Europa, els paranys de la immigració

A Europa cada dia hi ha més veus interessades a considerar un problema la qüestió dels immigrants i els refugiats. A més, alimentar el discurs xenòfob i d’extrema dreta dóna rendibilitat política. Els fluxos migratoris han creat un situació política que Europa fa ben poc per assumir eficaçment. Ben al contrari, la qualifica de problema i la congela. Es parla massa del ‘nostre problema’ i massa poc dels problemes reals que tenen els immigrants que arriben o proven d’arribar als nostres països. Reprimint-los, tancant-los en camps i reduint-los a la categoria de quotes i estatístiques hom els deshumanitza i, alhora, es fomenta la ignorància i el desconeixement de la resta de la societat sobre la seva realitat.

Ningú no fuig de casa per caprici o per ganes d’aventura. El camí de l’immigrant és dur, perillós i molt sovint mortal. Molts dels qui sobreviuen al trajecte esdevenen nàufrags per sempre. La nostra fortalesa europea és per a ells la cosa més semblant a un sinistre laberint, un arxipèlag de milers d’illes insalvables, inhòspites, separades per fronteres, lleis, policies, gossos i un aire fred i fosc que ve de molt antic, dels temps del feixisme, i que cada dia s’escola més fort entre els reixats que, segons les altes esferes d’aquesta Europa en retrocés i decadència, protegeixen el nostre benestar i el nostre futur.

Les víctimes són éssers humans que han fugit dels seus països, de la persecució, la misèria i la mort, amb l’esperança de sobreviure en un món que creien més just i acollidor. Un món que té bona part de responsabilitat dels desastres bèl·lics i ecològics que devasten les seves terres.

Amb aquest article comencem una sèrie que vol informar donant veu a immigrants, refugiats, advocats, professionals i activistes, per a saber les seves opinions, els seus problemes quotidians. Quins obstacles han de vèncer els menors, les dones víctimes de les màfies de tràfic d’éssers humans, els qui fugen de les guerres o de les amenaces de mort? Quins problemes tenen per a integrar-se en la nostra societat? Quines barreres físiques, racials, legals i administratives han de superar? Com són les seves vides?

Volem saber-ne en primera persona el relat: la seva història, la seva identitat, la seva lluita. Són veus que representen un ventall d’alguns dels problemes bàsics que afecten la població migrant i refugiada que resisteix per sobreviure en el forat negre del laberint europeu.

Avui Europa viu la crisi més gran de refugiats i desplaçats que ha viscut d’ençà de la Segona Guerra Mundial. Avui, més que mai, l’article 14 de la Declaració Universal de Drets Humans hauria de guiar la política europea: ‘En cas de persecució, tota persona té dret a cercar asil en altres països i a beneficiar-se’n.’ No han passat ni setanta anys i, en el moment que més falta fa, segons que denuncien les grans organitzacions internacionals humanitàries, Europa vulnera una important font del dret democràtic internacional –i, de retruc, alguns altres acords, com ara la convenció de Ginebra (1951)– perquè no concedeix asil i protecció a molts dels ciutadans perseguits i desplaçats que arriben a les portes del continent.

En referència a una part del problema, els refugiats sirians, segons un informe d’Oxfam del desembre passat, dels gairebé cinc milions de refugiats en països veïns només un ridícul 3% ha estat reassentat en països rics. En el cas d’Espanya que, el 2016, es va comprometre a reassentar 1.449 refugiats sirians en dos anys, només n’ha acceptats 289 en nou mesos. Segons José María Vera, director general d’Oxfam, hi ha manca de voluntat política claríssima. Espanya ha pressupostat 200 milions d’euros per finançar-ne l’arribada. No parlem d’un problema econòmic, sinó d’una falta de voluntat política evident. No solament incompleix els tractats de Ginebra, que hi obliguen, sinó que es gira d’esquena a la ciutadania, aclaparadorament favorable a acollir els qui fugen de la violència i la persecució.

‘El 2015 Europa va fracassar a l’hora de donar una resposta col·lectiva i ben gestionada a la situació derivada de l’arribada de més d’un milió de refugiats i immigrants’, va declarar l’alt comissionat de l’ONU per als Refugiats (ACNUR), Filippo Grandi.

