Eva Baltasar: ‘Jo, com més sola, millor’

La novel·la Permagel és la revelació del Sant Jordi d’enguany. Ha estat una les deu obres més venudes en llengua catalana de la diada. És meritori, perquè és la primera novel·la d’Eva Baltasar (que fins ara havia escrit deu llibres de poemes), una obra arriscada, plena de literatura, gens confortable, radical.

Un dels centres d’interès de la novel·la és la construcció del personatge que parla en primera persona, una dona jove, lúcida i intel·ligent, amb capacitat de viure als marges de la societat, amb grans dosis d’ironia com a arma de defensa, amb una manca de compromís amb uns valors col·lectius, amb gran dificultat per a estimar, per a comprometre’s amb els altres, provocadora com a lesbiana i suïcida, marcada per una mare invasiva que imposa uns valors socials conservadors i reductius, que ella bandeja, i una germana convencional i feble. I aquesta protagonista batalla amb el dubte, que és una manera d’esquerdar el permagel (capa de la terra que no s’arriba a desglaçar mai). ‘El dubte, escletxa per on s’infiltra l’escalfor del món’, diu la protagonista.

Descobrim Eva Baltasar, aquesta nova escriptora que és a punt de fer quaranta anys, que ha irromput en el panorama literari català amb aquesta primera novel·la que ha connectat amb el públic, gràcies al boca-orella. Una escriptora gens convencional, a qui no agrada prodigar-se, que anhela estar sola, que viu en la família i per la família, amb molt pocs amics, que voldria estar-se en un poble petit, com més aïllat millor, una vida que ja coneix i que ens explica.

—Per què creieu que aquest personatge que heu creat a Permagel ha connectat amb el públic?
—No és fàcil de respondre, això, perquè a mi també em sorprèn. Aquesta història no l’he escrita amb cap més intenció que la d’escriure allò que em venia de gust. L’argument de la novel·la m’ha sortit sol. La gran preocupació del llibre la tenia amb el llenguatge, amb la manera que és escrita. I és amb això que m’he entretingut i m’he divertit més. La resta, ha anat sortint sol. Potser la gent comparteix això que dieu de la radicalitat. O potser hi connecta perquè és un personatge molt honest. Ella diu el que pensa, fa el que sent. Menteix molt també. Però realment, no sé què és el que ha connectat amb els lectors. Sóc una persona que coneix poca gent, que no s’hi fa gaire, amb la gent. Per això no sé què pot agradar. Tampoc no estic gaire al dia. Per això em pregunto si això que penso i dic interessa realment a la gent i no estic tan descol·locada com pensava.

—Permagel sembla que ha arribat en el moment adequat, quan hi ha un interès renovat pel feminisme i aquest context li és favorable.
—Ves per on, tenir el sentit de l’oportunitat sense ser-ne conscient. Aquest vincle amb el feminisme es pot interpretar des de fora. Ara, des de dins… A mi em sorprèn tot aquest discurs que genera el llibre, perquè jo l’he escrit tal com l’he sentit, com una cosa íntima i privada meva. És clar, els llibres els pots posar en molts calaixos, molts dels quals es troben intercomunicats. El feminisme podria ser un d’aquests calaixos.

—La vostra editora, Maria Bohigas, deia que havia decidit de publicar el llibre perquè creu en la literatura, però que d’entrada no tenia gaire fe a vendre’n molts exemplars. Perquè Permagel presenta una noia lesbiana, suïcida, és un monòleg, és una novel·la de poeta, plena de sarcasme, és a dir, que no s’hi pot jugar amb l’empatia, es fa difícil d’identificar-se amb aquest personatge.
—Sí, és un personatge una mica fosc. Molts lectors m’han comentat que quan comencen a llegir Permagel els costa una mica d’entrar-hi, tot i que s’hi enganxen de seguida. I costa que s’estimin el personatge, els cau fatal. Però, tot i això, la continuen llegint.

—Quin personatge vau voler construir?
—Vaig pensar: posa’t a escriure i dóna veu a algú, que en part sóc jo i en part no sóc jo. Aquesta veu ja era viva dins meu. Jo tinc moltes veus a dins i de vegades hi parlo. I vaig deixar parlar aquesta veu. Potser per això els capítols són tan curtets i van endavant i van endarrere. No hem retocat l’ordre de com em van sortir.

