19.11.2017 - 22:00
Abans d’escriure un article per a Vilaweb, quan creo el document, li poso un títol provisional i la data en la qual ha de sortir. Tocava, doncs, posar la data d’avui: 20-11-2017 però, en lloc d’això, i sense adonar-me’n, vaig escriure 20-11-1975. Ah, vaig pensar en veure-ho, el meu subconscient sap de què vol que parli. Però què es pot dir de tan fastuosa data que no hagi estat dit mil vegades? M’ho penso una mica, doncs. Per començar em sembla que valdria molt la pena, algun dia, fer una enquesta a la gent que tenia edat de raó el 1975 perquè expliquessin fil per randa què van pensar, què van sentir, què van fer el dia que va morir Franco. Seria una llàstima que la imposició suau però real d’allò políticament correcte fes pensar a les generacions futures que, aquell dia, tot va ser o desolació o silenci prudent. Que els esclats de joia i les celebracions xampanyitzades només són llegendes d’un temps, d’un país. Recordo com, fa una desena d’anys, un polític català que llavors era a la primera línia i que en privat no dubtava d’explicar que cada 20 de novembre obria una ampolla de cava, va dir a la televisió que aquell dia no feia res particular perquè «mai no cal alegrar-se de la mort de ningú». I un be negre amb una pota de fusta. Les celebracions que van tenir lloc a Catalunya –suposo que també a Espanya– quan l’ogre va dinyar-la fan part de la història, i, per tant, haurien de ser recollides i analitzades per sociòlegs, historiadors o periodistes perquè, si no, la història de Catalunya –suposo que també la d’Espanya– és incompleta.
Aquesta és la part de recuperació de la memòria que em sembla important que es dugui a terme. Però la gestió del 20 de novembre com a aniversari feliç no és només una gestió històrica sinó també del present. Avui només qui no vol entendre-ho no sap que el franquisme continua influint sobre la política espanyola no només per mitjà d’una constitució escrita sota la vigilància de militars franquistes sinó també de les graelles de comprensió del món i del poder d’una part molt significativa dels polítics espanyols, i d’uns quants de catalans. El franquisme palpita i condiciona encara avui la vida de milions de persones a Catalunya i a Espanya. Només aquest pòsit ideològic explica l’existència de presos polítics i d’exiliats. I tots hem vist fins a quin punt costa de fer-ho entendre a fora. La idea comuna dels europeus és que Espanya és un país democràtic com qualsevol altre, que té, a més, la virtut de no tenir cap partit polític important que sigui de l’extrema dreta. Un país exemplar, podríem dir. És clar que la violència d’estat de l’1 d’octubre va començar a esquerdar aquesta percepció que, malgrat tot, continua essent majoritària. Em sembla que per ajudar a donar una imatge més real d’alllò que és l’Espanya d’avui, caldria, per exemple, explicar de manera més sistemàtica que el cadàver de Franco no va ser cremat i dispersat a l’alta mar, o enterrat en una tomba sense nom sinó que està soterrat en un monument faraònic que pertany a l’estat i que és visitat cada any per centenars de milers d’espanyols, amb curiositat o devoció. Potser al Principat no se sap prou que fora d’Espanya és un fet molt poc conegut. Recordo molt bé el xoc que vaig sentir, devia tenir vint i pocs anys, quan vaig saber-ho. Recordo el fàstic i el mareig. Un fàstic i un mareig que milions d’europeus podrien sentir també i a partir dels quals podrien fer-se preguntes serioses sobre el grau real de democràcia d’Espanya. Caldria explicar també que la Fundació Francisco Franco no només és legal sinó que rep subvencions públiques. Caldria explicar-ho molt, i pertot arreu, perquè tampoc no se sap gairebé gens. I, és clar, ensenyar els braços alçats i les creus gammades, que estan prohibides gairebé a tots els països d’Europa. Són arguments que potser són políticament menys rellevants que els articles de la constitució que el govern espanyol no respecta o que la realitat de la corrupció endèmica que corca totes les institucions espanyoles, però són arguments impactants justament perquè són fàcils de comprendre immediatament. Fulgurant. No demanen, per ser integrats i entesos, ni moltes explicacions ni molts coneixements previs. El xoc és immediat i aquest xoc pot obrir moltes consciències. Mentre que celebrar la mort de Franco només es pot fer un cop l’any, aquesta pedagogia fàcil cap a fora pot ser permanent. Ha de ser permanent. És una de les maneres de fer evident el «contrast moral» del qual ahir mateix parlava Andreu Barnils a VilaWeb. Com més entengui el món que el franquisme encara impregna Espanya més entendrà que Catalunya no vulgui formar-ne part. Com va escriure Joan Brossa, «ha mort el dictador més vell d’Europa. Una abraçada, amor, i alcem la copa!», però les seves obres queden vives i els seus hereus se senten cada vegada més segurs per a aplicar les seves lliçons.
