Europa, capital Reus

La ronda de presentació de L’estiu passat, el meu darrer llibre, m’ha permès de revisitar pobles i ciutats estimats en la llunyania i conèixer-ne d’altres que no tenia apamats. Entre aquests darrers, hi destaca la capital del Baix Camp. De Reus en tenia notícies de primera mà, per motius d’amistats familiars –i perquè un dia o altre sempre acabes coneixent algú de Reus–, però la veritat és que l’havia trepitjada ben poc. Tres vegades a tot estirar, que no havien deixat gaire memòria en el meu cervell. En una, vaig arribar-hi de nit, per recollir un guardó del Memorimage i en vaig tornar de seguida. Per això, ocupar la tribuna d’oradors del Centre de Lectura de Reus em feia una il·lusió especial. Sabia que parlava en una ciutat culta i exigent, davant un públic acostumat a no mocar-se amb mitja màniga.

Les referències que en tenia, òbviament, passaven pel seu vermut, la qualitat de les botigues del carrer de Monterols i Llobera, la figura del general Joan Prim, marquès dels Castillejos, comte de Reus i vescomte del Bruc, el pintor Fortuny, la polèmica sobre la plaça natal de Gaudí, l’obra de Domènech i Muntaner... A més, ja sabia d’entrada que era una ciutat que al segle XIX havia tingut un paper principal en el comerç i l’exportació, fet que li havia permès de tenir tractes amb tot Europa. És el lema “Reus, París, Londres”, que sovint hem repetit sense copsar-ne la profunditat. Per a un mataroní, Reus és una capital que ja era ciutat quan Mataró era un poble. I això es veu en el seu urbanisme vuitcentista, en la seva vocació cosmopolita i en la cultura i ambició de la seva burgesia. No debades, i això ja ho sabia, la República a Reus va venir de la mà d’un banquer, Evarist Fàbregas. No era el col·lega anarquista del conte de Pessoa, però Déu n’hi do! D’origen humil i formació autodidàctica, va ser agent de duanes, navilier, consignatari i exportador de fruita seca i vins a qui la Primera Guerra Mundial va ajudar a enriquir, fins a arribar a fundar amb els seus socis, els germans Recasens, el Banc de Catalunya. Principal figura del republicanisme catalanista a la ciutat, va ser un mecenes i filàntrop generós, responsable del trasllat del Centre de Lectura al casal dels marquesos de Tamarit, on encara avui té la seva immensa seu social aquest magnífic ateneu cultural.

El jardí dels Finzi-Contini al Picarany

El fet de presentar justament en aquest edifici el meu volumet, acompanyat del mestre Joan Magrané, tenia com a excusa la presència de Gabriel Ferrater entre els personatges seleccionats. De Ferrater se’n va parlar a bastament l’any passat i segurament no serà mai prou. Al llibre hi destaco el món mític del Picarany, el mas que els seus pares es van fer construir i on va passar alguns dels moments més feliços de la seva vida. El poeta era el plançó d’aquesta burgesia reusenca liberal i avançada que deu tenir pocs símils enlloc del país. Casats l’any 1921, Ricard Ferraté era fill d’un boter que s’havia convertit en un pròsper comerciant de vins, i Amàlia Soler venia de família terratinent, amb propietats familiars a Almoster. Allà seria on aquest matrimoni culte i modern que tenia minyones, institutriu alemanya per als nens –que anomenaven la Farola, deformació de Fräulein– i xofer, es van construir una casa d’estiu completament moderna. Una torre on jugar a tennis i llegir, la gran passió familiar.

Amàlia, filla petita del matrimoni, ho explicaria anys després: “El bosc del Picarany sembla que era d’una tia de la meva mare que ella havia heretat. A tots dos, al pare i a la mare, els va agradar aquell bosc i van decidir fer-s’hi una casa que van dissenyar ells mateixos. Això devia ser cap a l’any 26. Van haver de buidar el bosc amb explosió de dinamita per poder fer un prestatge per a la casa perquè la muntanya tenia força pendent.” Ramon Gomis, al seu llibre El Gabriel Ferrater de Reus, dóna més detalls d’aquella finca, encarada al sud-oest, voltada d’una tofa important de bosc, en un dels vessants de la riera del Picarany que recull les aigües que procedeixen del puig d’en Cama, de set-cents divuit metres d’altitud: “Des del mas es divisava la plana del Camp fins a la mar de Tarragona i Salou. Al secà, els conreus de vinya i les marjades de garrofers i algunes oliveres s’alternen amb uns jornals d’avellaners allà on un minat ha permès de regar i, al peu dels costers, per bosquines de pineda blanca i brolles d’alzines, de marfulls, de brugueroles.”

