Eudald Carbonell: “La independència tirarà endavant perquè no hi ha líders, hem de fer el possible perquè no n’hi hagi”

Aquests dies, Eudald Carbonell és a l’Empordà i ho aprofita per fer-hi presentacions del seu nou llibre, El futur de la humanitat (Ara Llibres). Li fem l’entrevista a l’Escala –on a la tarda fa una conferència–, a casa d’una amiga, als afores. Ens surt a rebre a la porta. Són les cinc, es va fent fosc. El sol s’amaga mentre escampa una claror groguenca, de vespre únic, que amaga els verds. Carbonell ens assenyala el Montgrí i ens explica que hi va fer la primera recerca.

Aquest llibre, que ja passa per la quarta edició, forma part del seu llegat. El seu pensament ordenat, amb voluntat de canviar les coses, l’apliquem, durant la conversa, a la vida de cada dia, al futur del país i de la humanitat. No tenim temps de parlar dels seus èxits recents, unes troballes impressionants a Atapuerca i a l’Abric Romaní, però segurament tot allò que hi ha vist ens ho projecta en paraules cap al futur. La conversa de benvinguda ha agafat un to profund inesperat. Un fil atzarós ens porta a parlar d’ell. Fem l’entrevista a fora, al porxo, i deixem que el poc fred que fa ens espavili. Poques vegades passa que en menys d’una hora es pugui anar tan a fons, amb idees transformadores, amb temes que ningú més no gosa tocar. Amb ell és inevitable. Té voluntat d’incitar a l’acció.

—Ara sí que em sorpreneu, no us imagino patint!
—La gent que tenim massa responsabilitat acabem pagant-la. La responsabilitat fa dues menes de persones. Persones estrictes que aleshores no en volen més. O persones que necessiten contínuament responsabilitat, és a dir, que necessiten problemes per a resoldre. Jo sóc d’aquesta segona espècie: quan resolc problemes, tot i que pateixo molt, em sento molt realitzat. No em fa gens de por tenir responsabilitat. Ara, ho passo molt malament, pateixo molt perquè vull que les coses es facin bé. També he de dir que hi ha un caràcter calvinista familiar. El meu pare veia la feina com una conseqüència de la vida.

La mestressa de la casa, la Lourdes, directora del Museu de l’Escala, surt a veure si volem res, si fa massa fred, mentre les ombres comencen a fer-nos companyia. S’adona que presideix el paisatge un drap de cuina estès. Captivades per la conversa no ens n’havíem adonat, ni la fotògrafa ni jo. “És el drap de picar la ceba.” Veient la nostra cara d’estranyesa ens explica que a l’Empordà la ceba de Figueres s’esclafa amb un cop de puny: “Llavors es prepara amb vinagre, sal i oli, i perd aquella picantor.” Tornem al calvinisme.

—A què es dedicava, el vostre pare?
—El meu pare era comerciant, tractant de bestiar. També treballava amb la fusta, tenia una serradora. Es dedicava molt a l’economia circular de la Vall de Ribes.

—Era molt calvinista?
—El calvinisme tots sabem que és un corrent molt lligat a l’aplicació d’una mena de catolicisme a la societat. A Catalunya, aquest moviment, encara que sigui a la part soterrada, es té per la part econòmica, i aquesta gent té aquest pensament tan famós del treball cap a Déu. Significa que has de sublimar tot el que tens. És important que les persones no siguin gandules, que tinguin responsabilitat. Són coses molt senzilles que et marquen, que et van inculcant. I va essent així. Aquesta part de responsabilitat fa que t’enfrontis als problemes, que si no els soluciones no hi ha canvi, no hi ha transformació, no hi ha via… Però, per una altra banda, quan t’hi enfrontes tens totes les debilitats humanes que tenim tots i et trobes amb aquesta contradicció. Que si estàs bé, se soluciona, però que si no estàs bé, costa molt de solucionar. He passat moltes èpoques difícils.

—Amb la feina?
—Per tot, n’he passat de tota mena. Tots en passem. La vida d’una persona normal que es mou i té els seus problemes, més els afegits. Els moments que agafes massa responsabilitats has d’estar al dia i perds una mica les característiques que tens com a persona perquè has de cremar tot el material per poder sostenir els projectes, fer el programes de recerca… Això té un desgast psicològic molt gran. El meu resum és trenta-cinc-anys d’estrès. Ara ja no estic estressat.

—Quant fa?
—Dos anys.

