Eulogio Paz: “L’11-M és el començament de les notícies falses a Espanya”

Eulogio Paz va perdre el seu fill Daniel als atemptats de l’11-M del 2004 a Madrid. Avui fa vint anys d’aquell atemptat reivindicat per al-Qaida en què van morir 191 persones. I que va impactar tant per la mortaldat com per les mentides d’un PP que, al govern espanyol, volia encolomar l’atemptat a ETA, tot i les proves. Tres dies després, el PP perdia les eleccions per la gestió mentidera dels atemptats. El senyor Paz ho recorda com a president de l’Associació 11-M Afectats del Terrorisme. Paz va substituir a la seva ex-dona, la icònica Pilar Manjón, i explica en aquesta entrevista telefònica la seva experiència personal de l’11-M, però també alerta de les mentides llançades pels governs, que part de la premsa amplifica.

—Vós feu xerrades en instituts parlant del vostre testimoniatge personal de l’11 al 17 de març de 2004. Una vegada temeu per la vida del vostre fill, vau visitar hospitals durant vuit hores, a veure si era ferit, fins que us envien a la IFEMA. I allí què va passar?
—Allí ens van demanar algun senyal significatiu d’en Daniel, i vam parlar d’una cicatriu que tenia al colze de quan feia karate de petit. Els companys d’en Daniel ens van portar mantes perquè feia fred, aquella nit, al centre de Madrid. La veritat és que aquella nit va ser bastant dura perquè a qualsevol hora de la matinada podies sentir el crit d’una persona a qui havien comunicat la mort del seu familiar. Va ser una nit bastant dramàtica. Cap a les nou del matí, la policia científica ens va dir que potser havien reconegut el cadàver de Daniel. Però que havien de confirmar-ho amb les proves d’ADN. Ens van fer les proves d’ADN a Pilar i a mi. A les dotze del migdia vam anar cap a casa. I que ja ens avisarien. Ens van avisar cinc dies després, el dia 16 de març, per lliurar-nos el cos d’en Daniel. El vam vetllar, el vam portar a un tanatori i el vam incinerar el matí del dia 17. Onze dies després de l’assassinat d’en Daniel, tornava a treballar. Perquè o t’aixeques i treballes, o et quedes al llit mirant al sostre.

—També dieu que vau començar a investigar i escriure.
—Vaig començar a escriure cartes al director, interrogant-me i cercant les causes per les quals en Daniel va ser assassinat. I escric un bloc, 11-M, cartas al director, i dos llibres. En el primer faig una semblança d’en Daniel, d’allò que els seus amics n’han escrit. I el segon són cartes que començo a enviar a El País, però que no em publiquen. No en van arribar a publicar cap. Una de les primeres coses que veig és que el gener del 2003, un any abans dels atemptats, la Fundació FAES del PP, diu textualment (crec que m’ho sé de memòria): “Cal preveure la recrudescència de l’amenaça terrorista, si és que es produeix la guerra contra l’Irac. Una amenaça que afectaria preferentment els països que participin en la guerra.” Veig a les notícies que, l’octubre del 2003, Bin Laden amenaça Espanya per la seva participació en la guerra de l’Irac. I que al-Qaida reivindica els atemptats. Com és possible, em dic, que amb aquests antecedents la gent cregui en les teories de la conspiració? La teoria que va ser ETA, Zapatero, Rubalcaba? Tot això, per què? Doncs perquè tres dies després hi havia eleccions generals i el PP va mentir. Va mentir des del primer moment, quan ja se sabia que hi havia indicis de l’autoria gihadista. El PP menteix a veure si guanya les eleccions. Fins i tot quan comença a haver-hi indicis reals de l’autoria gihadista, en les conferències de premsa, el PP continua manifestant que la pista prioritària és ETA. S’havia de convèncer la ciutadania que ETA era l’autora dels atemptats.

—Jo treballava en un diari de Barcelona i recordo que molta gent tenia parents a Galícia. I els trucaven per explicar-los que era al-Qaida i els familiars deien que no, que era ETA.
—Doncs fixa’t, el diari La Voz de Galícia va ser dels primers a dir-ho clar. Van preguntar al director una cosa com ara: “Han estat moros o cristians?” I el director va dir: moros.

