30.08.2020 - 21:50
|
Actualització: 31.08.2020 - 15:31
L’Hospital General de València va ser el centre del País Valencià que més malalts de covid-19 va tenir ingressats durant la primera onada de la pandèmia. Fins i tot van doblar els llits de l’UCI per atendre’n els afectats. Ara han creat un equip multidisciplinari per fer un seguiment global de les seqüeles post-covid-19 qui ha passat per l’UCI.
Es tracta, d’una banda, de fer un acompanyament als malalts que moltes voltes, després de rebre l’alta hospitalària, es troben desorientats o amb símptomes i sensacions d’angoixa. D’una altra, l’equip, que reuneix fins a sis especialitats clíniques, recopilarà informació sobre l’afectació tant física com psíquica que implica haver patit la covid-19.
Eva Mateo és anestesiòloga i presidenta de la Comissió d’Humanització del Consorci Hospitalari de l’Hospital General Universitari de València. Ara s’ha posat al capdavant de l’equip amb la intenció de saber més de la malaltia.
—D’on ix la idea de fer aquest estudi global als supervivents?
—L’estudi és la conseqüència d’una consulta que es posa en marxa per veure la incidència de la síndrome post-UCI en els malalts covid-19. Tenim molt interès a veure si aquests malalts tenen alguna incidència de les malalties que conformen aquesta síndrome per a poder donar-hi solució. És una malaltia nova i estem a l’expectativa perquè tot allò que implica també pot ser nou. Volem donar un servei als malalts per a tractar-la quan ja se n’han anat a casa i pot semblar que ja estan bé, però encara no ho estan del tot. Així els donem l’oportunitat de tancar ben bé la malaltia.
—Quanta gent és a l’estudi?
—Tots els malalts que han passat per l’UCI de l’Hospital General per covid-19 seran estudiats. La intenció és acompanyar-los i, si és el cas, dotar-los de les teràpies necessàries.
—Quin és el tipus d’afecció més freqüent amb què us trobeu?
—Sorprenentment ens pensàvem que trobaríem molta debilitat, perquè tothom deia que els malalts sortien molt dèbils de l’UCI. Però realment, com que a la mateixa UCI ja es fa un tractament de rehabilitació molt intens, possiblement s’ha aconseguit que això siga menys greu. Ens crida molt l’atenció, encara que no els ho hem vist a tots, que hi ha malalts que tenen molta por, molta ansietat, i amb la síndrome d’estrès post-traumàtic. Són malalts que han passat una situació de molta angoixa, que ara no poden dormir, que en determinats moments pensen que són ingressats a l’hospital i es posen a plorar, etc. En definitiva, alteracions psiquiàtriques.
—Quin és el mecanisme de l’estudi?
—Tractem de no agreujar l’angoixa dels malalts. N’hi ha alguns a qui l’anada mateixa a l’hospital ja els crea un estrès, per l’olor i tot això. Hem intentat, com que tots han de passar revisions per la insuficiència respiratòria, d’aprofitar aquesta consulta per a fer-ne una ampliació. Una persona del nostre equip hi accedeix, els fa unes quantes proves per valorar-los la debilitat i un test nutricional per descartar que una part d’aquesta debilitat no siga per causa d’una mala nutrició. Els fem proves psiquiàtriques, perfils cognitius i també de dolor. Molts tenen un dolor anomenat neuropàtic.
—A banda aquests efectes psicològics, hi ha alguna altra reacció o efecte de la covid-19 que us haja sorprès?
—Segons els malalts, i també els sanitaris, predomina tota l’afecció psicològica. Tant els malalts com els professionals ens hem trobat amb una malaltia nova de la qual es moria molta gent. Han estat sols i ho remarquen molt. I tot això ha creat aquest estrès tan important i tan difícil de pair. La malaltia ha tallat de colp el pla d’humanització de les UCI que havíem implantat fa uns anys, Quan algú que es troba malament està sol, encara que els professionals li vulguem fer companyia, els costa molt de suportar-ho. Els malalts han passat molta por de morir-se i encara la conserven. Ara, fora de l’hospital, tenen por de ser a prop de la família per si els poden contagiar.
—Hi ha un patró de les seqüeles segons l’edat de les persones tractades?
—De moment encara és prompte per a saber-ho. Acabem de començar el programa i hem vist una desena de malalts. Això esperem de veure-ho a mesura que passen les setmanes i vagen venint a les revisions.
—Hi ha la intenció d’intercanviar coneixement amb més hospitals del món que també fan seguiments exhaustius d’aquest tipus?
—He vist publicat que també hi ha hospitals a Catalunya i a Madrid que estudien totes aquestes conseqüències. És una malaltia en què tots tenim molta curiositat i volem saber fins on arriba. Si es comporta de la mateixa manera amb qualsevol malalt greu o té alguna característica especial, per això intercanviarem i compararem coneixement.
