29.03.2024 - 21:40
Els avisos són pertot arreu. Tan sols aquestes darreres setmanes, el govern danès ha dit que Rússia podria atacar un membre de l’OTAN aquests tres anys o cinc vinents, Romania ha augurat que el pròxim objectiu de Moscou podria ser Moldàvia i la intel·ligència estoniana ha fet sonar l’alarma per un possible augment de les tropes russes estacionades a la frontera amb els estats bàltics. Suècia, mentrestant, ha demanat als ciutadans que es “preparin mentalment” per un conflicte, i la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, ha alertat que les ambicions expansionistes de Vladímir Putin no s’aturarien pas a Ucraïna.
Amb Rússia guanyant terreny a Ucraïna i el futur de l’OTAN en dubte, atès el possible retorn de Trump a la Casa Blanca aquesta tardor, aquestes advertències són també una constatació que Europa és en la posició geopolítica més delicada d’aquestes darreres dècades. Obligada a valdre’s per si mateixa justament quan els tambors de guerra repiquen amb més intensitat, la Comissió Europea ha presentat aquest mes la primera estratègia de defensa industrial a escala paneuropea per a revertir dècades de desinversió i plantar cara a una Rússia que ha demostrat tenir una capacitat de producció molt superior a la dels països de la UE. Però abans els socis europeus hauran de fer front a una tasca tan titànica o més: superar les divisions internes per coordinar una indústria armamentística capaç de competir amb els grans poders mundials.
Un nou panorama geopolític
El maig del 2017 Donald Trump va prendre la paraula per intervenir, a la seu de l’OTAN a Brussel·les, en la seva primera cimera de l’aliança com a president dels Estats Units. Al contrari que els seus predecessors, el magnat novaiorquès no havia fet mai escarafalls a l’hora de fer constar el seu desencís amb una aliança que, durant la campanya de les eleccions nord-americanes l’any anterior, havia arribat a titllar d’obsoleta i de càrrega per a les finances dels Estats Units. Aquella vegada, Trump tampoc no es mossegà la llengua: “Vint-i-tres membres dels vint-i-vuit de l’OTAN continuen sense pagar allò que haurien de pagar per la seva defensa. Això no és just per als ciutadans dels Estats Units. I moltes d’aquestes nacions deuen [als Estats Units] quantitats enormes de diners”, digué.
Tanmateix, encara més significatiu va ser allò que Trump es va guardar de dir. Al llarg dels mesos anteriors, el president nord-americà ja havia posat en dubte el seu compromís amb l’article 5 del tractat de l’OTAN (que estipula que els estats membres tenen l’obligació d’acudir a l’ajuda de qualsevol aliat en cas d’atac), i durant el discurs va evitar de fer menció a cap obligació dels Estats Units envers la resta d’aliats. Per a una Europa militarment atrofiada després de dècades sota el paraigua de seguretat nord-americà, l’aïllacionisme abrandat de Trump suscitava un dubte existencial: si els Estats Units arribaven a renegar mai dels seus compromisos, qui defensaria el continent d’un hipotètic atac estranger?
La guerra ja assetjava la perifèria d’Europa aleshores: Rússia s’havia annexionat la península de Crimea tres anys abans, i el conflicte entre Moscou i Kíiv pel control del Donbàs continuava actiu. Fos com fos, un atac estranger al cor d’Europa encara podia semblar remot l’any 2017. Però avui el temor d’un conflicte de gran escala que involucri un membre de l’OTAN és de tot menys inversemblant. La invasió russa d’Ucraïna l’any 2022, el conflicte més greu en sòl europeu d’ençà de la Segona Guerra Mundial, ha alterat el panorama geopolític del continent amb una virulència sense precedents d’ençà de la fi de la guerra freda. El gas i el petroli provinents de Rússia, que fins fa tan sols dos anys era un dels exportadors principals d’energia a Europa, ha deixat de córrer per les canonades europees, cosa que ha tingut repercussions significatives per a economies capdavanteres com ara Alemanya. Estats com ara Finlàndia i Suècia han trencat dècades de neutralitat diplomàtica per adherir-se a l’OTAN. A la costa bàltica, on l’amenaça russa és més immediata, Letònia ha reinstaurat el servei militar obligatori i el govern de Lituània ha fet campanyes públiques per a conscienciar la població del risc d’un conflicte armat.