—I qui més de la premsa es va portar bé i va dir la veritat, segons vós?
—El País, la SER, Público. L’ABC també es va desmarcar al final de les teories de la conspiració d’El Mundo, la Cope, Libertad Digital, Tele Madrid. A José Antonio Zarzalejos, director de l’ABC, quan se’n desmarca, el PP se’l carrega. Està molt ben expressat en un llibre recent de Víctor Sampedro, i com El Mundo tracta de quedar-se els subscriptors de l’ABC. També era una operació econòmica.

—Abans citàveu El País com un diari que es va portar bé, però la veritat és que poques hores després de l’atemptat, El País apuntava a ETA.
—És curiós. Al començament, El Mundo marca més la qüestió gihadista. El director d’El País ha escrit ara un llibre que es diu La llamada. Aznar li truca i li diu: “Ha estat ETA. Publica al teu diari que ha estat ETA.” Com no m’he de fiar del que em diu un president del govern?, diu el director.

—Pecat mortal.
—Exactament. Comet un pecat mortal i tracta de refer-ho en entrevistes i llibres. I no solament ell cau en el parany, sinó també més periodistes. El govern envia una carta a l’ONU. I l’ONU fa un comunicat de condemna a ETA.

—No ho recordava. L’ONU va condemnar ETA?
—Sí, sí. Hi ha un comunicat.

—Què és més important per a vós, explicar el perill de la radicalització terrorista o el perill dels governs que menteixen?
—Totes dues coses. Faig dues menes de xerrades. Una que organitza el Ministeri d’Interior, i que em porta als instituts de secundària per parlar de la meva experiència personal. Per als alumnes és impactant. I faig una segona línia, “11-M: l’abans, el durant i el després”. I aquí sí que faig una xerrada política. I per mi, lògicament, són perillosíssimes aquestes mentides dels governs que heu dit. L’11-M marca un abans i un després. La societat queda fracturada, dividida, entre els que són partidaris de la conspiració i els que són partidaris que n’hi ha prou de veure les dades: és un atemptat gihadista ratificat en un judici que dura quatre mesos. La sentència diu que hi ha uns fets provats, fets provats amb majúscules, que determinen l’autoria d’una cèl·lula gihadista. Però també cal explicar que hi va haver uns mitjans de comunicació, i uns governs, com el sortint d’aleshores, del Partit Popular, que van mentir descaradament, i que l’11-M va ser el començament de les notícies falses a Espanya. És a dir, aquest apoderament de la mentida sobre la veritat objectiva, que crec que marca un abans i un després.

—“Tant de bo haguéssim estat víctimes d’ETA.” Qui diu aquesta frase i per què?
—La diu Pilar Manjón. I la diu per què hem rebut una doble victimització. No solament hem tingut un familiar assassinat. Perquè si l’assassinat és d’ETA, no hi ha res més a dir. Però l’11-M ens acusen d’haver estat culpables que el PP perdi les eleccions. “Per aquesta puta i quatre morts hem perdut les eleccions.” A la Pilar la insulten, rep infàmia. I els qui creien que podien guanyar les eleccions mentint, quan les van perdre, podien haver rectificat, però no van rectificar. Han continuat embolicant la troca fins avui. Quan ja no té ni peus ni cap. No sols va ser Madrid, va ser Londres, París, Catalunya. En cap moment el PP diu “vam mentir”. No “ens vam equivocar”. Perquè no es van equivocar. Van mentir sabent que mentien. Com també és clar que la gran aposta de Pedro J. Ramírez va ser l’11-M i va acabar essent el seu gran fracàs. I ara és a El Español, en què, encara avui, que si trens amunt, trens avall.

—Pilar Manjón va arribar a portar escorta per amenaces. I vós?
—No, jo no. Ella sí. Ella ja era la meva ex-dona, som els pares d’en Daniel, i ens va unir moltíssim.