Per si l’eurocentrisme ens fa desenfocar les dimensions del problema mundial, cal situar-lo, aquest milió de persones. Segons l’ACNUR, al món hi ha 65,3 milions de desplaçats, dels quals 52,6 milions són interns, que ni tan sols han pogut passar les fronteres dels seus països. El 2015, dels 12,4 milions de desplaçats, només 1,8 van poder travessar les fronteres dels seus països. La immensa majoria –8,4 milions– van ser desplaçats interns. N’és un exemple Borno, un petit estat del nord de Nigèria, que té més població desplaçada que tota l’onada de refugiats que va arribar a Europa el 2015. El 80% de la població no hi té accés a les seves terres por culpa de Boko Haram. Save de Children calcula que, si no es prenen mesures d’emergència, enguany s’hi moriran dos-cents nens cada dia, en aquella regió.

Que passarà quan, a més a més dels fugitius de Síria i l’Afganistan, arribin a Europa, en massa, els perseguits de l’Àfrica subsahariana? ‘Puc predir que en els cinc anys vinents, la proporció de gent que arribarà a Europa des de Nigèria, el Txad, el Camerun i Níger augmentarà considerablement’, va dir a The Guardian Toby Lanzer, representant adjunt de l’ONU i coordinador de l’ajuda humanitària al Sahel.

Vist això, un exemple entre mil, qui –que no sigui d’extrema dreta– pot creure’s que Europa té un greu problema de refugiats? Els estats europeus s’han compromès a resituar, d’Itàlia i Grècia, 180.000 refugiats en dos anys. De moment, en un any i mig, els 28 països de la UE, només han estat capaços d’acollir-ne un 5%, és a dir, 8.200 persones. ‘No n’estic immensament satisfet, la xifra és lluny de l’objectiu’, va dir –no sé si amb cinisme o ironia– el comissari europeu d’Immigració, Dimitris Avramópulos. Però té esperances que el pla sigui un èxit, perquè aquests darrers tres mesos, segons ell, els estats membres ‘han accelerat les acollides’.

Europa ha fracassat, com diu l’ACNUR? Fracàs implicaria voluntat real i efectiva de solucionar la crisi, cosa que, de moment, no sembla gaire evident. O bé és que Europa s’autodestrueix, negant i incomplint les normes ètiques essencials que hi ha en el seu fonament? La situació és alarmant. Es reactiva el discurs feixista a tot el continent i s’externalitzen o s’impermeabilitzen les fronteres europees, en comptes d’encarar la crisi humanitària més gran que s’ha viscut des de la Segona Guerra Mundial. Marine Le Pen anuncia que, si governa, eliminarà l’educació gratuïta per als immigrants. Angela Merkel endureix les seves propostes per a poder mantenir-se en el poder. Rajoy, com d’habitud, calla. I tota la resta, anant molt bé, fan declaracions oportunistes i de bones intencions que s’esvaeixen sense concreció real ni efectiva. Les mínimes millores assolides són ridícules atesa la magnitud de la crisi humanitària.

Europa és el forat negre on van a parar centenars de milers d’immigrants i refugiats que fugen de la violència i la misèria. Aquí són menystinguts, reprimits i despersonalitzats. Semblen haver-se convertit en ostatges del pervers i mortífer joc geopolític internacional. Han estat reduïts a la categoria de cosa, de problema, d’estatística. Hom els nega els drets humans que un dia, Europa, va considerar fonamentals i inalienables. Europa nega Europa quan vulnera el propi ideari. L’ésser humà nega l’ésser humà quan esquiva la seva obligació de protegir els seus drets com a persona. Tant poder efectiu, entre bastidors, té ja el feixisme a Europa?

A l’estat espanyol, i a Catalunya, si bé la qüestió de la immigració i els refugiats es manté present en els mitjans de comunicació i a la societat civil, sembla haver-se esvaït del debat polític. A banda comentaris de bones intencions o, quan toca, de solidaritat a Twitter contra les presons administratives, dites CIE, els problemes d’immigrants i refugiats semblen haver desaparegut del debat polític prioritari. Les bones intencions, però limitades, de polítics municipals i autonòmics, són blocades per la desídia i la inoperància de la maquinària administrativa del govern espanyol, un dels que menys refugiats ha acollit aquests dos anys.

Segons la Comissió Espanyola d’Ajuda al Refugiat (CEAR), el 2015 Espanya va denegar tota mena de protecció a 7 de cada 10 sol·licitants d’asil. Només es van aprovar 220 sol·licituds d’asil i 800 de protecció subsidiària, d’un total de 15.000 sol·licituds d’asil, la xifra més alta registrada mai, que significa, només, un ridícul 1% del total de demandes fetes a la UE.

