09.06.2024 - 03:34
|
Actualització: 09.06.2024 - 20:08
Els resultats de les eleccions europees, que se sabran aquesta nit a partir de les onze, no solament redefiniran el repartiment d’escons entre les principals forces polítiques a la Unió Europea, amb una victòria previsible de la dreta i un augment important de vots i presència de l’extrema dreta, sinó que també marcaran el començament de negociacions entre les capitals dels estats per a decidir el repartiment dels alts càrrecs de les principals institucions comunitàries, és a dir, la Comissió Europea, el Consell Europeu i el Parlament Europeu.
Els sondatges fets a tot arreu d’Europa indiquen un tomb probablement notable cap a la dreta al nou hemicicle. No hi ha cap enquesta que no mostri el Partit Popular Europeu de guanyador i és previst un ascens molt notable de l’extrema dreta, que, si supera els personalismes entre Marine Le Pen i Giorgia Meloni i acaba formant un sol grup parlamentari, podria ser el segon grup i decidir el to de la nova Comissió.
Tradicionalment, les institucions europees han funcionat per un consens sobretot dels grans partit, el PP i Partit Socialista, amb Renovar i els Verds, que sovint s’hi han afegit. Però aquesta vegada hi ha temptació que la dreta i l’extrema dreta decideixin d’unir-se si tenen la majoria al nou hemicicle.
La nova eurocambra que sortirà de les urnes no es constituirà formalment fins el dimarts 16 de juliol, quan començarà la primera sessió plenària de la nova legislatura a Estrasburg, sessió en què se sotmetrà a votació el nom de qui assumirà la presidència de la institució i se’n triaran les catorze vice-presidències.
Tanmateix, aquest nom serà part de l’equilibri que els governs hauran de pactar les setmanes anteriors per assegurar la tradició segons la qual els alts càrrecs de la UE respecten una combinació complexa d’equilibris polítics, geogràfics i de gènere.
Els populars, a qui totes les enquestes donen com a guanyadors de les eleccions, aspiren a mantenir al capdavant de la Comissió Europea la seva candidata, l’alemanya Ursula von der Leyen, la qual cosa condicionarà els requisits que es posaran per rellevar Roberta Metsola, també popular, al capdavant de l’eurocambra, i al liberal Charles Michel quan deixi el Consell Europeu al desembre.
Els caps d’estat i de govern de la Unió Europea es reuniran primer el 17 de juny en un sopar informal a Brussel·les per acordar les bases del repartiment de càrrecs, encara que en principi no s’espera que d’aquesta reunió surtin els noms dels nous top jobs, sinó més aviat l’arquitectura de la nova Comissió Europea i més equilibris a tenir en compte.
La cimera formal que els tornarà a reunir els dies 27 i 28 de juny, novament a la capital comunitària, serà el moment en què s’espera que es posin sobre la taula els noms dels candidats amb possibilitats reals de guanyar prou suport al Consell Europeu, que és l’òrgan que té el poder per designar-los.
El calendari original preveia que la presidència de la Comissió Europea se sotmetés al vot del ple del Parlament Europeu en la segona sessió, el mes de setembre, però ara ja no es descarta que la votació s’avanci a la sessió constitutiva del juliol si l’elegit té un suport prou sòlid per a garantir que obtindrà la majoria necessària. El moment de la votació, en tot cas, el decidirà la Conferència de Presidents, que es reunirà una setmana abans del primer ple per fixar-ne l’ordre del dia.
En tot cas, a partir de demà també començaran les negociacions per a formar els grups polítics europeus que integraran l’hemicicle i es decidiran quins partits i eurodiputats els compondran i quines seran les comissions parlamentàries.
S’espera que d’aquests comicis en surti una eurocambra més fragmentada, tot esperant de veure si les forces d’extrema dreta aconsegueixen d’unir-se en un sol bloc o resten dividides en dos grups o més, tal com va passar en la legislatura passada. Les projeccions de les enquestes mostren que els ultres podrien ser el segon grup de la cambra si anessin tots junts, cosa que no sembla fàcil ara mateix.
En aquesta passada legislatura hi ha hagut set grups parlamentaris: el Partit Popular Europeu (PPE), l’Aliança Progressista de Socialistes i Demòcrates (S&D), Renovar –el moviment inspirat per Emmanuel Macron, que també inclou Ciutadans–, els Verds/Aliança Lliure Europea –grup en què hi ha ERC i en què s’integraria el candidat de Compromís si fos elegit–, Conservadors i Reformistes Europeus (ECR) –un dels dos grups d’extrema dreta, en què hi ha el Rassemblement National i Vox–, Identitat i Democràcia –l’altre grup de l’extrema dreta– i l’Esquerra –en què hi haurà els candidats de la França Insubmisa i de Podem.
Aquells eurodiputats que no tinguin grup passaran a formar part dels no adscrits, en què aquesta passada legislatura hi havia els eurodiputats de Junts.
Cada grup necessita almenys vint-i-tres membres i representar una quarta part dels vint-i-set estats membres i, encara que no hi ha termini i les regles de l’eurocambra no impedeixen que es formi un grup a mitjan legislatura, aquells que vulguin ser tinguts en compte quan es reparteixin les comissions en la primera sessió ja hauran de ser constituïts.
Una vegada decidida la distribució de l’eurocambra, la persona nominada pels estats per a presidir la Comissió Europea haurà d’obtenir també el suport del parlament per majoria absoluta, és a dir, almenys 361 vots dels 720 eurodiputats en exercici, en una votació secreta que encara s’ha de decidir si es farà al setembre o al juliol.
Tot seguit, el Col·legi de Comissaris, amb un representant proposat per cada estat membre al president electe de la Comissió, haurà de comparèixer un per un davant les comissions parlamentàries dels seus àmbits de responsabilitat, per la qual cosa no s’espera que el nou executiu comunitari comenci la feina fins a final d’octubre o principi de novembre.
