Eva Bertrana: ‘A Catalunya Nord, el sentiment de catalanitat no s’ha perdut mai’

Avui se celebra la Bressolada, la festa de les escoles de la Bressola amb què volen fer visible la tasca de foment del català que fan aquests centres educatius a Catalunya Nord. Enguany, la celebració, marcada per l’Any Pompeu Fabra, coincideix amb el començament de la campanya ‘A Catalunya Nord, el català a l’escola‘. Aquesta iniciativa vol denunciar la situació precària en què es troba l’oferta educativa en català i traslladar la preocupació al ministre d’Ensenyament francès, Jean-Michel Blanquer, mitjançant les cartes de la ciutadania. La Bressola hi dóna suport i s’uneix a la crítica, subratllant la manca de sensibilitat del govern francès en aquesta qüestió. Parlem amb Eva Bertrana, directora de la Bressola, sobre la situació de la llengua, la història de l’associació i la Bressolada d’enguany.

—Quin és l’estat del català en l’ensenyament a Catalunya Nord?
—Hi ha molta més demanda que no oferta, des de fa molts anys. Hi ha diverses modalitats d’oferta: pel que fa a l’escola pública, hi ha l’opció de fer mitja hora o una hora per setmana en algunes escoles que ho accepten. També hi ha les intervencions fetes per l’Aplec de dues o tres hores per setmana i l’oferta de l’anomenada escola bilingüe, que és la matèria de català reforçada amb tres hores a la setmana, afegides a una altra matèria que sovint és història i geografia en català. Aquest màxim de sis o set hores setmanals justifica que en diguin ensenyament bilingüe. Són set hores setmanals sobre un total de vint-i-sis.

—No és pas bilingüe, no és equilibrat…
—No, però en diuen així: ‘ensenyament bilingüe a l’escola pública’. Després hi ha les dues escoles històriques d’Arrels que fan immersió al cicle infantil i immersió parcial a primària. També entren en el servei considerat bilingüe. I a més, hi ha la Bressola, que ofereix immersió total des dels dos anys fins al final de l’ESO. Com que la immersió total no és acceptada pel Ministeri d’Educació francès, en el seu moment vam haver d’escollir entre prioritzar l’ensenyament públic o prioritzar la llengua i la immersió. La Bressola va optar per la llengua i la immersió. Fem part de les escoles immersives associatives que administrativament depenen de l’ensenyament privat de l’estat francès, com les escoles confessionals.

—Evidentment, no hi ha un model com el de la Bressola que sigui públic…
—No pas. Un cas semblant al nostre són les ikastoles al País Basc Nord, les escoles bretones, les escoles occitanes i les escoles alsacianes, que tenen el mateix estatut que nosaltres: hem optat per la immersió total a l’escola. Quan parlem d’immersió, vol dir que el francès és del tot omnipresent en la vida fora de l’escola i, per tant, per compensar-ho, només podem fer l’escola únicament en català. És l’única manera que hi hagi un equilibri. Ho fem amb l’objectiu, evidentment, que l’alumne sigui bilingüe.

—Amb quantes hores de francès?
—A partir de tercer de primària integrem tres hores de francès com a matèria.

—Teniu més demanda de l’oferta que podeu donar?
—A la Bressola tenim unes llistes d’espera tan llargues que cada any hem de refusar alumnes, i ens fa molt mal al cor fer-ho. Això vol dir refusar els qui serien nous parlants d’aquí a uns anys, però no tenim prou locals, no tenim possibilitat d’obrir més escoles per raons essencialment econòmiques. El ministeri no dóna els mitjans humans i econòmics perquè les escoles públiques puguin desenvolupar l’ensenyament en català a les escoles en aquestes tres modalitats: iniciació, iniciació reforçada o model bilingüe. No tenen els mitjans necessaris per a cobrir la demanda de les famílies. Segons una enquesta que va fer el 2015 el Consell Departamental dels Pirineus Orientals, la Generalitat i l’Associació Aplec, que gestiona justament els professors de l’ensenyament públic, quedava demostrat que hi ha més d’un 75% de la població nord-catalana que està a favor que s’ampliï l’oferta del català a l’escola. La realitat, però, és que només un 25% hi té accés, en tota la varietat de modalitats, sabent que hi ha una gran part d’aquest 25% que només fa una hora de català a la setmana; és a dir, que els alumnes canten una cançoneta d’iniciació i poca cosa més. Què vols fer amb una hora? El model bilingüe o immersiu, a més, només cobreix un 8% de la mainada nord-catalana, mentre que la immersió total només en cobreix el 3%.

