Etnocentrisme

Jesús Solé, un sinòleg especialista en filosofia política de la Xina contemporània, em va dir una vegada, parlant de la mentalitat xinesa, que els europeus “som tan etnocèntrics que ens pensem que som els únics etnocèntrics del món”. Vaig pensar que tenia molta raó. I si això ens passa als europeus, deu passar a tothom, que per alguna cosa els humans, en certes coses, ens assemblem tant. De fet, la condescendència amb què algunes persones, presumptament molt preocupades pel racisme, la discriminació i l’estigmatització, parlen de la gent d’altres pobles i cultures d’arreu del món no deixa de ser una manifestació –en aquest cas carregada de bones intencions, d’aquestes que l’infern n’és empedrat– d’etnocentrisme: als membres del propi grup no se’ls tracta de pobrets ni se’ls perdonen certes coses. I no se’ls considera en bloc, com si fossin tots el mateix.

M’hi fan pensar les interminables discussions sobre la islamofòbia, acusació que poden rebre indiscriminadament individus clarament racistes i altres senzillament crítics amb una religió tan monoteista, patriarcal i excloent com el cristianisme (i si fa o no fa amb les mateixes ziga-zagues de rigor i tolerància al llarg de la història). Ja deia Borges que deia Mark Twain: “Mai no pregunto de quina raça és algú. En tinc prou que sigui humà, no hi pot haver res pitjor.” No sé si la dita es podria parafrasejar: “Mai no pregunto de quina religió és algú. En tinc prou que sigui monoteista…” Però val més deixar estar aquest pedregar, perquè la intenció era parlar d’etnocentrisme i llengües.

En un seminari que es va fer a Hamburg fa uns anys, patrocinat per l’Institut Ramon Llull, el lingüista Llorenç Comajoan va explicar que en una visita a una escola de primària (és expert en educació lingüística), una mestra va demanar que cadascú escrivís en un full la llengua que parlava a casa. Alguns nens de pares rifenys van escriure berber, però la mestra els ho va fer esborrar i els va dir que havien d’escriure amazic, que berber era una forma despectiva i no era correcte dir-ne així, d’aquella llengua. Els va renyar una mica, vaja.

Per la reacció dels nens, era la primera vegada que sentien que parlaven amazic, i que berber no es podia dir. Llorenç Comajoan es preguntava si era adequat, fer aquesta correcció i d’aquesta manera, des d’una perspectiva educativa. Al capdavall, primer: una forastera els deia com s’havia d’anomenar el que ells parlaven; i segon: fins llavors no semblava que els nens percebessin berber com a despectiu. Sabem que hi ha gent que s’avergonyeix de la pròpia llengua, que ha interioritzat que no és ben bé una llengua sinó un patuès, que no serveix per a segons quines coses, que fa rústic, inculte, provincià, endarrerit. Per això sovint l’amaguen, no diuen que parlen quítxua, mixtec o wu (de vegades no és tant la vergonya com la convicció que qui els ho pregunta espera una altra cosa: anglès, xinès, castellà, llengües així). Però aquella mainada escrivia sense cap problema berber, una llengua llargament reprimida i estigmatitzada, i la reacció de la mestra més aviat semblaria que els podia induir a plegar veles i la pròxima vegada escriure àrab, que en això no s’hi ficaria ningú.

Però evidentment la intenció de la mestra era totalment honorable, i a més tenia tota la raó. La denominació berber, com la de bable i la de bàrbar, són despectives, es refereixen a algú que no sap parlar, que barboteja. I d’aquí a barbàrie i barbaritat només hi ha un pas. El que segurament feia la mestra era projectar la seva visió de les llengües. No li hauria pas agradat que li diguessin que parlava catalufo, o que els catalans, quan parlem, sembla que bordem (“au, au”, contesta el català, en l’acudit al respecte).

A vegades la lingüística fa com aquella mestra i renya la gent perquè tenen idees equivocades sobre les llengües. I gairebé sempre té tota la raó: el món és ple de prejudicis lingüístics sense cap base. Encara l’altre dia, arran del mar de fons sobre l’oficialització de gallec, català i basc a les institucions europees, una catedràtica (això té més delicte: no era cap criatura de deu anys) es preguntava com es dirien una sèrie de termes jurídics superespecialitzats en aquestes llengües. La majoria dels termes, per cert, eren llatinismes claríssims, però de fet això és igual: totes les llengües tenen uns mecanismes semblants per ampliar lèxic sense cap problema i de manera immediata, i en el cas del llenguatge jurídic i administratiu, les llengües en qüestió fa anys i panys (segles, en certs casos) que ho van fer. Per tant, està bé que els lingüistes corregeixin les falsedats, especialment quan són malintencionades i no només fruit de la ignorància. Però també estaria bé que a vegades ho fessin amb una mica d’humilitat i sobretot de consideració: ensenyar a qui no sap, d’acord, però esbroncar-lo no cal.