—Doneu la imatge que podeu abastar-ho tot. Vaja, que heu pogut abastar-ho tot. Heu fet una feinada immensa, important i decisiva. I a sobre sempre transmeteu aquesta serenitat, com si l’haguéssiu feta amb una calma immensa, també.
—Això és la imatge que s’ha de traslladar perquè tinguin competència els equips. Sempre he treballat de manera corresponsable amb la gent del meu equip, mai de manera jeràrquica. És una manera de treballar molt agradable, perquè vols que tot i tothom funcioni bé. Llavors t’impliques molt sobretot en les relacions amb les persones. Això té un gran pes psicològic sobre la gent que treballem d’aquesta manera. Pots fer moltes coses perquè et descarregues de la delegació i aquesta mena de contacte que té la gent, que no m’agraden. No he delegat mai res a ningú. La corresponsabilitat té la càrrega personal perquè és com fer un organisme molt gran que funciona. Primer de tot cal buscar la gent que ho farà, després trobar-la, que ho faci i acceptar com ho fa. És una amalgama de coses, que també és la manera com es manifesta el tracte a les persones.

—En un article, la vostra col·laboradora Cinta S. Bellmunt ressaltava que treballeu sense jerarquia. Això és molt difícil.
—M’agraden les coses difícils!

—…
—Per aconseguir-ho necessites molta energia. He partit de coses molt bàsiques i amb els anys he sabut com funcionar. Es parteix d’un objectiu, d’una idea. En aquest sentit, sóc un home idealista, que no vol dir materialista, vol dir que les idees i els objectes els tinc molt lligats. M’ha agradat de conceptualitzar.

—En aquest llibre, heu fet una gran feina de síntesi de tots aquests conceptes.
—He estat capaç d’esporgar l’arbre. Hi ha vuit o deu coses en què l’espècie ens la juguem. Una vegada ho tens conceptualitzat és estrany no passar a l’acció. No sé estar de braços plegats. Sóc més de l’àmbit del “com” que no de l’àmbit filosòfic, que el faig servir com a cobertura. El coneixement és la base estratègica de la meva vida, però ara més probablement ho és el pensament. M’he decantat més pel pensament. Tot aquest coneixement que he anat acumulant a còpia de feina, de treball, de construir equip, d’estructures, de plantejar hipòtesis, de descobertes, de lògiques, m’ha fet anar a parar al perquè. Aquest llibre és una mica el perquè del com.

—Us ha costat de prendre la decisió de jubilar-vos?
—No. A la vida sempre hi ha moments en què has de prendre decisions. No m’ha costat de prendre’n.

—Que bé.
—Ja saps què vull dir.

—Ara no…
—Que hi ha moltes decisions que no es prenen perquè no ets capaç de fer-ho i això no cal discutir-ho. Parlo de les que s’han de prendre i que pots prendre. De fet, quan treballes amb equips tan grans, que alguns dels meus deixebles són o seran catedràtics, deixes en funcionament una estructura que s’ha d’alimentar, i moltes vegades, si t’hi mantens, al final fas més nosa que servei. Les estructures s’han de poder moure per si mateixes perquè ja saps que estic contra els líders.

—Ara en parlarem, però en certa manera vós heu estat un líder. Ho sou.
—És molt probable. Això és una filosofia que no s’hauria de pensar així perquè no hi ha adoctrinament. Hi ha reflexió. Tinc molt clar això que dic a la gent jove: escolteu-me bé, segurament tinc moltes coses a dir, però no em feu cas. És una reflexió antilideratge.

—Parlant d’això dels lideratges, quan llegia el llibre, inevitablement pensava que tot es podia aplicar també al procés d’independència. Sempre diuen que manquen nou lideratges…
—Això tirarà endavant perquè no hi ha líders i hem de fer tot el possible perquè no n’hi hagi. Així guanyarem. De fet, si t’hi fixes, aquest és el taló d’Aquil·les del procés, el d’aquí, el de tot arreu. Què et penses que van fer, l’oligarquia espanyola, jutges i polítics? Automàticament escapcen líders. Si no en tens, ja no passa. També s’ha de discutir molt. En els animals normalment –m’agrada molt parlar dels elefants– les femelles són les que d’alguna manera guien i dirigeixen els processos per a buscar aigua… Normalment sempre elegeixen els millors. En el cas humà, sempre els pitjors.

—Això com s’explica?
—Per què som una espècie imbècil i elegim els més imbècils.

