#etiquetatge en català

Ara que ja hem assumit que amb el mòbil ens hem ficat un espia a casa, que ens envia a l’ordinador anuncis sobre el tema de què enraonàvem a l’hora de dinar, és hora d’assimilar que l’atmosfera també. O el que sigui que ens envolta. Aquest dia estava encaboriat pensant com en podríem dir dels adeptes al neocoelhisme, aquest melindrisme del segle XXI responsable de la pornografia sentimental que inunda les xarxes, i només se’m va acudir neocursisme. Però no. Aquesta pandèmia d’ensucramenta que compensa les mancances cognitives amb petonets i abraçades a dojo es mereix un nom més ben trobat (em van suggerir carrincloneria, però tampoc: el carrincló, sempre que no sigui lleidatà, té alguna cosa de ranci, de vetust, i en canvi els actuals repartidors massius de carones amb cors són intergeneracionals, i diria que preferentment joves o semijoves). Si teniu cap suggeriment, us escolto.

Doncs això, que les ones electromagnètiques devien captar que barrinava sobre la qüestió de l’etiquetatge i de cop i volta, plop, se’m materialitzen dos anuncis d’Habitaclia, en forma d’entrevista i de llibre respectivament, amb sengles etiquetes cridades a fer fortuna. El primer arribava per boca de Francesc Xavier Vila, secretari de Política Lingüística: conscients que l’etiqueta #bilingüisme està caducada, en aquell departament ja treballen amb la nova. Que serà una mica més llarga, això sí: #plurilingüismeautocentrat (els qui tenim pulsions catastrofistes haurem d’anar alerta que no se’ns escapi #plorilingüisme), que ell mateix resumeix en aquesta sentència: “El que facis en la llengua local no ho facis en la franca” (no descarto que això de franca vagi amb segones). Ves que no se l’hagin empescada amb tantes síl·labes per evitar un llibre que es titulés, posem, El plurilingüisme autocentrat mata, que ja es veu que no aniria enlloc. Encara desenvolupa una mica més la qüestió: “A mi m’agrada el model que proposa el professor Van Parijs: totes les llengües necessiten el territori on són la llengua reina, on tenen unes funcions garantides, on són llengües d’acollida, on si vols formar part d’aquell col·lectiu val la pena que l’aprenguis perquè et permet de vehicular-t’hi.” Doncs apa, ara ja la coneixeu, toca anar practicant.

El segon anunci rebut per via telefèrica va sortir de les pàgines d’un llibre, ves quina cosa més boomer. Concretament de Prohibido aprender, d’Andreu Navarra, que acaba de treure aquesta bomba de fragmentació contra el nou pedagogisme que ha inspirat les reformes educatives a l’estat dels últims trenta anys. L’etiqueta en qüestió és l’#ensorramentcognitiu que segons ell caracteritza l’actual població escolar espanyola (“desmoronamiento cognitivo” en la versió original), que a mi em sembla una manera molt gràfica de descriure l’actual menyspreu pel saber (induït pel capitalisme rampant) i l’entronització de la mera emoció, de la felicitat com a trending topic. “La majoria dels estudiants de batxillerat espanyols d’avui –diu– no saben redactar una anàlisi d’un foli ni comprenen un enunciat de cinc ratlles. Per no dir res dels índexs de lectura.” La trabucada d’aquest professor de secundària no va adreçada al “cibreproletariat” (una altra etiqueta genial, per cert), que serien aquests joves amb l’atenció segrestada per la tecnologia, sinó contra el model educatiu. “A l’escola desprofessoritzada d’avui l’educació es redueix a una adaptabilitat emocional sense objectius, una individualitat que reclama plaer i rebutja les nocions d’estudi i maduresa.” Suposo que també va ser cosa de les ones electromagnètiques que justament l’endemà contempléssim per televisió la devastació del campus de l’Autònoma després del pas de les vuit mil criatures assedegades.

Confesso que no m’ha sorprès del tot descobrir que Navarra relaciona aquesta “anorèxia de saber” dels alumnes precisament amb el neomelindrisme, a través del que anomena ortodòxia afectivo-social. Tot va començar, dedueixo, amb la famosa intel·ligència emocional, perquè ara com ara, assegura, a les facultats de magisteri s’imparteixen unes “bogeries antipedagògiques en què tot és emocional, irracional, divertit i irresponsable”.

La batalla de l’etiquetatge, doncs, és això. Perquè ara ens comuniquem així, a cop de coixinet, i la realitat que no cap en una etiqueta senzillament no existeix. Ja parli del nostre supervendes local, la llengua, com del supervendes generacional que és l’educació, o fins i tot del planetari, la qüestió del gènere. Perquè, tal com deia pocs dies enrere Rudolf Ortega amb el seu verb ponderat, la primera conseqüència que no hi hagi lingüistes disposats a permetre que la llengua expressi els canvis que ja s’han produït (referint-se a la necessitat de denominar les persones no binàries) “és que entre els joves aquesta necessitat es canalitza a través de la proposta en castellà [per ex., hijes], una -e final que en català es converteix en una e no neutralitzada”. Tant si ens agrada com si no, el món enxandallat és així, i necessitem que l’etiquetatge, ara igual que fa quaranta anys, sigui de quilòmetre zero.