Segurament la majoria de catalanoparlants estarien d’acord en el fet que la llengua és un poderós tret identitari. Ens és difícil concebre la identitat catalana… en una altra llengua. En canvi, hi ha pobles al món que no tenen aquesta perspectiva. Pobles que basen la seva identitat grupal en altres aspectes. Albert Sánchez Piñol ha explicat més d’una vegada que quan, com a antropòleg, va visitar una comunitat mbuti al Congo (els famosos pigmeus), com a típic català no va trigar gaire a preguntar-los en quina llengua parlaven. Li van contestar que en cap. De fet, volien dir que no tenien una llengua pròpia, sinó que parlaven amb la llengua de pobles veïns, clarament diferenciats com a comunitat. I això no els representava cap mena de dubte identitari: un mbuti és un mbuti, parli com parli: la seva forma de vida mbuti l’identifica perfectament.

Si Albert Sánchez Piñol no hagués sigut antropòleg (és a dir, conscient que les cultures són diverses) potser els hauria mirat de convèncer com n’és d’important preservar una llengua pròpia i fins i tot fer-ne un estàndard i fundar una acadèmia. Però no és la meva intenció fer una caricatura de la nostra obsessió per la llengua, al contrari. Crec sincerament que és una bona aportació al món en general, i no es pot pas dir que sigui ni de bon tros exclusiva nostra, ni que l’hàgim inventat: la llengua importa molt a molts pobles i des de fa molts segles. El que crec és que l’etnocentrisme, el fet de mesurar l’univers amb les nostres eines culturals, sol ser molt dolent quan qui el practica té poder, però és força inevitable. Els colonialismes de tota la història s’han volgut justificar amb la idea que “lo nostre”, la nostra cultura, pensament, religió, dret, tecnologia, organització social, el que sigui, és millor que el dels altres. Però el problema de veritat no és aquesta convicció, que diria que, com observava el meu amic sinòleg, és molt universal (si més no, la compartim amb moltes cultures). El problema és prendre l’etnocentrisme com a excusa per sotmetre els altres, i sobretot és tenir el poder de fer-ho.

Com sempre diu la Carme Junyent, les llengües com a trets identitaris són fantàstiques, perquè són transmissibles i acumulables. Si el que t’identifica com a grup són els trets físics, estàs condemnat a ser d’aquell grup per sempre, i fins i tot, almenys en part, els teus descendents. Si és la religió, podràs canviar d’identitat, però a canvi de renunciar a l’anterior. Si és la llengua, en qualsevol moment en pots adoptar una de nova, i no et cal substituir les que ja duies posades. Si, a més, és una llengua com el català, els parlants de la qual la consideren un tret essencial de la identitat, parlar-la et converteix automàticament en un membre del grup (“Si no us hagués sentit xerrar, hauria dit que éreu negre”). Però per molt que sigui així, per molta raó que tinguem de posar la llengua al davant com a tret identitari, no tenim pas el dret d’obligar els mbuti a ressuscitar la seva.

Per desgràcia, l’ésser humà, a més d’etnocèntric, també sol ser molt submís (amb honroses i freqüents excepcions), i escull sovint la servitud voluntària. Una amiga alemanya, gens catalanòfoba, deia que parlaria català si no l’hi volguessin imposar. És un mantra que tothom ha sentit alguna vegada, segurament. De fet, és exactament el contrari: si parla castellà vivint en una ciutat històricament catalanòfona com Barcelona, és perquè el castellà sí que és obligatori (tan obligatori que li sembla natural), mentre que el català és optatiu (tan optatiu que li sembla imposat).

L’etnocentrisme és inevitable, i no el deixarem pas enrere pel fet de negar-lo, però el podem tenir controlat amb empatia (posar-se al lloc de l’altre) i igualtat (tenir el mateix poder que l’altre). Més que amb discursos abrandats i indignats de denúncia constant i suposades professions de fe cosmopolitista des d’una superioritat moral en el fons amarada… d’etnocentrisme niuiorquer.

Pere Comellas és membre del Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades (GELA)