Eulàlia Grau: “Els homes artistes em criticaven molt”

Ens trobem al seu estudi del barri del Carmel. A la porta hi posa: Grau. És un dels dies més freds de l’any. Però hi és. Eulàlia Grau (Barcelona, 1946) és una de les artistes catalanes més internacionals. A setanta-set anys, acaba de tornar de París, on és una de les artistes de l’exposició “Trencar els codis”, juntament amb Mari Chordà, Ángela García Codoñer i Isabel Oliver. I l’any vinent toca exposició a Nova York. Va començar als anys seixanta i setanta i va ser pionera en la reivindicació de la figura de la dona durant el franquisme i després de la mort del dictador. El collage i les fotografies dels mitjans de comunicació li han servit per a construir peces amb un fort component de denúncia social.

Té obra al Tate Museum de Londres, al Reina Sofía i al MACBA. A l’estudi del barri del Carmel hi té papers, centenars de carpetes i desenes de maletes antigues, tal com correspon a una gran viatgera. Al segon pis, una altra de les seves afeccions: els ocells. Una jungla impressionant de canaris i caderneres en una simfonia de piuladissa enorme. Passem el matí juntes. La primera aturada és en una cafeteria al costat de l’estudi. Enregistrada la primera part de l’entrevista, sortim a passejar i ens endinsem al barri de la Clota, uns carrers de poble enmig de la ciutat on també acaba d’arribar la invasió immobiliària.

—Com recordeu la infantesa?
—El meu pare em va regalar una càmera de fer fotografies i crec que allà va començar la meva afició. Aquestes coses et marquen. Teníem una vida tranquil·la i molt segura.

—I quan comenceu a interessar-vos per les arts?
—Em va costar molt saber què volia fer. Belles Arts no em va agradar gens. Eren antiquats i volien pintar com Velázquez. Era terrible! Estava molt endarrerit, tot plegat. Saps què passa? Que molts no volien ser artistes, volien ser mestres o professors. Potser això encara passa. Només volen el títol. No són artistes, en realitat.

—Què vol dir ser artista?
—Doncs artista és aquell que té una obra i l’exposa. A Belles Arts hi ha professors que no tenen obra. Ho fan per tenir una assegurança. Per tenir una feina estable. Una mica trist. Però hi vaig conèixer un grupet d’artistes i érem amics.

—Sí?
—Sí, passa que ens passàvem tot el dia a la mensa jugant als daus en comptes d’anar a classe.

—Què vau fer després?
—En acabat vaig anar a l’escola de cinema de Pere Portabella. Allà sí que era tot més modern. I més tard vaig anar a EINA amb Ràfols-Casamada. I de mica en mica, ja vaig començar a fer els collages. Ara faig vídeos, però es veu que això no agrada a les galeries d’art. Ara, jo sempre m’he sentit lliure de les imposicions de les galeries.

—Hereteu la pulsió creativa de la mare o el pare?
—Crec que no. El meu pare era excursionista. Perquè era la manera que tenia de conèixer el país. També havíem anat molt a esquiar. La meva mare es cuidava de la casa i el meu pare construïa maquinària tèxtil. Teníem tot el que volíem. Estar en contacte amb uns masovers en una granja pròxima em va donar una altra perspectiva.

—S’ho van prendre bé, que us dediquéssiu a la fotografia, al cinema i a l’art?
—Sí, estranyament, s’ho van prendre molt bé. El meu pare estava molt content.

—Vau començar amb el collage.
—Sí, així no havia de pintar ni dibuixar. Això em va alliberar de la paleta de l’artista, de la mà de l’artista. D’aquestes valoracions de si és bo o no és bo. Els collages em servien per a criticar la societat tal com la veia. Com la situació de la dona. El 1977 vaig fer un treball que es deia Discriminació de la dona, que és una carpeta de serigrafies de la dona a la presó. Va venir Maria Aurèlia Capmany a fer-me la presentació. Després de la Vinçon vaig estar a la Galeria G. Érem uns deu o dotze i només érem dues noies. La resta, homes.

