Ètica sense principis?

De l’entrevista de VilaWeb a Raimon Obiols el dia 8 proppassat, entre opinions vulgars i autojustificacions sobreres, em cridà l’atenció una frase per l’aparença de màxima irrefutable. És la següent: ‘En el millor dels casos, la política és un exercici de tensió permanent entre l’ètica dels principis i l’ètica de les responsabilitats.’ És una màxima curiosa, perquè es proposa com a universal però incorpora la casuística. Si la definició que fa de la política sols val en el millor dels casos, ja podeu imaginar-vos on van a parar els principis en els casos pitjors. I si ja és prou greu expressar tant de cinisme amb tanta naturalitat, encara ho és més escoltar-ho sense demanar-li què se’n fa llavors dels principis ni exigir-li cap precisió sobre les responsabilitats. 

Fa angúnia que es contraposin dues formes d’ètica, com si l’ètica pogués contradir-se ella mateixa. Obiols no parla pas d’una tensió inconscient o atzarosa, com la trobada d’un paraigua amb una màquina de cosir damunt una taula de dissecció, sinó d’una tensió deliberada i constant, és a dir, categòrica. Obiols, que no és cap pioner en qüestions d’ètica i reflecteix una opinió molt estesa entre els polítics, creu que els principis van per una banda i les responsabilitats per una altra. Encara que, en termes més elevats, allò que vol dir l’ex-dirigent dels socialistes catalans és allò mateix que diu Bertolt Brecht a l’Òpera de tres rals: ‘Primer ve l’endrapar, després la moral.’ És clar que menjar i els seus correlatius biològics són primordials, però aquest materialisme, o, per dir-ho de manera postmoderna, aquesta cura d’un mateix, pot estar i sovint està en tensió amb els principis –per això la moral és incòmoda–, però fins ara no s’havia subsumit al concepte ètic de responsabilitat.

I és que la responsabilitat exclou la necessitat i viceversa. Si hi ha res que s’imposi a la voluntat de manera incontestable no és pas objecte de l’ètica. Hom és responsable davant algun principi, precisament en la mesura que hi respon. Allò que de vegades està en tensió amb els principis són uns altres principis. I si les responsabilitats sovint ens susciten un dilema és perquè topen amb responsabilitats divergents. Per il·lustrar la llibertat indefugible de l’ésser humà, Sartre explica el cas del jove que li demana consell. Hauria d’adherir-se al maquis o bé quedar-se a París a tenir cura de la seva mare gran i vídua? A Sartre no li passa pel cap d’indicar-li a quina banda del dilema rauen els principis i a quina la responsabilitat. Es limita a respondre-li que del moment que li ho pregunta és que ja ha decidit. I és ben bé així. Del moment que hom sotmet un dilema a un àrbitre, en realitat li demana de confirmar una decisió presa amb l’acte mateix. Quan Obiols diu que les responsabilitats ixen d’una ètica oposada als principis, és perquè ja ha engegat els principis en orris.

I encara hi ha la qüestió de la naturalesa de les responsabilitats tal com les entenen els polítics. Com són i quines són les responsabilitats que converteixen la política en una permanent atròfia dels principis? No deu ser que a diferents principis corresponen responsabilitats diferents i que el principi democràtic exigeix conductes no exigides pel principi monàrquic, el principi dictatorial, el teocràtic, l’oligàrquic, el comunista, etc.? Allò que hi ha en tensió dins el pragmatisme resignat són els diversos principis. Barrejant-los sense ni adonar-se’n, Obiols expressa la confusió que el PSC desprèn d’ençà de dècades i que n’explica la volubilitat ideològica.   

