vinents.

—Quants en tindreu llavors?
—En els dos anys que venen, volem arribar a tenir més de 500 habitatges en cessió d’ús.

—Algú dirà que és poca cosa amb la demanda que hi ha. Què li diríeu?
—Que, efectivament, és poquíssim per la demanda que hi ha, i cal més suport públic i més iniciatives de les polítiques públiques perquè hi hagi més habitatge assequible, més habitatge social, més habitatge protegit i més habitatge cooperatiu en cessió d’ús que pot complir totes aquestes esferes que ara comentava. L’habitatge cooperatiu en cessió d’ús ha demostrat que és solvent, transformador, possible, que ja no és anecdòtic, que és una realitat que al país ja és més que palpable, i perquè pugui continuar creixent és imprescindible que les administracions públiques hi facin una aposta important.

—Quina aspiració teniu?
—L’aspiració és arribar a estàndards europeus, com és el cas de Viena, o de Dinamarca, en què el 30% del parc d’habitatges total és gestionat per entitats sense afany de lucre. I aquí hi entren cooperatives, però més entitats que treballen sense afany de lucre. És important que la provisió d’habitatge social no estigui en mans de promotores privades, mercantils, que treuen un rèdit econòmic, un guany empresarial d’aquesta provisió d’un dret bàsic com és l’habitatge.

—Us heu inspirat en Dinamarca?
—En Dinamarca, en l’Uruguai, en el cas d’Àustria.

—A Àustria, el cas de Viena, per això el municipi té un paper destacat, oi?
—Sí, el municipi té molt de paper. En el cas de l’Uruguai, és una política pública molt forta promoguda a escala estatal en què fins i tot el finançament és promogut per l’administració pública. Volem caminar cap aquest empoderament comunitari. El que fan a l’Uruguai és una cosa que no sé si aquí arribarem a fer mai, però hi ha les persones sòcies que aniran a viure en aquests habitatges, i són elles les qui, amb les seves mans, contribueixen a construir-los. Fent-ho així es redueixen preus.

—No sé si seria factible, aquí.
—Aquí hi ha hagut alguna experiència en el model d’habitatge cooperatiu en cessió d’ús, per exemple, amb el projecte de Clau Mestra a la Floresta, en què una part de l’obra va ser a través de l’autoconstrucció. Per tant, tenim alguna experiència petita. Però la qüestió important és que l’empoderament comunitari genera unes transformacions dels vincles socials dins de l’habitatge i també cap enfora. I això també és una de les qüestions que nosaltres volem promoure aquí. És la construcció de comunitats cap endins i cap enfora que fan que les ciutats també canviïn en la seva forma de fer, en els vincles comunitaris, en les xarxes veïnals, en les plataformes veïnals de les quals nosaltres formem part. Amb l’habitatge cooperatiu també hi ha una voluntat de transformar les ciutats.

—Aquest edifici de Roquetes també és un exemple de construcció sostenible. Això ho podeu fer a tot arreu? Aquest és de fusta, per exemple.
—Un dels principis del model és la sostenibilitat, intentar al màxim un baix impacte ambiental en tot allò que fem. Conscients que la construcció és un dels elements que pot generar més impacte en l’àmbit ambiental, intentem de fer-ho amb materials sostenibles. En aquest cas, construcció en fusta, construcció en sec. Es fa allà on podem i sempre tenint en compte els estàndards econòmics, que volem que sigui habitatge assequible i que com més persones hi puguin accedir millor.

—Les reunions d’escala de veïns tenen fama de terribles. En aquest tipus d’habitatge com ho feu per crear aquests vincles veïnals?
—Aquí es fan molts esforços per construir comunitat. Jo sempre dic, si posem esforços perquè el sistema d’instal·lacions i les plaques fotovoltaiques funcionin, també hem d’invertir temps i, si cal, diners perquè les relacions humanes també funcionin. I sí que ens passen coses i conflictes, com a tot arreu, però hi intervenim i mirem com es poden millorar. Dediquem temps perquè les relacions siguin tan bones com sigui possible. Ens organitzem per comissions de treball, i hi ha la comissió de cures, que és la que s’ocupa que hi hagi un bon clima de convivència, des de la prevenció i d’afavorir dinàmiques per aconseguir comunicar-nos millor.

—I funciona?
—Funciona. No sempre com una rosa i no sempre arribem als objectius d’entrada, però hem destinat temps a saber-nos dir les coses com toca, a respectar els torns de paraula, coses molt bàsiques que en altres llocs funcionen menys, perquè aquí han acabat funcionant. Però això ho has de cultivar, no surt sol.

—Rebeu prou ajuda?
—Es podria fer molt més. Ara hem vist, per exemple, com a Barcelona teníem el conveni ESAL, d’entitats sense afany de lucre, que permetia de fer aflorar nous solars municipals per poder desenvolupar projectes d’habitatge cooperatiu en cessió d’ús o projectes promocionats per fundacions sense afany de lucre. Durant l’etapa del 2020 fins ara, es van complir els compromisos i això ara s’ha aturat. La gran majoria d’aquests solars es podrien estar promovent. Nosaltres ja hem expressat el nostre desacord. Ens preocupa que això signifiqui que sòl municipal torni a ser gestionat per promotores privades i mercantils, que treguin un rèdit econòmic d’això.

—I de les cooperatives que són d’habitatge, però no amb cessió d’ús, què en penseu?
—Hi ha moltes cooperatives. És un model existent. La nostra aposta va per una altra via, que és la de mantenir indefinidament la gestió col·lectiva i la titularitat cooperativa de l’habitatge. I això és una de les diferències principals que ens marca, i nosaltres anem per aquest camí.

—El problema de l’habitatge és com més va més greu. Què en penseu? Quines estratègies s’han d’aplicar?
—Nosaltres estem a l’expectativa de veure com es concreten els darrers anuncis de fer 50.000 nous habitatges. Estem molt a l’expectativa de veure com es farà, amb quins agents es farà. I és clar que sí que se n’han de fer els que siguin i aprofitar tots els que existeixen o que són buits o s’estan fent servir per a uns altres usos que no és per a servir d’habitatge de primera necessitat. El país se’n sortirà si hi ha polítiques fortes que apostin per això, perquè és el drama social per excel·lència de la nostra època.

—Cal nou habitatge?
—Per sortir-nos-en, cal regular encara més els lloguers, cal regular els habitatges de temporada, l’ús que es fa dels habitatges per usos que no són d’habitatge de primera necessitat i cal fer nou habitatge.