20.04.2020 - 21:50
‘Un estat de por únic’ que la societat moderna no havia experimentat mai. Així és com Eva Illouz, prestigiosa sociòloga i escriptora franco-israeliana experta en emocions, descriu els efectes de la crisi mundial del coronavirus, que ens han menat a una situació inaudita que ens capgira la realitat quotidiana i que significa ‘una inversió de tot allò que coneixíem’.
Illouz (Fes, 1961) és professora de la Universitat Hebrea i autora d’una prolífica bibliografia centrada en els efectes del capitalisme sobre els sentiments, la cultura, l’art i la societat. Confinada a casa seva, a Jerusalem, diu que la situació que vivim impacta de manera abrupta en tots els aspectes de la nostra vida, posa contra les cordes ‘la idea d’allò que significa estar junts’ i desafia el nostre concepte de solidaritat.
Considera que si el confinament s’allarga i no es troba aviat un remei per a la Covid-19, la pandèmia podria causar un trauma generacional i que als governs d’Occident els costaria molt de mantenir la legitimitat si s’estén un malestar generalitzat per una crisi econòmica profunda: ‘L’estructura de la desigualtat no pot continuar.’
—La crisi actual origina emocions i conceptes nous. Quina és la nova realitat que enfronta la humanitat?
—Crec que ens desenvolupem com a productors econòmics i consumidors. Aquests eren els principals nuclis invisibles de la nostra identitat. Tot aquest sistema no s’ha col·lapsat, exactament, sinó que s’ha posat en suspens. Ara mateix, més que no una nova realitat, és una inversió de tot allò que coneixíem, d’allò que significa ser productor i consumidor, una inversió de qui és socialment útil i socialment inútil. Avui ets molt més important si treballes en un supermercat que no si ets una estrella de cinema. Per a la majoria de la gent, la llar no és un lloc per a forjar una identitat. De manera que ens hem adonat que l’esfera pública és més fonamental per a la nostra autodefinició que no pas la privada.
—Com afecta aquesta situació la solidaritat entre persones?
—Diria que la noció de solidaritat –que sempre s’ha basat en la proximitat– ara és sotraguejada, afectada per la distància. Tota la idea d’allò que significa estar junts és sacsejada per aquesta noció de confinament. La solidaritat ara s’expressa per la separació. I això és una cosa molt difícil de suportar per a tots nosaltres.
—També hi ha hagut limitacions a les llibertats bàsiques. Quines conseqüències pot tenir?
—Sovint, la llibertat i la seguretat estan en tensió. La major part de persones sacrificaran la llibertat per la seguretat, o per la idea que en tenen. No són únicament els governs, que suspenen la llibertat en aquests casos. També són les persones que estan disposades que la seva llibertat es posi en suspens per la seva seguretat. Veiem com Hongria i Israel ja han sacrificat llibertat. Orbán va declarar la llei marcial per a combatre el virus i va suspendre el parlament. A Israel no és igual, però no és gaire lluny. S’han suspès la major part de tribunals i el sistema legal, i l’oposició política de Netanyahu i el seu règim corrupte s’uniran. Les crisis d’aquesta envergadura sempre tenen conseqüències: ensenyen totes les febleses i falles estructurals de les societats en què s’esdevenen. Als Estats Units, es posa en relleu que tenen un sistema de salut molt deficient. A Israel, es mostra l’escandalós domini que els ultraortodoxos tenen en la política.
—Què pot passar en el futur?
—Si hi ha una crisi econòmica forta, si molta gent perd la feina, és molt plausible que hi hagi una conjuntura de descontentament multitudinari a Europa i als Estats Units. Tan plausible com que alguns països es tornin més autoritaris. Tot depèn de la manera com es gestioni la crisi. Si consisteix en un rescat corporatiu, com sembla que és el cas dels Estats Units, i si es fa servir per a reduir els salaris, perquè hi haurà molta gent sense feina, podem preveure un malestar generalitzat. L’estructura de la desigualtat no pot continuar. El control de la política per les grans empreses no pot continuar. Aquesta vegada, la crisi sanitària en molts països ha demostrat de quina manera les polítiques neoliberals han erosionat el sistema de salut. No crec que per als governs sigui fàcil de mantenir la legitimitat amb aquest malestar, perquè hi haurà moltes víctimes i una crisi econòmica. L’actual corrent de populisme està connectat amb la crisi del 2008. L’elecció de Trump el 2016 va ser una reverberació del rescat corporatiu del 2008. I si volem mantenir estable el món democràtic, crec que caldrà alguna reflexió en xarxa, global, sobre com resoldre la crisi també per a la gent humil. El 2008, l’ajut no va arribar a la gent normal i corrent, sinó que se’n van beneficiar les grans empreses. Els més petits van perdre els estalvis i la casa i no els han recuperats.
—Avui s’estenen la por i la sensació de pànic. Com ens afecta, això?