—Dones i presó?
—La qüestió de les presons sempre m’ha interessat moltíssim. Vaig visitar la presó amb el Defensor del Poble. Tota sola no em van deixar. El director de la presó em va dir: “Aquí no entra ningú.” Però finalment hi vaig poder entrar. Vaig llegir moltíssim sobre les presons. Tot era controlat pels homes.

—També éreu militant de la CNT.
—No n’era sòcia, però n’era membre. Anava a les reunions. Amb l’històric anarquista Luis Andrés Edo, que ja es va morir. Això em va ajudar a conèixer unes altres comunitats que no eren les que jo sempre havia viscut. Tot era clandestí. La CNT em va obrir a les idees llibertàries, contra la repressió de qualsevol mena. Veies pel carrer com anaven les coses i la CNT aportava una base teòrica. Perquè una cosa és viure a Balmes o a la plaça de la Gal·la Placídia, i l’altra aquí dalt.

—Voleu dir al Carmel? Ara o abans?
—Ara i abans també. Però abans no hi era jo. El barri d’Horta ja és molt diferent. Ja sents molta gent parlant català. Aquí se’n sent menys. N’hi ha, per descomptat, però no se’n sent tanta. Aquí quan esperes l’autobús sents, en castellà: “Bé, ara me’n vaig al poble, que encara hi tenim una casa.” Allà hi tenen una tomaquera, hi tenen un jardí, i s’ho passen molt bé a l’estiu, però després tornen cap aquí.

—Us ha agradat explorar els barris de Barcelona i les principals ciutats europees? Heu estat a París, Berlín, Milà i també a l’Àsia.
—Sí, és clar. Viatjar és molt necessari. Si no, no tens una panoràmica completa d’allò que és la societat. D’allò que passa. Jo sempre havia tingut moltes ganes de marxar, i concretament d’anar-me’n a Berlín. Perquè era una època que Berlín sortia molt als diaris. Els que ocupaven les cases, la policia a Kreuzberg i tot allò. Per mi era molt fascinant. M’hi vaig estar nou anys. I després vaig anar a la Xina i me n’hi vaig quedar sis. Vaig haver de tornar per problemes familiars, com passa sempre. A Berlín, em van acceptar a la universitat, al Departament de Comunicació Audiovisual.

—Estàveu vinculada a l’editorial feminista la Sal?
—No, no. Vaig fer els treballs sobre la discriminació de la dona, perquè em van sortir espontanis. Però no era feminista. No érem feministes. La Fina Miralles també ho diu sempre. En aquell moment no érem feministes. Ara, sí, és clar. Però en aquella època era una protesta espontània. Perquè saltava a la vista que allò no podia ser. Era una societat dominada pels homes. Els caps de les oficines eren homes, les dones eren només secretàries o treballadores. Era tan evident que no calia cap teoria. A més, en aquesta època de la Sal, trobava que elles eren molt agressives. També hi havia moltes lesbianes, i tampoc era lesbiana.

—La lluita cadascú la fa seva segons el seu caràcter?
—Exactament. Com que no havien pogut protestar mai, era com una explosió. I eren molt d’una tendència. Mentre que uns altres estàvem oberts a tot. Crec que el meu treball de les dones a la presó és el primer que es va fer sobre la dona.

—Com viviu la mort del dictador?
—Teníem molta il·lusió pel canvi. Després, no va ser tan maco com semblava. Han canviat moltes coses, però no n’hi ha prou. En aquella època no teníem gens d’informació sobre les coses que passaven. Sobre les dones assassinades. No es podia denunciar res de res. En aquest sentit, és difícil comparar. Encara hi ha homes que diuen que això del feminisme durarà quatre dies, i després tornarà a ser com abans. No sé com es pot ser tan retrògrad i tan imbècil. Era un advocat, qui deia això. És decebedor.

—Ara exposeu amb Mari Chordà.
—No l’havia coneguda. L’he coneguda ara. I a aquestes noies de València, l’Àngela García Codoñer i la Isabel Oliver, les vaig conèixer ara a París.

—Com us veien els homes artistes en aquells moments?
—Em criticaven molt. Quan arribava a la galeria es tombaven tots, em miraven amb mala cara i ningú no em saludava ni em deia res. Ara, els que queden, tots som amics. Però aleshores, res. Perquè no els agradava el que feia. Em deien que enganxava fotocòpies.

