L’escriptora i periodista Eva Comas-Arnal (Gavà, 1975) fa anys que furga en arxius i biblioteques sobre Mercè Rodoreda. De les seves investigacions, n’han sortit El somni blau i Afinar l’estil, i un pòdcast anomenat La Maraldina. Però, ara, la també filòloga i traductora acaba de convertir el seu objecte d’estudi en material literari, i això li ha valgut el premi Proa. El resultat és Mercè i Joan (Proa), una novel·la que ressegueix la relació fascinant i complexa que s’estableix entre Rodoreda i Armand Obiols (àlies de Joan Prat), d’ençà que s’enamoren al château de Roissy-en-Brie, on coincideix un grup d’intel·lectuals catalans exiliats, fins després de la Segona Guerra Mundial. Una guerra i una relació que marcarà profundament les seves vides i l’obra de l’escriptora de Sant Gervasi.

—Mercè i Joan és una novel·la sobre una de les relacions més suggeridores, explosives i famoses de la nostra literatura. Però, d’on surt la idea de convertir-la en material literari?
—De les investigacions que he fet en van quedant idees i detalls molt vius, però que no pots posar en una recerca acadèmica. Un dia era als jardins de Rubió i Lluch, a sota d’una xicranda immensa, tot fent un cafè, i vaig pensar, per què no en faig una novel·la? Tinc la sensació que els assaigs es miren la història un cop els fets fa molt temps que han passat i hi ha una distància molt gran. I, pensava, seria captivador veure els fets en directe, al costat dels personatges. Tenia ganes de veure’ls vius i tenia ganes de fer brillar els detalls que en una recerca acadèmica no tenen cabuda, però que en una novel·la prendrien cos.

—Passar d’investigadora a novel·lista fa vertigen?
—Haig de reconèixer que hi ha un punt de prevenció a l’inici. Tots dos, Rodoreda i Obiols, són personatges molt coneguts. Però, vaig pensar que si els anglesos ho fan, per què no ho havíem de fer nosaltres? Al capdavall, és una manera de fer arribar encara més i amb més detalls una història sabuda per molta gent o descobrir-la als qui no la saben.

—És arriscat convertir en personatges de novel·la figures tan totèmiques com Rodoreda?
—Quan m’ho vaig plantejar, vaig tenir clar que havia de fer versemblants uns fets que no coneixem del tot. Però, és clar, la convenció del gènere fa que quan un s’hi posa dient que és ficció, ja dóna per entès que hi haurà moltes coses inventades. Probablement, hi haurà algú que es queixarà i dirà que tal cosa no va anar ben bé així o que he donat una imatge del personatge que en cert aspecte no era així. Al mateix temps, també em feia por que la documentació es mengés la part narrativa.

—A l’hora de parlar de Rodoreda, quina és la diferència entre fer-ho del punt de vista de la recerca acadèmica i del punt de vista de la narrativa?
—Per començar, diré que, tot i les diferències, la recerca acadèmica i la creació per a mi no són categories estanques. És obvi que el resultat final és diferent, però en tots dos casos hi ha d’haver moltíssima investigació, molta aproximació a les fonts, sempre una aproximació amb molt de respecte i intentant buscar una veritat. Però sí que és cert que en el cas d’una novel·la hi ha un punt de diversió i d’imaginació molt més acusat. En el meu cas, el que he fet és anar als llocs, anar a Bordeu, a París, fixar-me en els espais, comptar les passes, per exemple, descobrir les distàncies… Saber, per exemple, a quina distància era el camp Lindemann de casa de Rodoreda i Obiols.

—Estem poc avesats a convertir els nostres grans noms en personatges de ficció?
—No ho he estudiat a fons, però en el cas de Rodoreda se n’han fet algunes.
Cinta Arasa va fer una novel·la sobre els anys joves de Mercè Rodoreda. I crec recordar que Gemma Pascual va escriure un conte sobre la relació amb Andreu Nin. Rodoreda comença a entrar en el món de la ficció. Pel que fa a mi, vaig agafar el que més m’atrapava, que és una història d’amor que, per si mateixa, sense que siguin Mercè Rodoreda i Armand Obiols, ja és molt atractiva.

—Us fa por que el món acadèmic, del qual formeu part, entomi la novel·la com un producte de segona categoria?
—L’únic que desitjo del món acadèmic és que com que hi ha força recerca
per a fer-la, sentin prou curiositat per llegir-la. I, per una altra banda, espero que els agradi molt. Dèiem que la frontera entre l’assaig i la ficció és certa, però, de la mateixa manera que els anglesos van fer a final dels noranta Shakespeare in love, he volgut escriure una petita Rodoreda in love. Amb tot el respecte i l’estimació que professo per la seva figura i la seva obra. La creativitat, i això ens ho ensenyen els clàssics, és generadora. Ja des de la Ilíada i l’Odissea, una narració acaba engendrant noves històries.