—No estic segura de poder respondre a una pregunta tan àmplia. És un estat únic de por. Fins i tot en temps de guerra, quan pots morir, ets amb més gent. Quan t’amagues o surts corrents saps qui és l’enemic. Però aquest virus té una característica molt concreta: el 25% dels qui l’agafen són asimptomàtics. La gent és molt contagiosa abans de tenir-ne símptomes. Això és diferent de l’Ebola i dels anteriors SARS o MERS. Ara tothom pot ser portador de la malaltia. Això cre una ambient de desconfiança sense precedents. És això que trobo més esgarrifós, que has de sospitar de tu mateix per la possibilitat de fer mal als altres, i dels altres per la possibilitat que t’ho encomanin a tu. Però pensem també en la gent que jeu als llits d’hospitals. No se’ls pot donar benestar humà. No els pot visitar ningú i l’únic contacte que tenen és amb membres del personal mèdic que van vestits com astronautes. Tot allò que associem al confort i el contacte humà és inexistent. És una situació en què la gent no té res. No compten amb ningú, tampoc amb els qui els són més propers.
—Com pot canviar la nostra societat, aquesta situació?
—Si trobem un vaccí contra el virus, crec que ens n’oblidarem, d’això. Però deixarà un trauma permanent. No per la malaltia, o no tan sols, sinó perquè és la primera vegada que el món modern experimenta un tancament d’aquesta magnitud. No crec que durant la grip espanyola hi hagués aquesta percepció que totes les institucions es paralitzaven. La gent va morir, quan el brot va començar es van prohibir les reunions multitudinàries. Però no crec que tothom entrés en un confinament total. Aquesta vivència que tothom estigui pràcticament confinat i que el centre econòmic s’hagi paralitzat totalment deixarà una memòria traumàtica permanent durant dues o tres generacions. No crec que es pugui esborrar. Serà un dels esdeveniments més importants a recordar els trenta o cinquanta anys vinents. Però que canviï la societat en si dependrà de la manera com ho gestionin els governs i la rapidesa amb què es trobi un vaccí. Si no n’hi ha i el virus continua estenent-ne, podem esperar canvis enormes en la nostra vida quotidiana.
—De quina mena?
—Tindrem dues humanitats: la que prendrà el risc d’agafar la malaltia i encomanar-la i la que preferirà no arriscar-se, es confinarà voluntàriament i limitarà els moviments. Serà el sorgiment de noves nocions de responsabilitat i gestió de riscs. Si no es troba vaccí ni guariment, podríem tenir dues societats que s’oposin l’una a l’altra: una que farà del confinament una característica permanent i una altra que voldrà reprendre la vida. Farà que les relacions virtuals siguin molt més habituals, que les consultes mèdiques remotes siguin una rutina, que el contacte amb desconeguts sigui més forçat. Hi haurà un protocol per a trobar-se amb estranys, hi haurà una alta vigilància dels treballadors i la seva salut. Les relacions sexuals ocasionals també rebran un cop.
—Aquesta crisi ha sacsejat els països capitalistes més desenvolupats. Quina lliçó en podem aprendre?
—Fa impacte observar com n’ha estat, de fàcil, que els superpoders caiguessin de genolls. Això donarà idees a terroristes, sens dubte, i podem suposar que el món capitalista ha mostrat la seva gran vulnerabilitat a qualsevol qui el vulgui subjugar. Però recordem com hem arribat fins aquí. Les elits polítiques i empresarials han menyspreat els advertiments que es van fer fa molt de temps. Trump, home de negocis, va clausurar el 2018 una agència federal per a combatre les pandèmies i epidèmies. Crec que la va tancar perquè, d’acord amb el pensament econòmic, vols un retorn ràpid de les teves inversions i, per tant, és difícil d’invertir en res que pot passar o no. Es va menystenir la salut i la ironia és que ara ens adonem que era el fonament sobre el qual construir l’economia.
—Sense salut no hi ha economia.
—Hauríem d’aprendre que cal invertir, fins i tot, si no hi ha retorn econòmic. El bé públic no hauria d’obeir la lògica del pensament i les inversions capitalistes. Només els estats poden tenir cura realment de la població en aquesta crisi. Hem augmentat la privatització de molts béns i recursos, però no hi ha cap actor privat prou fort per a fer-hi front. En la filosofia neoliberal que regeix les nostres vides, prenem més o menys el risc d’exposar-nos a allò més greu: catàstrofes, accidents, desastres… Tot, sense cap organisme essencial que es preocupi per l’interès públic. Ara més que mai, necessitem un ens que reguli i organitzi de manera que no segueixi la lògica econòmica i prou.
—Heu tractat qüestions com ara l’amor romàntic i la sexualitat. Si el tancament es perllonga, com pot afectar les relacions de parella?
—Aquí he d’especular. D’una banda, la taxa de divorci a la Xina va créixer molt quan es va acabar el confinament. Passarà també a Europa? No ho sé, però podem suposar que serà igual. Sabem també que moltes dones que aconsegueixen de fugir de marits violents ara hi estan exposades, i ells són més violents perquè no treballen. Vaig veure estatístiques que deien que la violència domèstica havia crescut d’un 30%. Deixar de treballar frustra molts homes perquè perden el seu sentit del valor. Quan tots dos són a casa, les dones tendeixen a fer tota la feina feixuga, cosa que porta a polaritzar homes i dones per raons de sexe. Però també hi ha la situació oposada. Parelles que s’estimen i estan generalment ocupades per la feina es troben de sobte a casa i passen un temps meravellós. És una renovació del seu amor. I també es registra el consum multitudinari de pàgines pornogràfiques. YouPorn i PornHub gairebé s’han col·lapsat. En canvi, Tinder, pensat per a la trobada i el sexe ocasional, ha canviat totalment.