—Hi ha un llibre que es diu ¡Matadlos!: Quién estuvo detrás del 11-M y por qué se atentó en España, del senyor Fernando Reinares, de l’institut Elcano. L’heu llegit? Què us sembla?
—L’he llegit tres vegades i he parlat bastant amb Reinares. En aquest llibre ell té la teoria que són atemptats gihadistes, però no a conseqüència de la guerra de l’Irac, sinó de l’operació Dàtil, arran de l’11-S americà. Quan a Espanya desarticulen una cèl·lula, però no tota, i queden sis membres lliures, aquests sis veuen la possibilitat d’atemptar l’11-M. Reinares, en un segon llibre que es diu 11-M: La venganza de Al Qaeda, diu, ara sí, que la guerra de l’Irac accelera els plans d’atemptar. Hi ha una venjança afegida a la venjança. S’afegeix a la primera venjança de l’operació Dàtil la venjança de la guerra de l’Irac. I deixa molt més clara la relació dels terroristes amb al-Qaida.

—I la persona principal de l’11-M és Amer Azizi? Continua essent la persona clau en l’atemptat?
—Sí, sí, per ell, sí. L’autor intel·lectual i inductor de l’11-M. L’acaben matant els serveis d’intel·ligència dels Estats Units.

—Aquest és el millor llibre que s’ha fet sobre l’atemptat de l’11-M i la seva vinculació amb al-Qaida, segons vós? O quin llibre em recomaneu?
—Sí. I l’últim, que es diu, 11-M. Pudo evitarse, en què Reinares explica els errors judicials i policíacs que va haver-hi. Pensa que Espanya estava centrada en el terrorisme d’ETA i els presumptes gihadistes no eren considerats una cosa perillosa. Espanya és un país amic dels àrabs, que ens van regalar una mesquita a cost zero. I la vigilància era laxa. Ara és una altra cosa.

—En la vostra organització sou mil nou-cents socis, i he vist que teniu set psicòlegs. Aquests psicòlegs quina feina tenen avui dia?
—Hi ha gent amb molts traumes psicològics. Hi ha qui no ha tornat a pujar a un tren, gent amb somnis recurrents, gent que deixa la teràpia després de dos anys o tres, i que té recaigudes per un atemptat o ara pels aniversaris.

—Si em passés una cosa així, penso que odiaria.
—D’odi, jo no en tinc. Quan a en Daniel l’assassinen, la sensació és d’incredulitat. No t’ho pots creure. Amb el temps ho incorpores. Tot això que he escrit ha estat perquè es respectés la memòria d’en Daniel. Ja que tinc un fill assassinat, almenys que no hi aboquin mentides. Per això escric. Però al judici vaig demanar la cadena perpètua. Però visc en un estat de dret, i la cadena perpètua no existeix, són quaranta anys a tot estirar, i haig d’acceptar-ho. I ho accepto.

—Tres condemnats avui són a la presó. La resta, que ja van complir pena, van ser expulsats.
—És això. Expulsats. Ho demanàvem des del principi.

—Voldríeu afegir res?
—Que ha de perdurar un relat objectiu de què va passar l’11-M. I no el relat de les teories de la conspiració. L’11-M marca un abans i un després. El PP no perd les eleccions per la guerra de l’Irac. Ni perquè els terroristes ataquin per la guerra de l’Irac. El PP perd per la gestió que fa de l’11-M. Perquè si en un primer moment haguessin dit: “Creiem que és ETA, però esperarem. Hi ha unes altres pistes.” Potser haurien guanyat. Bush, per exemple, no va mentir a la ciutadania. I la ciutadania s’hi va refugiar, per dir-ho d’alguna manera, li va donar suport. Però aquí va anar a l’inrevés. I el PP perd les eleccions. I quan les guanya el PSOE, diuen que no és legítim, perquè ha entrat en un tren de rodalia, aquest Zapatero, com Pavia havia entrat a les corts amb un cavall. A partir d’aquí hi ha un procés de deslegitimació de governs de caràcter progressista que quan guanya el Partit Popular no existeix. Sembla que ells tenen el dret diví i únic de governar. Que solament poden governar ells. I aquest procés de deslegitimació continua, perquè Pedro Sánchez tampoc és legítim, es veu, hi ha aquesta deslegitimació permanent, que comença l’11-M, i és una cosa que es viu encara ara.