D’una altra banda, dels 17.337 refugiats provinents d’Itàlia i Grècia que l’estat espanyol s’havia compromès a reassentar en dos anys, només n’han arribats 898. Una xifra en consonància amb la desídia general de la UE que només ha resituat, fins ara, un 5% dels 180.000 refugiats compromesos.

Amnistia Internacional denuncia que, si se seguís aquest ritme, es trigaria més de vint anys a assolir l’objectiu.

A més a més, els fluxos normals d’immigrants i refugiats continuen arribant com sempre, mentre Europa es fortifica darrere murs, laberints burocràtics kafkians i tanques reixades, que ells saltaran una vegada i una altra, perquè, fem què fem, continuaran venint. Ja no tenen cap més opció.

La política migratòria amb què amenaça Donald Trump als EUA potser serà el futur, ja veurem què passa. Però el present és que la UE va expulsar el 2015 més del doble d’immigrants que els EUA. Pràctica en què Espanya brilla amb llum pròpia. És el quart país europeu en deportacions forçoses d’immigrants. Va efectuar 33.495 ordres d’expulsió el 2015. A hores d’ara, 7 deportacions de cada 10 s’executen per la via ràpida, és a dir, directament des de comissaria, en setanta-dues hores, sense garantir els drets de defensa de l’immigrant.

La ineficàcia espanyola per a resituar refugiats o acceptar sol·licituds d’asil i de residència o reagrupament familiar és inversament proporcional a l’eficàcia repressiva a l’hora de fer batudes racistes i vols de deportació, i també a l’hora d’omplir els CIE d’immigrants irregulars, un 60% dels quals no seran expulsats mai. És una manera de sembrar la por del risc de deportació en ells i els seus familiars, de condemnar-los a uns llimbs burocràtics administratius que els faran més feixucs els impediments per a la integració social, mentre, pas a pas, els va convertint en éssers humans sense drets. En conseqüència, els va abocant forçosament a les feines il·legals, esclaves i submises, o a un camí potser més rendible per a guanyar-se la vida: el de la delinqüència.

‘El govern de l’estat espanyol vol migrants “legals”, però els nega l’inici dels tràmits d’estrangeria’, denunciava l’octubre passat un comunicat de SOS Racisme, CCAR i l’IDHC. La causa: feia mesos que les oficines d’estrangeria de la demarcació de Barcelona no concedien cites per a començar qualsevol tràmit. Més clar, l’aigua. Desídia, inoperància o una maniobra calculada? També hi ha opacitat informativa i ball de xifres. És molt difícil de fer-se càrrec de l’estat de la qüestió amb dades oficials.

Una cosa ben clara és que el nombre de morts a la Mediterrània augmenta d’any en any. Aquests darrers quinze anys, més de 25.000 persones han perdut la vida mentre provaven d’entrar a Europa. El 2015 hi va haver gairebé 4.000 morts, i el 2016, més de 5.000. La majoria dels qui sobreviuen al trajecte esdevenen nàufrags per sempre. La nostra fortalesa europea és per a ells la cosa més semblant a un sinistre laberint, un arxipèlag de milers d’illes insalvables, inhòspites, separades per fronteres, lleis, policies, gossos i un aire fred i fosc que ve de molt antic, dels temps del feixisme, i que cada dia s’escola més fort entre els reixats que, segons les altes esferes d’aquesta Europa en retrocés i decadència, protegeixen el nostre benestar i el nostre futur.

Articles de la sèrie publicats fins ara:
Europa, els paranys de la immigració
‘Si hagués tingut una pistola, ja no seria en aquest món’
‘L’estat espanyol vulnera la convenció de Ginebra’
‘A Barcelona la màfia no ens va alliberar fins que no vam pagar’
‘Les víctimes de tràfic d’éssers humans haurien de tenir el mateix tracte que les de terrorisme’
‘Em van dir que si no pagava, ens matarien, a mi i als meus fills’
‘Envien els deportats a un país on ja no tenen cap lligam, ni l’idioma’
‘Sense l’asil de l’estat espanyol, si em retornen em perilla la vida’
‘Psicològicament, ningú no surt indemne del camí de la immigració’
‘El meu pare em deia que no tornés. Que era la guerra, que la gent moria’