—Els elefants són millors?
—Els elefants si no escollissin els millors, ja no existirien. No entenc que amb tants imbècils encara siguem vius i amb la selecció natural ens hàgim salvat. Però quan es fa una cosa malament, tot va malament.

—La gent té la sensació que amb l’escapçament de dirigents no pot tirar endavant, no té consciència que hi pot haver una altra manera d’organitzar-se.
—No tenir consciència crítica fa la gent dependent. La gent no ha de ser delegada, ha de ser corresponsable. Delegar aquesta corresponsabilitat als partits polítics ha estat un error estratègic. L’estructura social no funciona així. La gent és en el procés per qüestions de caràcter històric, però també per vindicacions que sent molt seves en diversos àmbits: històric, ideològic, social i de proposta de futur. La gent ho té clar. Hi ha una pressió selectiva d’aquests sectors espanyols més recalcitrants, això fa que hi hagi una cohesió social, que és la important. Amb la mala sort que hi ha lideratges de tercera regional i de gent que no té capacitat. Tot allò que es frena ara és per aquestes incapacitats i perquè la gent crema els motors quan confia en qui no s’ha de confiar.

—Però abans heu dit que ens en sortiríem.
—Sí, és clar.

—Però amb aquests motors cremats…
—Te’n posaré un exemple. No m’agrada il·lustrar, però t’explicaré què em va dir una mare d’un amic meu algerià, revolucionària, de noranta anys. M’ho va explicar així: “Hi va haver un moment que aquests cabrons de francesos ens torturaven els germans, ens mataven la família, ens pressionaven a tots. Bàsicament, van anar matant els dirigents i, en un cert moment, els caps del Front van dir: ‘Hem de deixar-ho estar perquè ens mataran a tots, aquest moviment s’acabarà i no farem la revolució, no ens en sortirem.’ Però hi va haver sectors molt radicals que van dir: ‘Això no pot ser.’ Es demanaven si després de tots els morts que hi havia hagut havien d’aturar-se. Al cap d’un temps, van sortir cent o dues-centes persones al carrer. No hi havia ningú del Front, ni de cap moviment conegut. Volien la independència.” Era gent que no s’havia mobilitzat mai i que convocava una manifestació, que va ser un èxit i cada vegada hi va haver més gent, fins que van guanyar. És clar, van matar molta gent.

—Un pas fonamental és prendre consciència que s’ha de fer sense lideratge.
—Sí, prendre consciència que això ho ha de fer la gent. En realitat, ho teníem, però ens pensàvem que es podia delegar. No es pot delegar mai. Delegar vol dir que admets la teva incapacitat, que no pots pensar per tu mateix. El pas fonamental de tenir una majoria social l’hem fet. Això ho pots aplicar al nostre país o a escala general. La idea l’hem tinguda clara molta gent com jo. No era independentista, és clar.

—…
—Bàsicament, sóc comunista, d’ençà que era petit. Ara hi ha gent que diu que el procés s’ha acabat, la gent es pensa que ja està. No. Ara cal acabar la feina. El porc ja l’hem portat a l’escorxador. Si volem menjar llonganissa i botifarra, ara cal pelar-lo.

—Però com?
—Per les contradiccions de l’estat.

—Ens podeu explicar com us vàreu tornar independentista?
—Això és molt interessant. Sóc antinacionalista, això és una contradicció important, i, naturalment, sóc internacionalista. Aliar-nos amb nacionalistes ens costa molt, però Catalunya va canviar quan els antinacionalistes vam entrar en acció, nosaltres mateixos vam contribuir al fet que la balança tombés (gent del PSUC, de moviments que no eren independentistes). Me’n vaig fer pel context familiar, pel context social. Vius fora i un dia fas una festa o veus gent i et vas trobant que tota la família pensa igual. Llavors et preguntes: “No sóc igual perquè visc fora o és que sóc diferent?” I aquí va ser quan vaig pensar que havia de revisar per què no era independentista. Vaig fer com sempre, sóc una persona dedicada a l’anàlisi i vaig veure que volia que Catalunya tingués un estat. No ho era per raons històriques, ni per raons ideològiques, sinó per raons socials, per una manera de ser. Ningú no m’ha obligat a ser-ho, no m’han intentat convèncer. Ha estat un procés absolutament individual.

