Eva Illouz, el malestar privat i l’extrema dreta

Que les emocions acaben determinant la política és un fet. I que el paisatge polític determina les emocions, també. Eva Illouz és coneguda com la sociòloga de les emocions. La pensadora, d’origen francès i israelià, fa dècades que explora per què les emocions expliquen fenòmens com la pujada de l’extrema dreta o el boom de vendes de llibres d’autoajuda. La premissa és senzilla: les emocions no són una punxada que sentim al mig del pit, sinó una construcció (intencionada) al servei del poder. Aquests dies, Illouz ha visitat el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, on ha conversat amb Eudald Espluga, autor de No siguis tu mateix. Apunts sobre una generació fatigada (Destino, 2022) sobre el paper dels afectes en aquest món nostre neoliberal. Illouz va desplegar un seguit d’idees en un vestíbul de gom a gom, al qual es van afegir centenars de persones en una retransmissió paral·lela. Avui en voldria resumir algunes en aquest mail obert.

Hem de donar una dimensió política al nostre patiment

Illouz va dir que la gran crisi de la democràcia és causada per l’apatia que sentim vers les institucions. Creure que no és cosa nostra és el perill, va explicar. I va insistir que aquesta indiferència ens retira progressivament de l’esfera pública. Cap cot i de pet a casa. De fet, el problema principal de tot plegat, va explicar, és arribar a creure’ns que el nostre malestar és “problema nostre”. Un assumpte del tot individual. Si això passa és una tragèdia, ens retirem cap a l’esfera hiperprivada i ens separem dels altres, va dir al CCCB, en una frase que tenia forma de titular.  I què succeeix aleshores? Doncs que assistim a l’ascens de la soledat crònica, el refugi en l’oci o en el romanticisme, va dir l’endemà de Sant Valentí. Segons Illouz, privatitzar el patiment és el primer pas cap a l’auge de l’extrema dreta. “Quan la misèria social esdevé una misèria (només) psicològica, deixem de ser conscients del malestar que compartim amb l’altra gent. I si fem això, no donem una dimensió política a les nostres emocions”, va afirmar. Illouz diu que la gent, sobretot la classe treballadora, es va morint perquè no pot expressar el malestar. Com més intensament subjectiu és el món social, més risc d’acabar aïllats, va denunciar.

La mala política apel·la a les emocions

Illouz va dir que la bona política apel·la a la raó, i la cínica, a les emocions. En aquest sentit, va deixar clar que l’emoció més perillosa de totes és la por. Por de l’estranger, por del transsexual, por de les minories. Que la por és la porta d’entrada als moviments populistes. “Si els populismes creixen és perquè són percebuts com a salvadors de la suposada decadència dels valors tradicionals.” Illouz va argumentar que viure en una bona societat significa no tenir por dels col·lectius que no són com tu. Ni dels negres, ni dels jueus, ni de les lesbianes. “En el moment en què transformes els rivals polítics en enemics, comença el problema gros.” Ara, la pensadora va afegir que el discurs de la por no és només cosa de dretes, les esquerres també l’utilitzen, per exemple, amb l’alerta del desastre ecològic.

La hipersexualització dels cossos genera monstres

Un dels conceptes més populars d’Illouz és el de “capitalisme emocional”, que Espluga també desenvolupa en el seu assaig. L’autora nascuda a Fes n’apunta un de nou: el capitalisme escòpic. Illouz diu que a mesura que ha augmentat la llibertat sexual, aquests darrers trenta anys, s’ha disparat la sexualització dels cossos, sobretot dels femenins. “Hi ha una explotació o extractació de valor del cos de les dones. I aquest valor és econòmic.” Illouz,  professora de Sociologia i Antropologia a la Universitat Hebrea de Jerusalem, diu que dones jueves o musulmanes es refugien en la religió com a resistència contra la hipersexualització promoguda pels mercats. En aquest sentit, també van anomenar dos exemples de moviments reaccionaris vinculats a l’extrema dreta. El cas dels incel –abreviatura de l’anglesa involuntary celibate–, un col·lectiu cèlibe voluntari, antifeminista i misogin; o les state wife, dones joves que defensen un retorn a un model familiar i patriarcal tradicional. De fet, en aquest paisatge emocional, Illouz va dir que estar casada encara ara representa un privilegi, perquè el matrimoni continua essent objectivament un estat que proporciona un futur econòmic i emocional millor.

Construcció de la nació d’acord amb valors masclistes

Illouz també va apuntar que, en un context neoliberal, la sexualitat és un tema central en les nostres vides. I potser també un refugi del descontentament polític. Illouz va posar com a exemples els moviments d’extrema dreta que continuen considerant la família monògama la cèl·lula bàsica de les societats capitalistes. “Per això, el president hongarès, Viktor Orbán, o el rus, Vladímir Putin, fan campanya en contra de qualsevol expressió pública LGTBIQ+”, va declarar. Però Orbán i Putin no són els únics. “El concepte de nació construït per l’extrema dreta europea i nord-americana, amb Le Pen o el Tea Party al capdavant, s’edifica, clarament, sobre valors masclistes.” L’objectiu d’aquests partits és majoritàriament restablir la masculinitat, va dir l’autora d’El fin del amor. Una sociología de las relaciones negativas, que també va explicar que fins i tot els homes gais dels Estats Units voten Trump, per preservar l’amenaça cap a la seva masculinitat.

Recanvi generacional?

Illouz va apuntar un diagnòstic que potser va ser un dels arguments més controvertits de la sessió. La pensadora va dir que l’esquerra progressista ha treballat per promoure els drets de les minories sexuals, i algunes persones, sobretot de classes treballadores, ho han vist com una amenaça als seus ideals. “Crec que s’ha anat massa ràpid. Alguns grups de la població han entrat en pànic per l’amenaça que han sentit de l’ensorrament dels valors tradicionals”, va assegurar davant la indignació d’algun dels assistents, que va aixecar la mà per dir que s’havia sentit decebut per l’afirmació. Illouz, que va respondre que aquesta explicació no és un desig sinó un intent de comprendre què passa, va cloure l’acte apuntant a un futur, potser marcat per un recanvi generacional, que podria eliminar l’abisme de valors que conviuen avui dia.