—Neus Penalba, que va guanyar el premi Joan Fuster d’assaig amb Fam als ulls, ciment a la boca. Una lectura de ‘La mort i la primavera’, de Mercè Rodoreda, es lamentava de la patumització de l’escriptora i la conversió en figura pop. Teniu la mateixa sensació? Rodoreda és moda?
—Rodoreda és moda i és bo. Hem de tenir en compte que La plaça del Diamant es publica l’any 1962, i des de llavors no s’ha deixat de llegir. Això em sembla positiu. Rodoreda mateixa fa servir el terme en les cartes a Joan Sales, però quan parlem de “patum” parlem d’algú que s’eleva a figura importantíssima sense que hi hagi cap base ni fonament. I no és el cas de Rodoreda. Precisament, perquè és una escriptora tan admirada i coneguda, és bo que sigui en tots els àmbits. També en la novel·la, el cinema o el musical, però sense oblidar la recerca acadèmica de nivell més elevat.

—Sempre s’ha dit que Rodoreda era una personalitat enigmàtica. Quina Rodoreda podem trobar a Mercè i Joan?
—Una Rodoreda de trenta anys, vital, entusiasta, que ha hagut de deixar el seu fill de deu anys a Barcelona amb la seva mare, Montserrat Gurguí. És una dona elèctrica. A partir de llegir sobretot les cartes, veus que és una persona amb sentit de l’humor, que li agrada molt riure, que es diverteix creant, fins al punt d’expressar: “Estic contenta com un boig davant un conte o un quadre.” És, per tant, una persona molt, molt creativa.

—La relació entre Rodoreda i Obiols arrenca a Roissy-en-Brie l’any 1939, quan un grup d’intel·lectuals van ser acollits en un château… La història ja semblava conspirar per ser escrita en forma de novel·la.
—Mercè Rodoreda diu a Anna Murià que hauran de ser elles les que escriguin la novel·la de Roissy, perquè llegeixen el que han escrit els altres des de Xile o Mèxic, i ho critiquen. M’he adonat que els intel·lectuals exiliats malparlen molt els uns dels altres. De Carner, l’Obiols en diu els mil penjaments, quan, en canvi, el primer l’ajuda en tot el que pot.

—Què representa aquest enamorament entre Mercè Rodoreda i Joan Prat?
—Per a ells dos, suposa no només un enamorament de passió carnal, sinó també la trobada intel·lectual del company de vida. Per això intueixo que la relació es va allargar tant. Hi va haver la connexió de dues ànimes creatives. Però, quan es destapa, aquest enamorament suposa el trencament de la Colla de Sabadell, que s’acabarà d’esmicolar a Xile, on Joan Oliver i Francesc Trabal també acabaran enemistats. Una de les coses que em fa pensar més és que a Roissy es posa en evidència com són de perdedors tots plegats. Quan un perd, necessita treure aquell dolor, aquella ràbia, i, si no poden fer-ho contra el franquisme, ho fan entre ells. L’enamorament pot ser l’excusa per a exorcitzar tota la ràbia i els mals sentiments que porten a dins.

—Tant l’un com l’altra han deixat la família enrere…
—Per mi era important començar la novel·la l’any 1946, que és un moment clau en què el franquisme no sap si tindrà garantida la supervivència. Els exiliats marxen pensant que tornaran al cap de poc, i si deixen la família, és perquè pensen que aviat es retrobaran. Pensem que tenien com a últim referent d’una dictadura la de Primo de Rivera, que va durar set anys. Rodoreda fins i tot durant aquests anys fantasieja amb la idea que quan tornin la faran consellera de Cultura! Per això, el 1946 tenen la sensació que si ha caigut Hitler i ha caigut Mussolini, la diplomàcia europea no deixarà el règim franquista. En aquell moment, tots dos pensaven que era possible tornar.

—Hom té la sensació que són atropellats per la història. Que la història els persegueix.
—La lectura els proporciona aquesta afinitat i aquesta connexió amorosa. No obstant això, qualsevol element fa que aquesta estabilitat es trenqui i sembla que la parella estigui a punt de separar-se. Però, per algun motiu, apareix la història com una bruixa i els obliga a estar junts.