—Tornem al llibre. Dieu que el canvi climàtic no és allò que ens portarà a l’abisme sinó que la cosa més destructiva és la manera d’organitzar-nos. Per què ho dieu?
—Perquè ho penso. L’imperi romà no cau pel canvi climàtic. Això que diuen ara no és cert. El canvi climàtic no va fer baixar les tribus del nord. Roma, abans que passi això, deslocalitza l’agricultura. Així, els patricis viuen la mar de bé i desestructuren la cohesió social i econòmica, debiliten els sistemes de defensa, es desestructura fins i tot l’organització de les legions i de tot. Si els patricis no haguessin deslocalitzat l’agricultura, quan haurien baixat les tribus del nord, les legions els haurien fotut una pallissa tan gran que no haurien durat ni cinc minuts davant les muralles de Roma.

—I això com ho apliquem, ací?
—Som en un sistema que no soluciona els problemes. El capitalisme és un sistema vell, que no ha fet ningú. La gent es pensa que és una construcció social, però és conseqüència de la caiguda de l’edat mitjana i de l’aplicació de la ciència, de la manufactura… El capitalisme ja no soluciona els problemes que crea, cada vegada té més falles estructurals per solucionar els problemes i genera unes contradiccions que no pot solucionar. La teorització d’aquest sistema és més a prop de la selecció natural que no de la selecció cultural, és a dir, d’un sistema racional. El comunisme va ser un intent molt real de transformar racionalment un sistema per fer-lo igualitari i va fallar perquè, volent col·lectivitzar l’espai, les empreses i la producció, van pensar que també podrien col·lectivitzar les persones i aquí es van equivocar. L’autocrítica, en el comunisme, no va triomfar. Les persones no es poden col·lectivitzar.

—I com ens hem d’organitzar? Diuen que és el sistema menys dolent que hi ha.
—La democràcia és el pitjor dels sistemes que hem tingut els humans. Això s’ha d’explicar molt bé. Els liberals diuen una cosa diferent que la meva. No dic que les dictadures siguin millors. La democràcia parteix d’una situació pràcticament d’esclavatge, no hi ha participació gairebé de ningú, és una oligarquia que vota, que decideix com es fan les coses. Neix en un sistema esclavista, per tant, ha de ser el pitjor sistema. La individualitat col·lectiva. Els conceptes estan encadenats.

—L’alternativa?
—Trencar l’individualisme. La gent de manera individual no se sent acceptada. Només unes minories se senten identificades pel poder i pel treball. Totes les persones tenim habilitats de diferents menes, tant mascles com femelles, tant del nord com del sud. Quan no ens sentim escoltats i no podem aportar res al sistema, transferir el coneixement individual a la convergència social, ens tanquem. Ens sentim rebutjats i ens tornem individualistes. Ens apartem del sistema. Això passa perquè no hi ha identitat col·lectiva.

—Aquest és un dels punts bàsics del vostre decàleg: la individualitat col·lectiva.
—No n’hi ha i s’ha de canviar absolutament. S’ha de fer cas de les persones.

—La individualitat col·lectiva vol dir que som individus que contribuïm a la col·lectivitat i alhora podem continuar essent individus.
—Això. Ho has entès. Vol dir que tots sols no podem viure.

—Però no sembla que anem cap aquí, la pandèmia ens ha tornat més individualistes. La gent no se sent útil?
—La gent no se sent acceptada, ni sent que pugui participar en la construcció social. Per això la nostra espècie es col·lapsa. No com ara fa vint anys, que deia que es col·lapsaria, sinó que ara ja es col·lapsa.

—Ho vàreu encertar.
—Sí, ja som en el col·lapse. Per exemple, la socialització tecnològica no s’ha produït. Vivim en un món on la tecnologia ens salva, ens permet de fer moltes coses bàsiques per adaptar-nos com a humans, però és una clausura operativa. La gent s’agafa al telèfon amb què m’enregistres ara i el fa funcionar, però no sap com funciona. La socialització de la tecnologia és imprescindible perquè és el canvi de mentalitat necessari per a augmentar la sociabilitat humana. Abans era amb l’alfabet i amb l’aprenentatge de llegir i escriure. Com que no en tenim coneixement, no hi ha un pensament sobre com ha de ser la societat tecnològica.

—I això, com ho fem?
—S’ha de canviar. No pot ser que una educació com la que tenim ara no tingui en compte aquestes coses.

—Quan dieu que la societat es col·lapsa, perquè el lector ens cregui, quin exemple li posaríeu perquè no digui: “Ui quina por!”, però no entengui res.
—No m’agrada posar exemples… Hi ha unes fresses de fons molt significatives. Una d’important és l’acceleració històrica causada per la revolució científico-tecnològica. És tan gran que no l’atrapem en l’àmbit social. És impossible.

