23.12.2019 - 21:50
Un alt funcionari de la Unió Europea, anglès, em va contar una vegada una història que sempre he trobat molt definitòria. Quan el Regne Unit va entrar a la Unió Europea, ell va participar en el grup negociador en representació del seu país. Era el 1972. I al cap d’una mica més de deu anys, es va trobar en una altra negociació, per a l’entrada d’Espanya, en què ell era a l’equip negociador de les comunitats europees. La diferència, m’explicava, era abismal: ‘Nosaltres queixalàvem per cada paraula i lluitàvem per cada article i, en canvi, els espanyols ho acceptaven tot.’ La conclusió em va deixar astorat i alhora em va obrir els ulls: ‘Al final he entès que no pensaven complir res d’allò que signaven.’
I les dades oficials refermen la història. El desembre del 2018, que són les darreres que he pogut trobar, Espanya era l’estat de la Unió amb més expedients d’infracció oberts per les autoritats europees. En aquell moment en tenia noranta-set d’oberts per no haver aplicat o haver aplicat tard regles de la Unió Europea, de compliment obligatori. Per tres d’aquests casos la Comissió Europea ha dut Espanya davant el Tribunal de Justícia de la Unió Europea i ha demanat que li impose sancions econòmiques.
Aquesta manca de compromís amb la Unió és encara més estrident si tenim en compte la quantitat desproporcionada de funcionaris amb ciutadania espanyola que poblen les institucions europees. Segons un report del juny del 2018, el 16,1% dels funcionaris de les institucions europees tenen passaport espanyol. Contra menys d’un 4%, per exemple, que tenen passaport alemany. Espanya és, segons aquestes dades, el segon estat amb més funcionaris europeus. Només a la Comissió n’hi havia 2.403. I això que en teoria el nombre de funcionaris hauria de tendir a ser igual al tant per cent de població del país: si Espanya representa el 8% de la població hi hauria de tenir un 8% de funcionaris. Però hi té el 16%. I en aquest 16%, lògicament, hi cap gent de tots els estils però hi són ben visibles els zelotes que avantposen els interessos d’Espanya, és a dir, que els fan passar davant dels de la Unió Europea, per a la qual treballen.
Aquests zelotes expliquen en part per què algunes institucions europees han estat tan bel·ligerants fins ara amb l’independentisme català. Les pressions constants i descarades, entre bambolines, per més incòmodes que fossen als col·legues dels altres estats, és evident que eren efectives. Especialment, perquè anaven acompanyades del mateix comportament dels càrrecs polítics. Cosa que s’ha demostrat de sobres amb l’esperpèntic xou organitzat per la cap del grup parlamentari socialista europeu, la basco-espanyola Iratxe García, amb motiu de la decisió del president del parlament –també socialista–, l’italià David Sassoli. Quan Sassoli va decidir que ja n’hi havia prou, de provar d’evitar que els diputats independentistes prenguessen possessió del seu escó, García li va organitzar una escena dramàtica amb crits i llançant papers a terra, que el periodista Jean Quatremer va descriure ahir fil per randa al diari Libération.
L’escena és, per a dir-ho de manera suau, inapropiada. Tu no pots parlar al president del Parlament Europeu com ho fa García i encara menys pots llançar els papers per terra. L’evident manca de respecte de la parlamentària espanyola demostra una concepció patrimonial de la Unió Europea que no es correspon amb la realitat. I això passa perquè els euròcrates espanyols es pensaven que la UE era una dòcil vaca a munyir, de la qual calia traure tots els beneficis imaginables i sense cap obligació. Però sembla que han començat a entendre que això no era així. O que no serà així d’ara endavant. Que no és igual, però ja ens va bé.