—La feina d’Obiols durant la Segona Guerra Mundial al camp Lindemann és un dels episodis més discutits de la seva biografia. Heu hagut de submergir-vos en la zona grisa per escriure’l?
—Espero que només hagi estat per a mirar. Vaig anar a veure la base de submarins que van construir-hi els nazis. Encara més, vaig viure-hi tota una setmana al costat. I no només això, sinó que vaig llegir tot el que vaig trobar sobre els camps de concentració. I hi treballo i vull treballar-hi més, perquè penso que és un moment històric en què no només l’Obiols, sinó molts altres intel·lectuals catalans es van trobar entre l’espasa i la paret. Obiols era un anglòfil, que diu que hauria d’haver marxat a Anglaterra i fer-se voluntari. Per tant, fes el que fes, ho va fer a contracor.

—En conseqüència, posar etiquetes, tant de col·laboracionista com de resistent és complicat?
—La gràcia és que en una novel·la les etiquetes no ens interessen. Hem de fer el personatge viu. És clar que hi poso el comandant decoratiu, i el secretari del comandant, i el Papa Otto, però també la resistència i el Partit Comunista, que també hi eren, al camp. Hem de pensar que el fet d’entrar als quadres d’administració dels camps
era una espècie de salvaguarda per a no ser deportat. L’administrador de la Revista de Catalunya, Pierre-Louis Berthaud, que era de la Resistència, escriu a la seva dona que té l’esperança d’entrar al quadre administratiu del camp per evitar que el deportin, com va acabar passant, a Dachau.

—Les cartes no solament són importants com a documentació, sinó que tenen un paper important en la trama.
—Moltes cartes s’han perdut. Rodoreda diu a Sales que destrueix moltes cartes d’Obiols. Per tant, no tenim tota la correspondència. Però la que tenim ens serveix per a conèixer-los molt, i a més a més m’ha servit com a mecanisme narratiu. La diàspora catalana es relaciona per carta. No sé què passarà amb els investigadors del futur, quan s’enfrontin al correu electrònic.

—Un altre leitmotiv de la novel·la és el fet de cosir. Rodoreda comença apedaçant la roba d’Obiols i acabarà sobrevivint com a cosidora.
—I, a més a més, la costura surt en alguns dels seus contes. Teixir i cosir són una metàfora del text. La paraula text etimològicament vol dir teixir. I ens n’aniríem a ressonàncies sobre Penèlope, perquè els versos que Rodoreda escriu a partir del 1946-1947 són recreacions de l’Odissea.

—Què va ser més determinant, l’experiència de la guerra o la relació amb Obiols?
—Durant la guerra no tenim notícia que escrigui res. Però quan s’acaba diu que li han agafat unes ganes boges d’escriure. Sabem que va estudiar llatí i que va fer classes d’anglès. L’època de Bordeu és molt important per la seva producció de contes. Allà escriu “Divendres 8 de juny”, “El mirall”, “Nit i boira”, etc. Per tant, aquí la relació amb l’Obiols pesa moltíssim. I després, quan torna a París, el que li passa és que la mà comença a fallar-li. Carner li diu que escrigui poesia.

—El paper d’Obiols s’ha magnificat, fins a fer-lo passar per l’autor darrere Mercè Rodoreda, o bé s’ha reduït la seva influència fins a convertir-lo en anecdòtic. Quin paper va tenir, segons vós?
—És molt difícil de saber, perquè no en tenim les converses. Sabem, per exemple, que Obiols li passava els contes a màquina. Sabem, i ho explico a Afinar l’estil, que, quan vivien en ciutats diferents, Rodoreda li enviava alguns dels capítols que escrivia i Obiols llegia el text i li’l revisava com ho faria un corrector o un editor. Els suggeriments que feia Obiols, Rodoreda els incorporava o no. Hi havia suggeriments i comentaris que sí que incorporava, i uns altres que desestimava.

—La novel·la s’acaba l’any 1948, però la relació entre tots dos no s’acaba fins a la mort d’Obiols, l’any 1971. Per què heu triat aquesta època i heu deixat fora els catorze anys següents?
—Començo amb l’inici d’un triangle amorós, que és l’enamorament de Mercè Rodoreda i Armand Obiols i, per tant, la infidelitat a la seva dona, Montserrat Trabal, i acabo l’any 1948, que és quan aquest triangle amorós es desfà perquè Trabal agafa un vaixell i se’n va a Xile.

—No explicarem com es desfà el triangle, però, què se’n va fer, de Vi negre?
—Vi negre és una novel·la que Rodoreda escriu i de la qual només tenim la sinopsi, perquè li l’explica a Anna Murià en una carta l’any 1948. Està claríssimament inspirat en la història de Joan Prat i Montserrat Trabal. Aquesta novel·la no s’ha trobat i no sabem si la va acabar.