—En un moment del llibre ho dieu: amb trenta anys d’internet, amb el mòbil s’ha canviat més que no amb molts i molts anys.
—La força socialitzadora és basada en el temps que hi ha entre el descobriment i la seva socialització. Amb el foc van passar un milió d’anys o cinc-cents mil. Tenies temps de metabolitzar el procés. I ara s’escurça tant el temps de socialització que es produeix el col·lapse. Hem d’aprendre a moure’ns en aquest temps d’escurçament d’emergència i socialització. Probablement, ho farem després d’aquest col·lapse. Metabolitzarem més de pressa la nostra capacitat d’adaptació.

—La complexitat ha augmentat per això?
—La complexitat augmenta pel nombre d’interaccions que fem els humans per fer operatiu el sistema de vida. Com més interaccions tenim, més energia necessitem i posem més complexitat al sistema. De manera que el ritme d’aquesta complexitat és tan elevat que anem cap al caos. El col·lapse és una forma de caos fins que ens tornem a reorganitzar i tirem endavant. En aquesta reorganització, una cosa que hem de tenir en compte i que és fonamental és la capacitat de metabolització immediata que hi ha entre l’emergència i la socialització.

—M’ha semblat entendre llegint el llibre que en aquesta complexitat no ens hi hem de perdre.
—Sí, la complexitat no es pot gestionar. Molts errors històrics vénen d’aquí. La complexitat existeix i s’hi ha de ser dins. És com un riu, ets dins.

—Dieu que per sortir d’ací hem de plantar cara al caos.
—Això que em preguntes té relació amb l’evolució responsable i el progrés conscient. L’evolució és un procés en què nosaltres no tenim res a dir. Aquesta aigua que ens arrossega és l’evolució, que és un sistema que funciona. És un motor propi de l’espai-temps en què els humans estem impel·lits i funcionem. Quan parlo d’evolució responsable i procés conscient és quan tu intervens en la teva evolució. No vam intervenir a fer el capitalisme, no vam intervenir en el feudalisme, no vam intervenir en l’esclavisme. Ara sí que teoritzem sobre la forma que ha de tenir la nostra espècie en el planeta: la ciència, el coneixement, la capacitat analítica. El monitoratge ens permet de fer una evolució responsable. Fer-nos responsables de la nostra evolució, no esperar que l’evolució ens faci uns irresponsables, i pensar que no hi podem fer res. Per tant, evolució responsable i progrés conscient, no desenvolupament, que és una forma de canvi ràpid de la manera de relacionar-nos. El progrés és procurar benestar per a la nostra espècie. Això vol dir agafar les regnes de l’evolució, no esperar que les coses passin a conseqüència d’un canvi climàtic o que ens caigui un meteorit. Podríem tenir les capacitats de planificació i d’organització en el nostre procés d’adaptació, perquè tenim els coneixements per a fer-ho.

—Considereu que la globalització és un error, per què?
—Per què la globalització és un sistema que va en contra de l’evolució humana tal com l’entenem. La globalització mata la diversitat, la conforma d’interaccions mal fetes per l’intercanvi desigual, per la desproporció energètica que hi ha entre la manera de funcionar i l’adaptació del nostre sistema, com ara el capitalisme, que és una part fonamental d’aquesta globalització. Si perdem la memòria dels sistemes, si canviem la diversitat pel pensament únic, que és cap on la globalització ens encamina, cap a uniformitzar el planeta, no tenim recursos per a tirar endavant. S’ha de canviar la globalització per la planetització.

—La planetització en què consistiria?
—És augmentar la diversitat del planeta, trencar la uniformitat i, com a conseqüència, reafirmar la memòria diferent i històrica de cultures, llengües i formes d’economia i ecologia del planeta. És brutal la quantitat d’espècies que hem perdut a conseqüència de la globalització humana. Una bestiesa. Cultures, llengües, mecanisme biològics, tot això va en contra del procés d’adaptació de l’ésser humà al planeta. La planetització vol dir pensar que l’espècie és una, independentment de les llengües, les cultures, però és una que encara no tingui capacitat d’integrar aquesta diversitat. Potser podrem integrar aquesta diversitat amb una espècie nova o amb les espècies que hi hagi. Encara no en som capaços.