—A raig.
—Jo no faig com aquells escriptors que primer es fan un esquema i defineixen uns fils argumentals. No sé fer-ho, tampoc, ni m’hi he posat. La mare ha sortit sola, perquè ja sé com és, ja sé com parla. Són personatges que tinc molt vius, perquè jo diria que tinc més vida interna que vida externa. M’alimento molt d’altres llibres, d’històries que em creo jo, de contes que explico a les meves filles… Estic sempre en un món molt imaginari, no aterro gaire. I la protagonista ha sortit així i tal com sortia veia que estava bé. I el final de l’obra igual. Un cop el vaig tenir escrit vaig adonar-me que la novel·la ja s’havia acabat. No hi havia res més a dir. Es va tancar sola. Jo mateixa em vaig sorprendre de dir-me: ‘És el final, ja no puc continuar.’

—Una volta escrita, la novel·la, què hi heu vist en el personatge?
—Un altre jo. Una dona que hauria pogut ser jo en un altre moment. En aquesta novel·la sóc molt jo. Jo no faria tot això que fa ella, però hi ha una part de mi. Hi veig això, en ella. A mi em sobta quan algun lector em diu que ha odiat el personatge. Però si te l’estimes de seguida! Jo, com a lectora, la trobo encantadora. Però no, veig que és molt incòmoda, que a la gent li cau malament. I em sobta molt.

—Pot ser que el rebuig vingui per la capacitat que té de viure sense la necessitat dels altres, aparentment?
—Pot ser. Però això sí que sóc jo. Jo, com més sola, millor. Jo fa uns quants anys vivia dalt d’una muntanya en una masia petita, sola amb la meva filla, sense llum. Però passa que em vaig enamorar i ara visc en família i a Cardedeu. Ara, vull tornar a viure en un poble com més petit millor, com més aïllada, millor, amb la meva dona i les meves dues filles, això sí. Jo no sé si resulto tan odiosa com la protagonista del llibre, espero que no. Però pot ser que aquesta capacitat de ser autosuficient que té ella causi rebuig.

—I la idea del dubte, com la viu aquest personatge?
—És una dona molt segura de si mateixa, d’allò que anhela. Té l’anhel de viure intensament la vida i no viure-la mig adormida. I el dubte apareix quan el son s’infiltra, quan els altres li diuen que hi ha una manera més fàcil de viure. I aquest és el dubte, de deixar-se arrossegar per aquest viure més fàcil, que la pot fer allunyar de si mateixa. Ella és una dona glaçada i glaçada s’hi troba bé. La seva escalfor és el seu glaç. L’escalfor del món és una escalfor fictícia, de radiador, no és l’escalfor del sol. I el permagel l’aïlla d’això, també. Però és una doble metàfora, perquè també pot ser el sentit absolut. És contradictori, però totes dues metàfores són vàlides.

—Hi té molt de pes, la metàfora, en el llibre.
—És el treball poètic. N’hi ha moltes, són treballades, molt gràfiques. M’ho passo bé.

—Vivian Gornick deia l’altre dia que escriure és la cosa més difícil del món. I que aquells escriptors que diuen que s’ho passen bé menteixen.
—No ho compartim. A mi m’agrada de veritat escriure. Si fos una tortura, no escriuria. I de fet jo només veig clar que vull escriure i la resta, no sentir-me lligada. Veig clar què vull i què no vull.

—Una persona tan solitària com vós, poc necessitada de tot allò que és social, a prop de la misantropia, com lliga amb el fet de publicar?
—M’ha estat fàcil publicar i no hi entra en contradicció. Abans de la novel·la ja havia publicat poemaris. M’agrada veure que el meu treball pren forma de llibre i queda definitivament acabat. Quan tinc el llibre publicat, en llenço els esborranys, em desfaig de tot i ja el dono per acabat. Una feina menys. I, a més a més, és bonic. És com quan tens un fill i li veus la cara (tot i que és una metàfora molt gastada). I el fet que llegeixin el llibre? Sí que m’agrada que en puguin gaudir, valorar, que els aporti coses.