—Per què?
—Perquè volien que tothom fes el que feien ells, que eren conceptuals. I criticaven en Tàpies cada setmana. Era una manera de fer-se visibles, criticar en Tàpies perquè pintava. I ara pinten tots. Si el pobre Tàpies obrís els ulls, si més no, es moriria de riure. Ara han claudicat tots. I almenys podrien dissimular, però ni això. Posaven malnoms als artistes, i això era molt lleig. No sé si ara passa.

—Com és viure sis anys a la Xina?
—Als anys noranta vaig marxar a la Xina. La Xina no ha canviat tant. Continuen els mateixos al poder. Que ara són capitalistes? Que ara tots els que poden són rics? Era molt difícil viure allà. Només els teus pensaments eren teus. No podies fer res perquè tot estava controlat. El comunisme de la Xina m’interessava ben poc. Bé, ni el capitalisme ni el comunisme. M’interessava la cultura antiga. Els bronzes i la pintura, que eren molt més interessants que la pintura a l’oli europea. Així com la filosofia, que potser és molt més interessant que no el catolicisme.

—Hi ha alguna idea que hàgiu adoptat de l’orient?
—Em fascina la idea de la reencarnació. El fet que la vida segueix, i et pots reencarnar en un animal. Ho trobo molt més interessant que no pas això de la mort i la resurrecció. Si ressuscitem tots, no hi cabrem. Aquesta idea que som una continuació els uns dels altres, m’agrada.

—Teniu molts ocells. Quin lloc ocupen a la vostra vida?
—Sempre m’he pogut comunicar molt bé amb els animals. Els miro als ulls i sé què pensen i ells saben què penso jo. Els crido i vénen a la mà a menjar i llavors els parlo, els dic coses, i m’escolten.

—Fa molts anys que teniu aquests ocells?
—A Berlín hi havia uns coloms al balcó del costat. Els cridava i venien i els donava menjar. Quan vaig anar a la Xina tenia moltes ganes de tenir ocells i em vaig comprar una parella de diamants de Gould i, quan vaig tornar, em vaig comprar uns pardals de Java.

—I què me’n dieu, de l’amor?
—He tingut parella, he tingut amics. Ara estic sola perquè les dones grans estem més bé així. Els homes grans ho tenen més fàcil per trobar una noia jove que els aguanti. Quan ets més jove tens més paciència, però quan et fas gran es fa més difícil.

—Heu viscut en algun moment aquest amor creatiu que fa que l’amor potenciï més l’obra?
—No… Sóc bastant individualista. Sempre m’ha agradat anar a la meva.

—Us heu sentit sola en algun moment?
—M’agrada molt estar sola. Sempre he estat molt solitària. De jove i ara de gran. Perquè sola fas el que vols. Sobretot m’ha agradat molt viatjar sola.

—[Mentre caminem per la Clota.] Què us sembla Barcelona?
—El que tots sabem. Brutícia, delinqüència. La cosa no té gaire pinta de canviar… Aquest barri de la Clota, no el coneixia.

—[Seiem en un banc.] Porteu un llaç groc.
—Estic amb l’ANC. Vaig ajudar a posar cartells per la ciutat. Ara que sóc al Carmel ja se’m fa més difícil, però abans participava molt en les reunions i en les manifestacions. Això que han fet amb els presos polítics i exiliats és escandalós. I això que fan amb la llengua… És una lluita constant. Les lluites són cícliques. Crec que hem de continuar amb el procés fins a assolir-ho. Ara també participo molt en les protestes a Enric Granados per la situació de les discoteques i els bars. Han tallat arbres per posar-hi més taules. És terrible.

—És fàcil de posicionar-se políticament en el món de l’art?
—És cert que molts artistes o historiadors de l’art troben feina a Madrid, i aleshores diuen que se senten espanyols, però penso que és un error. Si faig una exposició a França o a Nova York, no per això sóc francesa o nord-americana. Jo puc continuar essent catalana, i independentista, encara que em facin exposicions a Madrid.