17.09.2016 - 22:00
La pintora Eva Armisén va conèixer les ‘haenyeos‘ (sirenes de la mar) a través d’una revista. Són les dones que viuen a l’illa de Jeju, a Corea del Sud, i es dediquen a la pesca submarina sense oxigen. Elles són les que han mantingut durant anys l’economia de l’illa i per això es diu que Jeju és un matriarcat. Ara, el govern de l’illa, ha presentat una candidatura a la UNESCO perquè es converteixin en patrimoni immaterial de la humanitat i Armisén ha estat l’encarregada d’elaborar la imatge de la campanya. La pintora, instal·lada al Moianès, ens explica com li ha arribat aquest projecte a les mans i perquè la seva obra triomfa tanta a l’Àsia, fins al punt de tenir la pàgina web en xinès, coreà i cantonès.
—De veure-les en una revista a crear-ne la imatge de la campanya perquè es converteixin en patrimoni immaterial de la humanitat.
—Quan les vaig veure a la revista vaig decidir anar-les a conèixer, així que vaig viatjar a Jeju. Vaig fer alguns dibuixos i un dels diaris locals els va publicar. La directora de cinema Heeyoun Goh, que estava acabant la pel·lícula sobre les ‘haenyeos‘ Breathing underwater (Respirant a sota l’aigua), va veure els dibuixos i em va contactar per si volia fer la promoció de la pel·lícula. Així que he fet les imatges per a la presentació i promoció del documental. A més, també estic treballant amb el govern de Jeju en la campanya perquè les ‘haenyeos‘ siguin patrimoni immaterial de la humanitat, i en un llibre de la seva història.
—La majoria de dones de l’illa es dediquen a la pesca submarina?
—No, havien arribat a ser més de 20.000 però ara en queden unes 4.000. Totes són grans, deuen tenir entre 65 i 70 anys. Algunes arriben a submergir-se vint-i-cinc metres, se sumergeixen verticalment durant tres minuts i fins a cinc hores diàries. Cada vegada que surten a respirar fan un xiulet per descomprimir-se. Elles són les que, des del s. XVII, han mantingut l’economia de l’illa durant molts anys. Amb aquest projecte estic molt entusiasmada perquè té una pila de valors que m’agraden. Aquestes dones són molt independents i tenen un respecte a la natura fora del normal. Quan veus quan es capbussen… Tenen una resistència increïble!
—El teu llibre ‘Eva Armisén‘ és un dels més venuts a Corea del Sud.
—És una mica surrealista. Treballo per una galeria de Los Ángeles, la persona que la porta és coreana i fa uns sis anys em va portar les meves obres en una fira a Seül. Des del primer moment Corea del Sud va connectar amb la meva pintura i ja no hi he deixat de treballar. El llibre que em comentes va sortir fa tres anys i encara n’he publicat un altre. Estic anant i tornant de Corea del Sud cada dos per tres. Corea del Sud m’ha obert les portes a l’Àsia, treballo a Xina, Singapur, Hong Kong, i també als Estats Units.
—Dieu que de seguida van connectar amb els vostres dibuixos. Per què?
—Les meves imatges comuniquen coses molt vinculades a les emocions i els missatges poden traspassar les diferències culturals. De totes maneres, me n’he adonat que la societat coreana té moltes coses en comú amb la nostra. No estem tan lluny com ens imaginem.
—Seguint el vostre currículum, també heu treballat molt a Portugal. Com es pot fer aquesta internacionalització?
—Sóc de Saragossa i vaig venir a estudiar Belles Arts a Barcelona. Quan ja estava acabant la carrera vaig anar a la fira ARCO a Madrid, com tants altres, a ensenyar el què feia. La galeria amb qui vaig contactar era de Lisboa i vaig començar a treballar amb ells. D’això ja en fa vint-i-cinc anys i encara hi continuo treballant. La veritat és que sempre m’he deixat portar bastant. Vaig descobrir que pintant podia canviar les coses i posar l’enfoc en allò que m’interessava, això va donar-me un super-poder del qual ja no m’he pogut desenganxar.
—La majoria dels vostres personatges són dones.
—Tot té un punt autobiogràfic. D’alguna manera la noia es va anar convertint, d’una manera natural, amb la narradora de les històries, s’ha convertit en la protagonista. Normalment les coses que explico són coses quotidianes. A vegades m’agrada parar el temps en el moment que pot succeir alguna cosa que em pot emocionar, i ho pinto. A vegades són coses molt familiars, coses que podem tenir tots a l’abast.
—Hi ha un moment en el qual feu un salt professional. Us el proporciona la publicitat?
—Vaig fer un anunci per Coca-Cola, quan em van trucar vaig passar un temps pensant que havia estat una broma, però no va ser així. Era una campanya molt gran que em va estressar moltíssim, ho vaig passar fatal. Després vaig veure que la publicitat era un altre món on podia aprendre coses noves. Tampoc va ser un salt, però em va permetre obrir-me a coses noves. Però vaja, sobretot he fet pintura i gravat, la gent ha anat connectant amb la meva obra i han anat sortint projectes.
—Treballeu sola o sou un equip?
—Treballo bàsicament amb una persona que està a Los Ángeles, és qui em fa de representant. Al mateix temps treballo amb moltes galeries i depenent dels projectes tinc col·laboradors, puc treballar amb dissenyadors, arquitectes, escultures...En realitat som un equip molt petit: som dues persones a l’estudi i el representant a Los Ángeles.
—On et podem trobar més aprop?
—Faré una exposició a Saragossa, a la Galeria A de Arte. Cada dues setmanes il·lustro el text de l’Eva Piqué a Catorze.cat. A Barcelona he treballat amb diverses galeries que van tancar i ara tinc obres a Plom Gallery, també treballo amb la galeria Safia i l’any que vinent seré a la Galeria Cromo. També col·laborao amb galeries de Palma, València i Madrid.
—Si la vostra obra no fos present al mercat internacional, us hi podríeu dedicar de la mateixa manera?
—De la mateixa manera és evident que no. Suposo que cada artista és un món diferent, jo no em sento maltractada però sí que és veritat que des de fa anys treballo molt més a fora. Aquí els projectes no són fàcils d’aconseguir, almenys per mi. També veig moltes coses que es poden fer aquí. Segueixo treballant, és una combinació de tot. Però vaja, és veritat que a l’Àsia hi he fet molts projectes que aquí no es podrien fer ni s’han plantejat.
