21.11.2021 - 21:50
|
Actualització: 21.11.2021 - 22:26
Europa s’ha convertit, novament, en l’epicentre mundial de la pandèmia de la covid. El repunt de casos, hospitalitzacions i morts d’aquestes darreres setmanes al continent n’ha posat de manifest els problemes d’uns quants països per a gestionar la campanya de vaccinació. Uns destaquen per sobre la resta: els països de l’antic bloc comunista de l’est. Si bé el 75,6% dels ciutadans de la Unió Europea estan del tot inoculats contra la covid, la proporció és tan sols del 39,6% a Romania i del 26,2% a Bulgària. Als països de l’est que no pertanyen a la UE les xifres són encara més desoladores: tan sols un 36,3% dels russos i un 20,2% dels ucraïnesos han rebut la vaccinació completa.
Què passa amb Europa de l’est? En una paraula: desinformació. La regió sencera està amarada en la desinformació, conseqüència directa de l’esfondrament de la confiança ciutadana en les institucions arran de la caiguda del comunisme. Les teories de la conspiració s’han apoderat d’aquests països com el coronavirus s’apodera d’aquells a qui infecta.
Una doctora ucraïnesa va resumir fa poc la situació al seu país natal de la següent manera: “Les notícies falses s’han propagat com la pólvora i han fet que la gent cregui en microxips i mutacions genètiques. […] Alguns sacerdots ortodoxos han instat obertament la gent a no vaccinar-se, i les xarxes socials s’han omplert de rumors completament absurds. Els ucraïnesos han après a desconfiar de qualsevol iniciativa de les autoritats, i la vaccinació no n’és una [excepció].”
Ara que la taxa de mortalitat ha superat pics anteriors i la por del contagi ha crescut, la taxa de vaccinació ha començat a augmentar. Però en molts països s’han estès els certificats de vaccinació i els resultats de PCR falsos, i ningú sap exactament quants n’hi ha en circulació: a Bulgària, per exemple, se’n poden comprar fàcilment i costen entre 150 euros i 300. Fins i tot aquells que han vist morir amics i familiars continuen insistint que els vaccins són perillosos perquè contenen nanobots, perquè reescriuen l’ADN del vaccinat, o bé perquè un no es pot fiar de les grans corporacions farmacèutiques que les produeixen.
Els rumors i la desinformació també abunden a Occident, per descomptat. Fox News, el canal de notícies per cable més vist als Estats Units, ha difós durant anys tota mena de desinformació sobre els vaccins. Tot i això, el 70% dels adults dels Estats Units estan inoculats del tot a hores d’ara. Per què són més susceptibles a la desinformació els europeus de l’est?
El baix nivell de confiança en les institucions que caracteritza els ciutadans d’Europa de l’est és un dels principals llegats de la caiguda del comunisme, que provocà recessions econòmiques a la regió (que els governs postcomunistes van ser incapaços de mitigar). Per més que en un article publicat a Reuters els “experts” –així, en general, sense identificar– imputin aquest statu quo a “dècades de govern comunista que van erosionar la confiança pública en les institucions estatals”, la confiança dels ciutadans era en realitat molt més alta durant l’era comunista que no pas ara.
Durant el procés d’escriptura del nostre darrer llibre, Taking Stock of Shock: Social Consequences of the 1989 Revolutions, vam explorar la manca de confiança pública dels europeus de l’est tot emprant dades de l’Enquesta Mundial de Valors i l’Enquesta sobre la Vida en la Transició [cap al capitalisme], elaborada pel Banc Europeu de Reconstrucció i Desenvolupament (BERD).
Amb comptades excepcions, l’Enquesta Mundial de Valors mostra una davallada sostinguda en el percentatge de persones que estan d’acord amb l’afirmació que “es pot confiar en la majoria de la gent” als països de l’antic bloc comunista. Aquesta davallada va ser més pronunciada als països que van sofrir una recessió més profunda arran de la caiguda del comunisme. Tanmateix, una vegada el creixement econòmic va haver retornat, la tendència no es va revertir; per contra, la confiança dels ciutadans va continuar decaient. A Bulgària, entre el 1995 i el 1998 –dels pitjors anys de la recessió postcomunista– el 23,7% dels enquestats declarava tenir fe en els seus conciutadans, en contrast amb tan sols el 17,1% el període 2017-2020. A Romania, la confiança social va caure del 17,9% al 12,1% entre aquests dos períodes.
