Eugeni Rodríguez: ‘El terrible estigma de les persones trans és que la societat no les considera’

Avui fa vint-i-vuit anys, l’Organització Mundial de la Salut va deixar de considerar l’homosexualitat una malaltia mental. O dit d’una altra manera, fins fa només vint-i-vuit anys, l’ens que actua com a autoritat en qüestions de salut pública internacional et considerava malalt, o no, en funció de qui estimaves. La data es commemora anualment amb la diada contra la LGTBIfòbia, que té com a objectiu posar en relleu les discriminacions que pateixen les lesbianes, els gais, les persones trans i les intersexuals. Eugeni Rodríguez, director de l’Observatori contra l’homofòbia, ens atén telefònicament en un breu moment de descans de l’ocupada agenda d’avui.

—Quines són les mostres de LGTBIfòbia més habituals?
—Les més habituals són sempre les agressions, tant verbals com físiques. A més, com recull l’últim informe de l’estat de la LGTBIfòbia a Catalunya, el 2017 les agressions han crescut un 16,8%, sobretot contra homes gais i bisexuals. Les agressions que més pateixen les dones lesbianes són els insults al carrer, gairebé en un 80%. Però rarament pateixen agressions físiques. Amb les persones trans hi ha hagut un creixement molt preocupant dels atacs pel dret d’admissió. El 75% de denúncies de persones trans que hem rebut és perquè les han tractades malament a la porta d’un local de concurrència pública. Aquest últim trimestre també hem detectat un repunt de problemes en la feina per homes gais i trans. A ningú no el fan fora directament, però sí que hi ha un assetjament que es tradueix en la no-renovació del contracte.

—Dieu que sobretot es registren agressions, però potser és perquè el límit a l’hora de denunciar es marca aquí, i es deixa passar la LGTBIfòbia més subtil.
—És clar, moltes vegades una agressió transcendeix tant si ho vols com si no. A vegades no és només que t’insultin, sinó que descobreixes que el circuit perquè una persona LGTBI pugui recuperar la dignitat la deixa absolutament desemparada. No hi ha mecanismes per a identificar els agressors, no hi ha el tractament adequat a les víctimes… La denúncia comença un procés, no l’acaba, i comporta una quantitat de diners important si la vols portar per la via penal.

—Com es combat la LGTBIfòbia?
—De la manera que, en el seu moment, vam fer constar a la llei contra l’homofòbia. Vam pensar una llei amb què es pogués denunciar per la via administrativa, que és de franc i propera, tot allò que no és gaire greu, com ara els insults. En teoria, no hauries d’anar a la via judicial perquè hi hauria d’haver un servei prou integral i ampli a Catalunya. Això estableix la llei. Podries tocar amb els dits els teus drets, tindries una atenció a la víctima a prop… Però tot això no s’ha fet i ara és inajornable. Defensar els drets LGTBI costa diners, però s’han d’invertir. Una persona heterosexual no dubta que, si té un problema a la Vall d’Aran i ha d’anar al metge de capçalera, anirà al seu centre i no a cap altre. No pot ser que hi hagi un model d’atenció per a les persones trans que només s’apliqui a Barcelona o que el protocol de reproducció assistida només es conegui als hospitals de Barcelona. Això s’ha d’implementar a tot el territori. Ara és el moment de fer-ho i no hem d’amagar la realitat: cal voluntat política, que normalment es tradueix en diners i a tractar un tema que no s’havia volgut tractar mai. S’havia banalitzat tant insultar un gai o una lesbiana que era més fàcil fer costat a l’agressor que no a la víctima.

—Quim Torra es va comprometre en el discurs d’investidura a implantar el règim sancionador de la llei contra l’homofòbia. És una mesura que fa temps que reclameu.
—Hem d’agrair-li que s’hi hagi compromès. Això sí, vigilem perquè l’anterior govern no ho va fer pas, tot i que va tenir-ne l’oportunitat. Perquè puguem creure que el decret es farà, cal que canviïn totalment les persones que hi ha ara a la direcció de les polítiques LGTBI. Volem una altra direcció que tingui una altra visió i un altre abast. Creiem que al departament hi ha d’haver una complicitat amb les entitats que ara no hi és, i que hi ha d’haver una mirada integral, no exclusivament sobre el paper i funcionarial.

—La llei LGTBI valenciana protegirà especialment les persones grans. Quines dificultats concretes tenen en aquesta edat?
—És una qüestió que en la nostra societat té un abast molt important. Mai no hi havia hagut tanta gent de més de cinquanta anys. És gent que moltes vegades ha de viure en unes condicions en què necessita el suport de l’administració. Les persones LGTBI que ja havien pogut sortir de l’armari es troben amb un circuit on torna a haver-hi uns valors absolutament LGTBIfòbics. Demanem que en aquest camp, que es va treballant molt, es tingui la visió que hi haurà persones LGTBI a qui caldrà tractar amb tota la dignitat que mereixen, independentment de l’edat i els mitjans que tinguin.

—Sembla que es va reduint l’homofòbia, però amb la transfòbia hi ha molt camp per a recórrer. Què cal per a eradicar-la?
—No hi estic d’acord, l’homofòbia es banalitza moltíssim als piulets, a les cançons, als acudits… Quan algú et diu ‘marica de merda, vés a prendre pel cul’ no pensa pas que sigui homòfob. Amb la transfòbia passa igual, un tampoc no és conscient que és trànsfob. A la gent li és igual, no té gens d’interès a saber si algú és gai, lesbiana o la diferència entre identitat i orientació sexual. Pel conjunt de la societat som ‘els diferents’. Encara és pitjor. Durant molts anys passava amb les lesbianes, no les insultaven perquè no les consideraven. El terrible estigma de les persones trans és que la societat no les considera.

—I com es pot combatre això?
—Cal invertir en educació i en un nou model de societat. Significa que passi el que no passa, que no es donin ajudes a escoles que segreguen, que no hi hagi les campanyes que ha fet Hazte Oir i que s’expliqui la sexualitat i l’afectivitat des d’un altre punt de vista. Això requereix una voluntat política que actualment no hi és.