Com al Jardí dels Finzi-Contini, els Ferraté-Soler gaudeixen de l’aïllament que els permet el mas del Picarany, que, com diu la crítica literària Marina Porras, va ser “la casa d’estiueig i el refugi de la família i el paradís perdut dels nens Ferraté”. Com a la novel·la de Bassani, la guerra destruirà aquell mite d’infantesa –només possible d’evocar per mitjà de la literatura–, de la mateixa manera que posarà fi a l’estabilitat familiar, com havia posat fi als somnis del patriarca, un liberal catalanista i republicà implicat en la política local que no pensava a gaudir d’aquell oasi només per a ell. Generós i idealista, des del seu càrrec de regidor va propugnar la cessió de dos jornals del Picarany per a ubicar-hi una escola moderna “a l’aire i el sol” on els infants no emmalaltissin o es guarissin d’afeccions respiratòries, va preveure l’obertura d’una escola d’infermeria i va oferir l’aigua de la seva ben regada propietat.

Reus, París, Londres… i Berlín

Ricard Ferraté i el seu món és present en un llibre que acabo de llegir i que fa memòria d’aquesta Reus cosmopolita, rica, desvetllada i feliç. És La pensió d’alemanys (Afers), de la professora Montserrat Corretger. Reusenca i especialista com és en la història i crítica literàries dels anys vint i trenta, la seva primera incursió en el món de la novel·la havia de parlar d’un món que li és ben proper. I, en aquest cas ho fa a partir d’una certa idea d’alteritat i integració de la comunitat germanòfona –tant alemanya com suïssa– que es va establir a la ciutat per servir de traductors i corresponsals de les empreses exportadores de vi, d’oli i, especialment, de fruita seca.

Són joves cosmopolites que ja han viscut el trauma d’una Primera Guerra Mundial que ha acabat amb la derrota del Reich, però que com qualsevol persona de la seva edat, a banda de treballar, té avidesa de passar-s’ho bé, d’enamorar-se, d’apassionar-se amb la lectura, amb la política, amb la ciència o la fotografia. “Per la ciutat corre la brama que alguns d’aquests nois pertanyen a famílies de l’alta societat europea, que estan molt preparats professionalment, que tenen un molt bon passar econòmic –aquell tan i tan ros té un auto alemany últim model– i que se saben divertir molt. Sospiten que no estan batejats en la religió catòlica i més d’un empresari present reconeix íntimament que deu a alguns d’ells bona part de la pervivència del propi negoci”, escriu Corretger en un dels passatges, des del punt de vista de les joves de casa bona per a qui aquesta colla no ha passat desapercebuda. En particular, la novel·la –si és que en podem dir així, perquè les fotografies que van salpebrant el llibre ens parlen de personatges amb noms i cognoms– té com a protagonista el suís Ersnt Hablützel, lector de Stefan Zweig, Panait Istrati, Marcel Proust i Thomas Mann, home de confiança d’un exportador i ànima dels hostes de la casa de dispesa d’Otto i Gregoria, la pensió d’alemanys.

Acompanyant-lo, no tan sols coneixem la Reus bulliciosa i internacional que tenia un Gran Hotel Continental, un Gran Hotel de París, un Hotel Londres i, fins i tot, un Hotel Europa, sinó també les festes de carnaval al Círcol, la platea del Fortuny, les llibreries, les tertúlies del Centre de Lectura, on conflueixen personatges clau de la cultura reusenca com Josep Iglésias o Joaquim Santasusagna, Josep Prous o Josep Miquel i Pàmies. Un entorn intel·lectual que mira de reproduir a la ciutat de Reus el noucentisme republicà i catalanista d’Acció Catalana i el seu portaveu, La Publicitat. En aquest sentit, la història transcorre des dels albors de la dictadura de Primo de Rivera fins a la guerra de 1936-39, amb una mirada que va del que passava a la ciutat de Reus –la violència social, la repressió dictatorial, la fallida del Banc de Catalunya, el 6 d’octubre…– al món, sense perdre de vista el que passava a Alemanya, amb les converses entre Ernst i el seu amic Víctor Horn, profundament implicat i identificat amb el nazisme. El que veiem desfilar davant nostre, al capdavall, és la història europea, pura i pelada. I aquesta, valgui un darrer elogi, també és una qualitat de Reus.