08.11.2020 - 21:50
Quina pressa a tancar el calaix i canviar de tema. Dona, no t’estaràs tota la vida donant-hi voltes. No, no és això. El cas és que durant aquest temps des que vaig publicar un article sobre l’avortament, una de les experiències més bèsties que he viscut, i sense haver-ne tornat a escriure, hi ha hagut alguns pensaments recurrents. Suposo que calia aquest interval, aquest espai. No sé si fan cap servei. Potser posar-los per escrit i compartir-los no és sinó un gest purament egoista, la manera de cloure el dol nou mesos després.
Pensaments a voltes desendreçats, a mig elaborar. Parlar-ne, penso. Posar-li nom. Alguna conversa transcrita de memòria, algun monòleg interior. Potser trasbalsar una mica, que les coses no cal que siguin com sempre han estat.
Jo, rai. La sort de l’escriptura, no sé si com a refugi, com a teràpia, com a catarsi, i de tenir gent a la vora amb qui parlar-ne tant com calgués. Però i les que no? Recordo la visita protocol·lària postavortament a la llevadora i el desconsol. Havia de deixar passar un temps. I en algun moment o altre, dir-ho, demanar una mica més d’humanitat.
Em va semblar que hi podia anar sola, que seria un pur tràmit. Vaig entrar a la consulta. Vinc perquè vaig tenir un avortament. Ah. Va mirar a la pantalla de l’ordinador. Però per això t’hauria de veure un ginecòleg. Em van dir que vingués a la llevadora. Espera’t aquí, ara torno. Sola de cara a la finestra, sentint el rebombori del passadís que entrava per la porta oberta, vaig pressentir el plor nerviós. Ara no, tan bé que anaves. Vaig provar d’aturar-me’l. Em pensava que el truc de prémer el tou de sota el nas era infal·lible. Vaig treure un clínex. Ja està, ja està. Quan va tornar, m’havia eixugat els ulls, però per força se m’havia de notar. Va esquivar-me la mirada, es va refugiar a la pantalla per tornar-me a dir que demanés visita amb el ginecòleg tal dia. I recorda que has de deixar passar tres mesos abans de tornar-t’hi a posar, eh? No sé quantes dones pensen a tornar-s’hi a posar una setmana després d’haver tingut un avortament. Jo tot just començava a pair el que m’havia passat. Hauria semblat força més lògic que em preguntés com estava, si em calia res. Ben mirat, potser era aquest, el sentit de la visita. Si aquella dona que va entrar a la consulta hagués necessitat suport psicològic, no l’hauria trobat. Vaig dinar amb una amiga i ens vam fer companyia. Fos com fos, tenia eines i recursos, per molt que hagués sortit d’allà amb el món pesant-me als peus, processant la conversa que acabava de tenir, incapaç d’entendre aquella fredor. I totes les dones que no, què? Com se suposa que han de trobar aixopluc?
Cosa dolenta, fora del ventre, i au, amunt, que no ha estat res. Tant de rebuig, tanta esquivamenta, tant de no saber com posar-s’hi, que fa que anem fent xuts a la pilota fins que ja no sabem ni on coi l’hem de dur.
S e n s e e s p a i.
El volies de debò? Un dia vas desitjar no haver-te quedat embarassada, ho recordes? Però no ho deies de debò, estaves fastiguejada. Però ho vas pensar. El volies prou?
Va, passa. I passem tots, adeu, avortament que no tornarem a esmentar, adeu.
Potser un dia recordes, i recordaries en veu alta, aquella anècdota de quan estaves embarassada, però sembla que no hi tinguis dret. Tu, embarassada? Amb què ens surts, ara? A veure, on és la prova? Ara no treguis el tema que ens importunaràs a tots.
I van apareixent els eufemismes, les paraules no dites, o dites molt de pressa perquè no sonin gaire, i les mirades, les mirades ara de compassió adés d’incomoditat. Tot allò que envolta la mort és ple de tabús, com cansa. I t’hi acostumes; ben mirat, sempre ha estat així, fa anys que t’ho saps.
Ara un rostoll travessa la conversa.
I tu et mossegues la llengua per no incomodar l’altre. Tu! Però de tant en tant, en parles, ves. Perquè ve a tomb, perquè alguna cosa t’hi transporta. I no és que vulguis, necessàriament, recrear-te en cap dolor –i si fos així, què?, endavant, també–, senzillament forma part de tu. Per què t’han de forçar a fer veure que no? Pot passar que algú actuï per prudència, davant el dubte de si la dona en voldrà parlar o no, si la molestarà o no. Però en el teu cas, i no deus ser gaire especial, és molt més molest que camuflin els fets amb eufemismes. Perquè resulta que només tu parles del teu avortament, com si fossis l’única que l’hagués naturalitzat. Ei, que vaig tenir un avortament, sí. Ni s’acaba el món ni cal fer veure que no va passar. Perquè va passar. Ves. I li cal un espai per al dol, també. No demanes compassió ni de bon tros, senzillament que no et neguin. Al teu voltant, pocs pronuncien la paraula que sembla maleïda. I si, pel que sigui, s’hi han de referir d’esquitllada, fan coses com dir ‘allò que et va passar’, ‘lo teu’, fins i tot, ‘allò que vas escriure en aquell article’. Tan greu és, allò que em va passar? Tan vergonyós? Tan obscè és que tingués un avortament que no se’n pot ni dir el nom?
Si una cosa no té nom, no existeix. Vet aquí la importància de posar paraules a les coses, als fets. La paraula que pertoca. El seu mot. L’avortament acostuma a arrossegar intrínsecament una culpa en moltes dones que no hi hauria de ser. Censurar-lo, el nom i el fet, encara la fa créixer. A més de negar a la dona una part del que és. Fer veure que no va passar. Tan grossa la vaig fer? Parlar-ne, penso. Naturalment. Dir-ne el nom. Esfilagarsar tabús. Donar espai i paraula.