—Això vol dir que només el 3% de la població nord-catalana gaudeix d’un model d’èxit com és la immersió lingüística.
—Sí, el que ofereix la Bressola. És un model més reforçat, fins i tot, que el del Principat. Aquí sí que fem la immersió al pati, al menjador… Impulsem la llengua fins i tot en els espais fora de l’aula. No és una immersió només a les quatre parets de l’aula. Evidentment, el programa de l’educació nacional s’imparteix en català i la particularitat de geografia i història es fa amb visió catalana. Això no és al programa francès i ho hem afegit. Els registres col·loquials, familiars, alimentaris, etc., es treballen al moment del menjador i durant el dia a dia. Cal comptar que el 90% del nostre alumnat parla únicament francès a casa. Hem de cobrir la mancança de la tradició familiar.

—Tenint en compte que tantes famílies parlen francès a casa, crida l’atenció que siguin tants els qui preferirien que els seus fills s’eduquin en català a l’escola.
—Sí, que passi això és genial. Aquesta enquesta va ser una sorpresa agradable per a molts de nosaltres: veure que hi havia una demanda important del català i que el català era benvist. No hi havia una hostilitat de la població cap a la llengua del país. Va ser la repressió de l’estat francès que va fer que s’aturés la transmissió familiar de la llengua. A partir dels anys cinquanta, es va aturar la transmissió familiar i ara hi ha una presa de consciència, la gent diu ‘jo vull que el meu fill parli el que a mi no m’han donat’. Són moltes generacions…

—A què es deu aquesta presa de consciència?
—Hi ha diverses raons. Hi ha el factor del retorn a les arrels. En altres àmbits, com l’alimentari, s’han posat de moda coses com el quilòmetre 0, els productes locals, etc., i això forma part d’una globalització que consisteix a saber qui ets per afrontar el món. Hi va haver una repressió molt brusca amb els famosos panells de les escoles dels anys cinquanta, que deien ‘sigueu nets i parleu francès’. En aquell moment, la població i els pares d’alumnes amb poca formació es van sentir molt petits i els va semblar que feien mal als nins i nines si els continuaven parlant en català. Aquest aspecte ha desaparegut completament. Han circulat molts estudis científics que diuen que el bilingüisme permet a l’infant una obertura a totes dues llengües. D’altra banda, l’entrada de l’estat espanyol a Europa l’any 1986 va fer que la gent comencés a veure que teníem a trenta quilòmetres una Catalunya pròspera culturalment i econòmicament. La gent d’aquí va deixar de girar tant l’esquena al sud i es va recuperar aquesta identitat catalana que, en part, s’havia perdut. I hi ha un altre aspecte, que és que l’escola francesa va reeixir fent desaparèixer la llengua, però la identitat profunda, el sentiment de catalanitat, no s’ha perdut mai. És paradoxal, però la llengua tendeix a desaparèixer a partir dels anys cinquanta mentre que, en paral·lel, comença a créixer el sentiment de catalanitat i de pertinença als Països Catalans.

—París no fa cas d’aquesta demanda?
—A París no ens segueixen. Les llengües regionals com la nostra, el bretó, l’aranès, el basc i l’occità, no són oficials ni reconegudes. Tot això costa molt i el Ministeri d’Ensenyament diu que és important el que fem però no ens dóna mitjans. Al País Basc Nord tenen una mica més de mitjans. En comptes d’un 25%, em consta que és gairebé el 40% de l’alumnat que té l’ensenyament en basc. Allà hi ha hagut més pressió de la població. Catalunya Nord ha estat, potser, un país més rural i més adormit durant més temps, encara que a poc a poc es va despertant.

—La duresa de l’estat francès amb aquesta qüestió no trontolla mai?
—El mot ‘igualtat’ de la divisa de llibertat, igualtat i fraternitat, es refereix a tota la República i aquesta va ser la intenció: ‘Hem d’evitar tot allò que en diferencia perquè tots som francesos i tots som republicans.’ S’ha confós la igualtat en el sentit social amb la igualtat en el sentit identitari i territorial. França no respecta la diversitat dels seus pobles. No la reconeix.

—La Bressola ja té més de quaranta anys…
—Neix el 1976 seguint l’exemple de les primeres escoles en llengua basca a Baiona, al País Basc Nord, que es van crear el 1969. I arran del moviment del Maig del 68, de la presa de consciència de la identitat d’uns militants d’esquerra. Assabentats que al País Basc s’obria la primera escola moderna en llengua basca, els fundadors de la Bressola van decidir de portar-ho a casa. El 1976 es va fer una ‘escoleta’, una classe amb set alumnes. Va anar creixent a poc a poc els primers anys perquè fins i tot la classe política ho va tolerar pensant que era un deliri i que tancaríem.