Europa no resisteix el torcebraç a Rússia
La despesa en defensa, abans una assignatura pendent de la gran majoria de països europeus, ha esdevingut avui una de les grans prioritats dels governs del continent. El 2016, tan sols cinc membres de l’OTAN complien l’objectiu de despesa en defensa d’un 2% del PIB; enguany, divuit membres dels trenta-un de l’aliança –més de la meitat– són a punt de superar aquest llindar. L’any passat, els membres de l’OTAN van ser responsables de gairebé el 60% de l’augment de la despesa militar al món, segons dades de l’Institut Internacional d’Estudis Estratègics (IISS) britànic, i la mateixa aliança preveu que la despesa militar entre els seus membres europeus arribarà enguany a un rècord de 350.000 milions d’euros.
Tanmateix, en termes relatius, les xifres expliquen una altra història. Els membres europeus de l’OTAN encara són 56.000 milions d’euros lluny de complir amb els objectius de despesa de l’aliança, i la despesa militar mitjana dels aliats –un 1,8% del PIB– és per sota de l’objectiu de l’OTAN. La comparació amb Rússia, que enguany és previst que destini entorn d’un 8% del PIB en defensa, segons xifres de l’OTAN, és especialment reveladora. De fet, després d’haver reorientat l’economia cap a la producció militar, Rússia ha aconseguit de sobreposar-se a les sancions occidentals i durant els primers mesos de l’any ha registrat unes taxes interanuals de creixement superiors al 4%. Economies capdavanteres com ara l’alemanya o la francesa, mentrestant, han retrocedit durant aquest mateix període.
Així ho explicà aquest mateix mes el ministre d’Afers Estrangers polonès, Radosław Sikorski: “Rússia té una economia de guerra. Les economies europees s’han de posar, si més no, en mode de crisi. Ens movem en la bona direcció, sí, però fem tard i anem massa a poc a poc.” Tan sols enguany, l’OTAN calcula que Rússia produirà tres milions de rondes d’artilleria per a la guerra d’Ucraïna, una xifra que multiplica gairebé per tres la quantitat de rondes –uns 1,2 milions– que els aliats europeus i els Estats Units tenen previst d’enviar a Kíiv col·lectivament.
La Comissió Europea agafa les regnes
Les polèmiques per la reticència del president hongarès, Viktor Orbán, a autoritzar nous fons europeus per a Ucraïna, o bé per l’espiral de retrets entre el govern francès i alemany sobre la forma que hauria de prendre l’assistència Kíiv, solament amaguen un problema més estructural –i molt més intractable– que plaga les iniciatives europees d’ajuda militar a Ucraïna: el continent, després de dècades de manca d’inversió, senzillament no té prou capacitat per a produir tot el material que cal al front, sigui per dificultats d’escala (com en el cas de la munició) o bé per manca de tecnologia avançada (com en el cas de les capacitats de reconeixement militar, de què tan sols disposen els Estats Units). En aquest sentit, no és casualitat que gairebé un 80% del material militar adquirit pels estats europeus després de la invasió russa d’Ucraïna hagi estat produït fora de les frontereres de la UE, majoritàriament als Estats Units.
El possible retorn de Trump a la Casa Blanca aquesta tardor –que ja ha avançat que deixarà que Rússia “faci el que vulgui” amb els membres de l’OTAN que no compleixin amb els objectius de despesa en defensa– ha afegit més llenya a un foc que fa dos anys que crema. Aquest mes, finalment, la Comissió Europea va presentar l’estratègia de defensa industrial europea (EDIS), la primera estratègia de producció militar comuna en l’àmbit europeu.
