Eufòrics

Després d’una setmana desoladora per als hiperventilats de la llengua, per als que no sabem veure el pas endavant que suposa la normalització lingüística del castellà a les escoles per a la normalització lingüística del català a les escoles; per als populistes i maximalistes que pensem que l’embat espanyolista no s’aturarà convertint cada centre escolar en un camp de batalla potencial; per als que vivim d’esquena al principi de realitat i pensem que el paper de l’escola no és reflectir la societat, sinó superar-ne les mancances globals, doncs això: que no tot han de ser males notícies per a naltros, conxo, no tot ha de ser anar enrere en aquesta dissortada terra on li plouen per tots costats.

Com a usuària aviciada de Twitter, ja feia unes quantes setmanes que hi veia passar uns comentaris estranys i elogiosos sobre una tal Eufòria, un tal públic jove i una tal diversitat –ètnica, de gènere, sexual. Uns comentaris que em desconcertaven, atès que 1) hi sortia pel mig TV3 i el català, i servidora donava per descomptat que d’eufòries d’aquesta mena només n’hi havia una, l’aclamada Euphoria d’HBO, i atès que 2) a Twitter, l’aprovació desinteressada hi és esparsa, i, sobre TV3, tirant a inexistent, de manera que la combinació era sospitosa i també suggestiva. I així va ser que, al final, i després de molt de temps de no veure en directe “la nostra”, vaig enganxar el concurs dit Eufòria a la meitat, i me’l vaig empassar fins al final, i encara vaig posar-me’n al dia “a la carta”, i renoi, per no ser-ne públic objectiu, que no en sóc, allà em tenien: clavada.

D’entrada, podem dir que Eufòria no té res envejar als milionaris concursos de cantar que ens hem acostumat a veure a les teles espanyoles. I això comptant que a cada programa s’hi interpreta un mínim d’un cinquanta per cent de temes en català, i la resta en idiomes de fora. Als càstings, s’hi van presentar més de 1.500 persones, cosa que per sortir del no-res, em sembla una barbaritat. No cal saber-ne gaire més per a reconèixer que el format és una de les respostes que demanàvem a TV3 des de feia qui sap quants anys, mentre massa generacions d’orfes de programació juvenil en català s’anaven fent grans, una mancança en un moment clau lingüísticament parlant i que sempre l’haurem de lamentar.

No és només que el concurs de talent sigui una còpia a la catalana d’Operación Triunfo, que no és poca cosa, sinó que fa un parell de passos més que la fórmula original. El primer, amb un càsting que observa els signes dels temps, que ofereix a la canalla més possibilitats d’identificació a banda del clàssic emmirallament de baix a dalt, amb una intenció deliberada de superar els models rancionormatius de les pantalles familiars. El segon, l’aposta pel reforç positiu i la crítica constructiva en lloc de l’escarni públic i destructiu que, com a espectacle sobre persones que encara s’estan fent, ja no té l’acceptació d’abans.

De les audiències se n’han publicitat unes xifres creixents i extraordinàries, que no reproduiré perquè l’expert en media Àlex Gutiérrez, calculadora en mà, les ha relativitzades: “Tot i que el programa triomfa entre els joves que estan mirant la televisió a aquella hora”, explica a la seua columna de l’Ara: “la majoria de persones en aquestes franges d’edat estan consumint audiovisual en altres finestres que no queden recollides pels audímetres tradicionals”, i esperona els responsables a posar-se les piles amb les altres pantalles, que són les importants. Com que venim d’on veníem, no em vull entretenir amb les pegues, encara que, com a catalana, ho porti a la sang. Perquè en aquest punt inicial no hi ha res que no es pugui millorar, i quan un hom té un bon producte, s’entén que no deixarà escapar l’oportunitat d’arribar al màxim del seu públic objectiu, que avui és a YouTube, TikTok, Twitch i Instagram.

En canvi, no em reca compartir l’alegria dels qui pensen que la carta Eufòria, si se sap jugar, pot ser un punt d’inflexió important. Al començament parlàvem del català a l’escola i dels reptes del món global; tots sabem que no és culpa de l’escola, al contrari, que la llengua catalana hagi arribat al nivell més baix d’ús social: sense, qui sap on seríem ara; com també tenim clar que només amb l’escola, l’ús entre el jovent no remuntarà. Alguna vegada hem comentat aquí, referint-nos als adults espatllats, que una hora de català estrafet en màxima audiència pot desfer el pòsit de trenta anys d’immersió; doncs en els jóvens, que tenen més vida a davant que naltros, l’estela d’un bon producte d’entreteniment pot prestigiar més la llengua que cap immersió acadèmica.

Perquè parlem d’un format “caixa de ressonància”, dels que es comenten entre classe i classe, dels que s’encomanen a l’edat que tot s’encomana. Un format multitudinari, dels que un sol concursant carismàtic i ben trobat pot arrossegar-te l’audiència més inesperada, o fer fantasiar la ment adolescent en l’idioma amb què el sent parlar, o donar a conèixer tal intèrpret o tal grup del país (si encara se’n diu grup) que es guanya la vida en la llengua pròpia, o pot fer cantar en català a qui encara no el parla: o és que no vam començar així, amb l’anglès, cantant a les nostres habitacions d’adolescents?

Com a membre de la generació X que va viure el privilegi d’una joventut en català mediàticament normalitzada, acabo amb un desig que avui és d’extremista i hiperventilada: que el xou d’Eufòria pugui continuar sent més valent i desacomplexat que la societat catalana; que, a diferència de la cadena on s’emet, continuï fidel als seus principis fundacionals, sense voler reflectir més realitat que la normalitat de viure, cantar, fer el fric, ser sexi i molar en català; que ho peti tot el petable i que sàpiga mantenir-se ferm davant qui li demanarà, amb l’èxit creixent, més percentatge de castellà; que no renunciï a la seua singularitat com altres productes de creadors catalans que, per voler “arribar a més gent”, acaben esdevenint un més en un oceà de tants. I, què coi, no cal que ens posem tan intenses: espero que sigui per molts anys, perquè la canalla d’aquí que somia triomfar a la tele rotllo Bisbal també es mereix una “operació triomf” en la seua llengua.