—I en aquesta contradicció entre la solitud i la vida en societat, quina necessitat teniu de connectar amb el lector?
—No en tinc, de necessitat, però sí que aniré a alguns clubs de lectura i em fa il·lusió. Em fa il·lusió veure com han rebut el llibre i què en pensen. Perquè et descobreixen tantes coses del llibre, que tu no havies pensat! Diries que els lectors hi veuen més coses que no hi ha, però no, perquè la paraula té aquest poder, suggereix coses. Si jo hagués d’anar a buscar els lectors, no ho faria, però si em conviden a conèixer-los, n’estaré encantada.

—Un altre element interessant del personatge és la contemporaneïtat, el fet d’explicar-se com és sense prejudicis ni reserves.
—Jo m’he sentit lliure d’escriure com em donava la gana. I ho he fet. Hi ha una sensació de llibertat inherent. I he trobat una editora que ha acceptat el llibre tal com venia, que això és una sort, també. I l’hem treballat molt, però l’ha respectat i això s’agraeix molt. És igual com la poesia: escric com a mi m’agrada escriure i treballo els temes que m’interessen. I corres el risc que no interessin, però m’és igual.

—Quins són els temes que us interessen?
—Potser m’he expressat malament. Potser més que els temes que m’interessen, treballo molt per imaginaris. L’imaginari del cos, de les sensacions. Són imaginaris on jo em trobo còmoda i també són presents en la novel·la. En la poesia és més evident, però en la novel·la també parlo del cos, de la relació entre les emocions i el cos, entre la societat i el cos.

—Hi ha molt de tacte, però també és molt visual.
—Sí, és molt visual. El meu radi visual, sensitiu, és molt proper. No miro més enllà d’un radi molt immediat. No busco mai més enllà. Dedico moltes hores del dia a estar-me amb coses molt properes, amb les meves filles, amb el meu cos… I acabo escrivint molt d’això. D’un mateix color hi trobo molts matisos i acabo fent espirals sobre aquestes coses. És la meva manera de ser.

—La protagonista va estudiar història de l’art amb la recança de no haver fet belles arts. Us heu format amb història de l’art, també?
—No vaig estudiar història de l’art, però m’ha interessat sempre. A mi amb les carreres em passa que no les acabo. He estudiat set anys filosofia, però no en sóc llicenciada, perquè estudio només les coses que m’interessen. Ara, la filosofia m’ha ajudat molt: a mi la realitat em supera molt, perquè és molt caòtica i molt oberta. I la filosofia m’ensenya a posar nom a les coses, a matisar-ho una mica. I ensenya que pots no comprendre una cosa però no has de patir per això. L’art t’ajuda a comprendre la vida, a viure.

—Com heu fet l’aprenentatge de prendre consciència dels sentits?
—Des de la solitud. Ara perquè tinc dues filles, però continuo passant moltes estones sola. M’agrada, perquè això et permet de conèixer-te i prendre consciència del teu cos i dels sentits. Quan estàs amb algú altre, perds consciència de tu mateix. De vegades està bé, però a mi no m’agrada tant.

—I què feu quan esteu sola?
—Medito, llegeixo (tot i que no és ben bé estar sola), escric (també ho és). O em prenc una infusió i sento i miro. O me’n vaig a passejar o agafo el cotxe i me’n vaig a fer una carretera de revolts, que m’encanten. Estic. De fet, intento no pensar en res quan estic sola. Meditant és possible. I aconsegueixo molta pau. I aquesta pau t’ajuda que no t’agredeixin tant les emocions. Les emocions a vegades et porten a pics molts alts i molt baixos, i la pau t’ajuda que aquests pics no siguin tan bèsties. Ho relativitzes molt i prens consciència de la vida tan preciosa que tenim i tan poc que dura, i com és d’important viure cada moment. Semblo un lama, ara. Sensació de vida breu però intensa. Jo em trobo en un moment molt bonic, per edat, perquè em trobo bé i perquè faig coses que m’agraden. Sempre hi ha problemes, però gràcies a la meditació n’hi ha que no els perceps ni com a problemes.

—Aquest estat vital entra en contradicció amb la idea del suïcidi.
—Sí, una cosa gens meva, això del suïcidi. Però la protagonista hi juga una mica.