—Expliqueu-vos més.
—Probablement a final d’aquest segle al planeta serem unes quantes espècies o subspècies. Hi haurà humans que no es voldran deixar modificar, ni tecnològicament ni biològicament, i seran humans primitius; hi haurà humans que es deixaran modificar; hi haurà els transhumans, que voldran millorar; hi haurà els que es faran extrauterinament, els que seran editats genèticament, hi haurà els robots d’intel·ligència artificial que ja coneixem. Per tant, hi haurà una gran variabilitat de com existíem ara fa 40.000 anys al planeta. Aquest és l’espectre que s’obre després d’haver estat una sola espècie en el planeta durant molts anys. Això causarà noves consciències.

—De la manera que ho dieu, entenc que això que expliqueu no ens ha de fer por?
—No.

—Però en pot fer.
—Tu mateixa dius que no ens n’ha de fer.

—Ho expliqueu tan racionalment que ho veig.
—Mira, ens ha de fer por de fer les coses malament. Si les fem amb consciència i amb un pensament crític, no n’hem de tenir. Els humans, si alguna cosa tenim, és una intel·ligència operativa molt ben desenvolupada. Encara no tenim una consciència d’espècie socialitzada, que és el pas que ens toca fer ara.

—Aquestes subspècies, totes vindran del mateix ADN, el de l’Homo sapiens, per tant, no hi haurà gaire varietat.
—Si hi ha biotecnologia, hi haurà varietat sintètica. Seran cronospècies, paraspècies o com en vulguem dir.

—La ciència-ficció ha projectat situacions amb un domini dels uns cap als altres. Aquest és un dels perills?
—Un dels perills que hi ha és que reproduïm els sistemes que no funcionen de jerarquia i lideratges actuals. Per això, tota aquesta reflexió que faig en el llibre va encaminada sobretot als joves, que s’han d’apoderar d’aquests conceptes, però l’apoderament real vindrà de la seva capacitat de portar-los a la pràctica.

—Com?
—Quan les idees, els conceptes els discuteixin els joves i mirin com es pot fer tot plegat. No ho hem de dir els grans. Ho han de dir els joves, que tenen les regnes del futur en les seves mans.

—Teniu relació amb els joves?
—Les xarxes són carregades de gent que m’escriu. Només que s’arribi a uns grups de gent que faci de nòdul, farem el salt. N’estic convençut.

—Els nòduls substituirien el lideratge?
—Nòduls de formació, de coordinació, de direcció. No dic que no hi hagi d’haver direcció. Els processos han de tenir direcció, organització i coordinació, però no líders.

—Aleshores, la direcció que és?
—Normalment, les persones que tenen clars els conceptes per a millorar la societat.

—En un moment dieu que la identitat garanteix la diversitat.
—Fonamental per al nostre país. Sense identitat no hi ha diversitat. Tota aquesta brega nostra de Catalunya és fonamental perquè va lligada a l’augment de diversitat. Com també dic que si volem una nació nova i diferent, hem de fer tant com sigui perquè no tots siguem independentistes. Hem d’anar al revés de com anem. Hem de tenir l’hegemonia, però no hem de ser una calcomania de les coses que es fan malament.

—La identitat ara és malvista.
—No entenc per què. Si no hi ha identitat, com la veuràs, la diversitat? És impossible.

—Doneu molta importància a la feminització, més enllà de la igualtat.
—La feminització és l’aportació econòmica, social, ideològica del 50% de la nostra espècie, de les dones. L’error del capitalisme i de la revolució industrial ha estat no incorporar-les en un paper molt actiu a la construcció social. Probablement, no ens col·lapsaríem si les dones haguessin intervingut i s’haguessin integrat en el reconeixement històric de la nostra espècie. És una de les poques coses que creen criteris nous que poden contribuir a aquest canvi. Quan les feministes diuen que és una estructura de pensament, tenen raó. És una estructura de pensament que forma part de l’evolució de l’espècie.

—En aquest llibre no parleu de reproducció. N’havíeu parlat en llibres anteriors.
—La reproducció no ha de ser una qüestió fonamentalment biològica, com ha estat fins ara. Ja ho he escrit i dit, per això no ho torno a recuperar.

—Això s’ha assumit?
—S’assumirà, perquè no hi ha cap més manera que continuem evolucionant. La reproducció s’ha terciaritzat pel paper que ha de tenir la dona en el paper social de l’espècie. Estem impel·lits que passi, com quan el vent bufa fort. Encara s’ha de socialitzar. Tot comença per poc.