“La pura realitat és que la comoditat és un luxe que no ens podem permetre”, explicà Von der Leyen als socis europeus durant la presentació del pla. “Amb el suport dels nostres socis o sense, no podem deixar que Rússia guanyi. El cost de la inseguretat –d’una victòria russa– és molt més gran que qualsevol cosa que ens puguem estalviar ara. Per això és l’hora que Europa faci un pas endavant”, continuà.
L’objectiu principal de l’EDIS és incentivar, mitjançant diferents incentius reguladors i 1.500 milions d’euros en subsidis fins l’any 2027, la col·laboració entre les indústries de defensa europees. Així, la Comissió vol aconseguir que un 50% de l’equipament militar dels estats membres de la UE es produeixi dins les fronteres del bloc l’any 2030 –una xifra que la Comissió vol que augmenti fins a un 60% el 2035– i que almenys un 40% de la producció militar es faci col·laborativament entre les indústries de dos estats o més.
Poques certeses i moltes incògnites
Tanmateix, aquest anunci tan sols és la primera pedra d’un camí que es preveu tortuós. L’obstacle més evident serà el finançament de la proposta més enllà del 2027, una volta acabi la primera ronda d’ajuts. Von der Leyen ha suggerit de finançar el programa a partir de la venda d’actius confiscats al règim rus després de la invasió russa d’Ucraïna, però el recorregut legal d’una proposta d’aquestes característiques és, si més no, incert. Una via alternativa, defensada energèticament pel president francès, Emmanuel Macron, és l’emissió de deute conjunt per valor de 100.000 milions d’euros per a finançar el programa, seguint l’exemple dels fons de recuperació de la pandèmia del coronavirus, però els estats fiscalment més conservadors –com ara Alemanya i els Països Baixos– s’hi han girat d’esquena.
L’èxit del programa europeu de producció i distribució conjunta dels vaccins contra el coronavirus, de fet, ha estat un dels exemples que la Comissió Europea ha invocat a l’hora de promoure l’EDIS entre els socis europeus. El raonament de l’executiu comunitari és senzill: si els estats membres van poder unir forces per produir i repartir en un temps rècord els vaccins que van posar fi a la pandèmia, per què no poden fer igual per produir l’armament que Ucraïna –i Europa– necessita?
Però la comparació amb la pandèmia permet d’entreveure els límits polítics de la proposta. Els grans programes europeus de finançament i coordinació sanitària per a fer front a la pandèmia es van acordar en una situació de crisi política i econòmica aguda que feia més fàcil de convèncer els estats més reticents d’adoptar mesures extraordinàries. Ara, en canvi, la urgència no és comparable, com bé van explicar fonts del ministeri de Finances neerlandès al Financial Times per justificar el seu rebuig a finançar l’EDIS mitjançant deute conjunt. “El finançament de la despesa en defensa no és la resposta a una crisi; és una resposta a envits estructurals”, al·legaren.
També caldrà veure fins a quin punt els estats membres estaran disposats a cedir competències en seguretat –un dels àmbits legislatius més sensibles de qualsevol govern– a la Comissió Europea. De fet, aquest ja va ser l’argument amb què diferents estats membres es van oposar als primers esforços de la Comissió per a integrar la indústria armamentística europea durant la dècada dels 2000. Alguns països ja s’han mostrat contraris a la proposta de l’executiu europeu de crear una base de dades de material armamentístic a escala europea amb l’argument que els obligaria a revelar informació confidencial.
“Els governs fan comandes i les companyes els venen els seus productes; així funcionen els mercats. No hi cap necessitat de seguir aquest model d’economia planificada”, explicà un alt diplomàtic europeu anònim, també en declaracions al Financial Times, després de l’anunci de l’EDIS. I afegí: “No acceptarem que la Comissió ens arrabassi el poder així.”