—Fa efecte de provocació.
—No ho sé, perquè em va sortir així. Potser perquè són coses que jo he pensat sense cap mena d’intenció de fer-les. Jo em vaig educar literàriament llegint Agatha Christie i veig la mort a tot arreu, i banyeres. Per això em va sortir així. El personatge de la protagonista va sorgir rodejada de personatges medicats, sedats fins a dalt de tot, i en ella aquesta manca de sedació fa que la vida i la mort es toquin. Veus molt clar on acaba una cosa i on en comença una altra i això pot ser una salvació. La mort et pot salvar de la vida, de la mateixa manera que els ansiolítics, els antidepressius, salven de la vida molta gent. Perquè viuen una vida molt atenuada. Si això provoca, doncs perfecte!

—A què us dediqueu? De què viviu per tirar endavant econòmicament?
—Jo sóc llicenciada en pedagogia, però vaig trigar molt a dedicar-me a la pedagogia. Mentrestant, volia escriure i pensava que una feina estable era el súmmum de l’horror, perquè estàs lligada a una feina i no pots fer res més. I a mi em costa molt sentir-me lligada a les feines. No puc. Per això he fet moltíssimes feines: de cambrera, netejar cases, pastora d’ovelles, he treballat en escoles, ajuntaments, consells comarcals, en coses gens qualificades. A vegades ho passava malament, perquè anar a netejar cases no m’agradava, però entrar a les cases dels altres i netejar cada petit detall era una passada.

—Un bon cultiu literari, tantes feines.
—És molt interessant, perquè veus moltes coses i vius moltes coses, i això m’ha servit per a conèixer gent tan diferent, situacions tan diferents, m’han tractat de maneres tan diferents, que ara s’ha convertit en un bagatge que tinc i que pot sortir als llibres. Darrerament, estic apuntada al Departament d’Ensenyament i faig substitucions curtes, de mitja jornada, d’orientadora, de dos o tres dies la setmana, en centres de secundària. També m’han ajudat a viure els premis de poesia.

—Tots els vostres llibres de poesia han obtingut un premi.
—Sí, no sabia com publicar i el premi era un camí. M’han premiat i publicat deu poemaris.

—I són editorials de tots els Països Catalans.
—Sí, perquè els premis es convoquen arreu dels Països Catalans i m’agrada haver conegut la Maria Muntaner de Lleonard Muntaner a Mallorca o la gent de Bromera al País Valencià. I viatjant prens consciència d’aquesta catalanitat.

—Heu passat per l’Horiginal, aquests últims anys?
—Què és l’Horiginal? No, a mi no m’han convidat mai enlloc ni tampoc m’ha interessat. A mi m’agrada estar-ne al marge. I quan s’ajunten gaires poetes o escriptors no m’hi trobo bé. No vull dir que no m’agradin, però m’incomoda estar en grups de gent. Prefereixo estar-ne al marge. Si hagués d’anar a recitar poemes meus, preferiria que ho fes un altre i jo quedar-me a casa.

—No feu recitals?
—No, no en faig. Ni tinc necessitat de fer-ne. A mi m’agrada quedar-me a casa i escriure i estar amb la meva família. I totes aquestes activitats no són ni l’una cosa ni l’altra. A Barcelona, hi baixo molt poc, només quan hi he de baixar per força.

—Heu estampat un colofó al final del llibre que us compromet a escriure dues novel·les més: Boulder i Mamut.
—Sí, la segona ja la tinc escrita. Ara fa mesos que hi treballo. No hi ha la mateixa protagonista. Totes tres novel·les comparteixen que tenen la veu d’una dona que en primera persona explica la seva història. I totes tres són molt diferents. Boulder tracta del fet de viure en parella, què és això de viure en parella, què implica. I la tercera serà una novel·la més rural, una novel·la amb paisatge.

—De l’època que fèieu de pastora.
—Segurament. Jo treballava amb un pastor que era veí meu, un home gran, que tenia cinc-centes ovelles. I vaig començar a anar a casa seva a ajudar-lo i després vaig acabar pasturant el ramat i escoltant-lo. Perquè era un home que s’havia passat molt de temps sol i quan va començar a xerrar no va callar.

—Sou capaç de compaginar la poesia amb la narrativa?
—Tinc tres poemaris escrits de no fa gaire al calaix, no sé què en faré, encara. Són poemes llargs, de versos més llargs, que tendeixen cap a la novel·la. El darrer està molt contaminat de Permagel, té molt de cos, molt de sexe, molt de carn.