Fins i tot en els casos de relatiu èxit postcomunista com són Polònia i la República Txeca, dels quals l’Enquesta Mundial de Valors té dades més completes, la confiança va caure durant la transició al capitalisme. El període 1989-1992, el 31,3% dels polonesos i el 30,2% dels txecs creien que es podia confiar en la majoria de la gent. El període 2017-2020, aquest percentatge era significativament menor: tan sols ho creien el 24,1% dels polonesos i el 21,1% dels txecs. Resulta revelador constatar com, alhora que es desplomava Europa de l’est, la confiança ciutadana a Europa occidental va augmentar durant aquest període.
L’any 2006, el BERD va fer l’Enquesta sobre la Vida en la Transició, mil entrevistes personals en cadascun dels vint-i-vuit països ex-comunistes. Els investigadors van descobrir que, mentre que abans del 1989 dos terços dels enquestats creien que es podia confiar en la majoria de la gent, disset anys després tan sols un terç ho mantenia. Aquest resultat es va repetir a totes les regions i països, amb la majoria d’enquestats –de tots els grups d’edat i socio-econòmics– que afirmaven que es podia confiar més en la gent durant el comunisme.
No és estrany que la decepció generalitzada amb la transició al capitalisme també fes davallar, entre el 1990 i el 2010, la confiança mitjana en les institucions públiques (inclosos el govern, el parlament, els tribunals, l’exèrcit i la policia) a tot l’antic bloc comunista. Del 1990 al 2013, el grau de confiança ciutadana en les institucions polítiques d’Europa central i oriental es va reduir a la meitat.
En resposta a aquestes dades, l’ex-economista en cap del BERD Erik Berglöf conclou que “no s’ha de subestimar el dany causat els períodes de dificultats no solament al benestar material, sinó també al grau general de confiança i benestar subjectiu”.
De fet, les dades de l’enquesta demostren un fet poc conegut: les recessions postcomunistes van ser les més greus de la història moderna, molt més que la Gran Depressió. Però no tots els països van sofrir de la mateixa manera. Mentre que uns quants, especialment els països d’Europa central, se’n recuperaren amb relativa rapidesa i fins i tot acabaren integrats a la UE, uns altres sofriren penúries inimaginables. El país postcomunista mitjà no va tornar al nivell de producció econòmica anterior al 1989 fins gairebé dues dècades després de la caiguda del comunisme. Aquest fracàs ha generat un sentiment de desconfiança ciutadana i una sensació d’abandó generalitzat en països en què, en l’era comunista, havia proliferat una cultura d’ajuda mútua ciutadana contra l’estat.
L’experiència d’Europa de l’est amb la pandèmia demostra que molts països encara no han pogut revertir el procés d’erosió de la confiança pública d’ençà del 1989. Molt abans que esclatés la crisi, aquests països s’havien convertit en terreny fèrtil per a les campanyes de desinformació –sovint d’origen rus– que cerquen de posar l’opinió pública contra la UE, Occident i els experts locals. L’alt grau d’escepticisme sobre els vaccins i la taxa creixent de mortalitat de la regió en són el resultat visible. Tanmateix, es tracta d’un resultat que no reflecteix dècades de comunisme sinó, més aviat, les conseqüències socials del col·lapse d’aquest sistema.
Kristen Ghodsee és professora d’estudis russos i d’Europa de l’est a la Universitat de Pennsilvània. Mitchell A. Orenstein és professor d’estudis russos i d’Europa de l’est i professor de ciències polítiques a la Universitat de Pennsilvània. Aquest article es va publicar originalment a Project Syndicate. © Project Syndicate – 2021.