—Però no vau tancar.
—No van tenir sort. Les escoles no van tancar i la cosa va anar creixent. Al final, la classe política local va haver de fer front a una realitat i van haver de començar a donar locals més o menys dignes per a acollir la mainada, alguns serveis… Així va començar la Bressola dels anys vuitanta, amb dues escoles a Perpinyà i el municipi de Nyils i amb certes ajudes municipals. El reconeixement de la Bressola no va arribar fins al 1995, quan, veient la dimensió que agafaven tant la Bressola com altres escoles com la basca, la bretona i l’occitana, el ministre de l’època va proposar un concert amb el ministeri. Ens van dir que si optàvem per la immersió, a l’escola pública no ens podrien acceptar, però podríem signar un concert d’escola privada que respectaria el nostre caràcter propi.

—Ara quantes escoles teniu?
—Set d’infantil i primària, repartides pel territori nord-català, sumades al Col·legi, com en diem nosaltres, que és fins a l’ESO. Esperem que d’aquí a un parell d’anys, si arriben a bon port les negociacions, puguem anunciar l’obertura del Liceu, que cobreix els tres anys de Batxillerat. Així, tancaríem la volta de tota l’escolaritat en català.

—Malgrat els inconvenients, doncs, l’evolució és positiva?
—Sí, tenim més complicitats de les famílies i vam superar els mil alumnes. La Bressola té un pes en la societat nord-catalana. Parlem de mil alumnes, que són dos mil pares, quatre mil avis, cosins… Hi ha una complicitat i un acompanyament social de la Bressola al qual s’han d’afegir forçosament els polítics per coherència. En aquest sentit, anem avançant. El blocatge per part nostra encara ve pel jacobinisme francès, el ministeri…

—Quines esperances teniu que l’estat faci un pas endavant?
—Hem tingut governs de tota mena: d’esquerra, de dreta, de centre, Mitterrand, Hollande, Macron… Però és tan profund el jacobinisme que això no evoluciona. La grandesa de ‘la França’ és tan profunda que això no pot evolucionar. No hi ha cap govern que hagi fet un pas important cap al reconeixement de les llengües regionals de la República Francesa.

—Avui se celebra la Bressolada. Què significa per a vosaltres i quines novetats hi ha enguany?
—Aquesta és la quinzena Bressolada. L’objectiu era tenir un cert pes visual i reunir, una vegada l’any, tot l’alumnat, les famílies i la comunitat educativa per fer festa. És una festa moderna que segueix les tradicions catalanes. Enguany, coincideix amb l’Any Pompeu Fabra i no podia ser que la Bressolada no ho tractés. Fa cinc mesos que els nins assagen una cantada feta per un antic mestre de la Bressola al voltant de la figura del lingüista. També hi haurà castells, una tropa de pallassos del Principat… És un dia de festa popular de deu del matí a sis de la tarda. No ens dediquem a fer ‘escoleta’ dins de l’aula i prou. Com a mínim, un dia a l’any, traiem l’escola al carrer i fa goig veure dues mil persones unides al voltant de la Bressola, la llengua i la cultura catalana.

—La Bressola s’ha posicionat en contra de l’empresonament dels dirigents independentistes i dels atacs a l’escola catalana d‘aquests últims mesos. Com viviu aquesta situació?
—Nosaltres, de l’estat francès no esperem ni esperàvem gran cosa. Som en una lluita de formigueta. Som conscients que això és així i tot allò que puguem avançar són petites victòries. De cara al Principat, evidentment, va ser una sorpresa la reacció repressiva i judicial de l’estat espanyol que es vanta de ser un estat democràtic. En el fons, no és millor que l’estat francès pel que fa a la mentalitat. Si comparem la repressió d’un estat amb la d’un altre, és flagrant la manera de reaccionar de l’estat espanyol contra el seu poble, si és que el considera propi. Com a nord-catalans amb sentiment de pertinença al poble català, aquests atacs al Principat els hem sentit en primera persona. No han atacat uns germans, no han atacat uns veïns, ens han atacat directament! Haguéssim pogut ser nosaltres, perquè nosaltres, fa tres-cents anys, també pertanyíem al Principat. Evidentment, no podíem fer res més que reaccionar donant el suport més absolut al poble de Catalunya, que està tocat en la seva integritat: els polítics, els professors, el teixit associatiu, els cantants… Estem pendents vint-i-quatre hores de què passa al sud.

—Creieu que a la inversa hi ha aquesta sensibilitat?
—No. Cal fer molta pedagogia. Una cosa que lamentem és que als llibres d’història i geografia, els Països Catalans i Catalunya Nord no hi apareixen. Les divisions administratives i històriques són les que són, però que Catalunya Nord va ser part del Principat i, gosaré dir més, que Catalunya va néixer a Catalunya Nord, això no s’ha transmès als nins. Cal fer molta pedagogia en aquest sentit. És evident que hi ha una presa de consciència de pertinença al poble català més gran aquí que no pas a la inversa per manca d’informació. Molta gent del sud que ens ve a visitar ho descobreix quan arriba aquí. En aquest aspecte, el govern de Catalunya podria donar un cop de mà, perquè és important. Cal integrar Catalunya Nord en alguna part del programa escolar.