A l’entrevista, la confusió apunta en la resposta a la pregunta sobre el dret d’autodeterminació. Obiols afirma taxativament aquest dret però tot seguit en rebutja la conveniència. En fa un dret nominal, inservible. Ara, un dret inaplicable no és un dret. D’aquesta manera de regatejar els principis abans en deien jesuïtisme. Ara que la religió ja no és un referent cultural, ho anomenarien d’una altra manera, potser socialisme. Alguns altres no tan colltorts en neguen l’existència sense manies, com el seu correligionari i actual alt representant de la Unió Europea. I encara uns altres el tracten d’il·legal, com el seu cap de files a la central madrilenya del partit. No pas sense raó, perquè un principi democràtic no pot ser legal en un estat que mai no ha fet efectiva a fons la democràcia. O, dit més curosament amb paraules d’una estudiant de Stanford: Espanya és una democràcia formal però no pas una democràcia liberal, cosa ben diferent. La democràcia liberal no pressuposa un estat de dret qualsevol sinó un estat de dret liberal, a més de responsabilitat democràtica. I amb això, que una jove d’una cultura democràtica pot copsar sense gens de dificultat, ja som al cap del carrer de les responsabilitats i els principis.  

Tot plegat és tan senzill com que d’on no n’hi ha no raja. No hi ha cap més secret en la tensió entre principis i responsabilitats que afecta la política d’un PSC que aspira a concentrar els vots de l’espanyolisme a Catalunya. Car un partit que actua per responsabilitat vers una constitució que s’ha anat podrint a cop d’interpretacions del tribunal que la custodia, bé ha de sentir la tensió entre els principis democràtics d’una banda i la seva adhesió a uns altres principis de l’altra.

Aquesta tensió entre principis i càlculs s’estén a la qüestió de la llengua, que Obiols mira de trampejar amb el recurs al proverbial nen d’Olot o de Camprodon que no parla prou bé el castellà. Aquest nen no l’ha vist mai ningú (per desgràcia, car per a viure dels propis recursos i ser creadora una llengua ha de disposar d’un nucli monolingüe), mentre que al territori electoral del PSC són legió els escolars que ni parlen ni escriuen la llengua del país. Aquest monolingüisme castellà recalcitrant que avança com ones concèntriques els socialistes no l’han vist mai com un problema. El problema és el nen d’Olot.

Per dissimular que el PSC va nu de principis, Obiols s’aventura a afirmar què en pensarien els socialistes que ja no hi són, sense ni tan sols dubtar si avui encara serien socialistes. En realitat, transposa als morts la situació d’algú a qui un regalim de càrrecs ha deixat incrustat al sostre del partit. I així menysté les raons dels qui se n’han anat en vida. Ell, en canvi, és immune a ‘aquesta síndrome tan catalana d’estripar el carnet’. No és pas poca cosa, després de tot això que ha passat al partit del qual fou secretari general durant els anys gloriosos i president després de consumar-se el cop d’estat dels capitans durant el setè congrés, el del 1994. Però si ja és reprensible tractar de trastorn la dignitat dels qui no han suportat la pèrdua d’autonomia del partit, més repulsiu encara és forçar el silenci dels morts, afirmant que els socialistes actuals són fidels als qui ja no poden parlar.

Com a prova de fidelitat al catalanisme fundacional i paradoxal negació de la tensió entre principis i responsabilitats al si del partit, Obiols recorda que fa anys el PSC va editar el cartell l’Auca del noi català, antifeixista i humà del seu pare, Josep Obiols, que deia: ‘Som socialistes i catalanistes per les mateixes raons.’ Això va ser el 1982 i d’ençà de llavors, com diria el Pancarta, moltes coses són mudades. Però hi ha un altre cartell encara més conegut del noucentista Obiols, aquell que mostra un vailet anant a escola i a sota la llegenda: ‘Ja sou de l’associació protectora de l’ensenyança catalana?’ El cartell interpel·lava la gent perquè donés suport a l’educació que fomentava la Mancomunitat abans del cop d’estat de Miguel Primo de Rivera.

Aquest cartell, què era sinó una crida a la responsabilitat per eliminar la tensió entre la conducta i els principis? En aquest cas no cal invocar fidelitats imaginades amb els qui ja no poden parlar, perquè la inspiració d’aquell cartell, on Josep Obiols emmarcà amb les quatre barres un minyó caminant per un camp que tant podria ser d’Olot com de Camprodon, ressona en la veu d’un dels més grans poetes del país. A Bitllet de quinze, Joan Salvat-Papasseit es recorda del dia que el van dur a cal fotògraf per primera vegada i compara el retrat, un dels pocs que ens ha deixat el poeta, amb el dibuix d’aquell nen eixerit del cartell anant a escola amb la mateixa naturalitat amb què la Catalunya ideal dels noucentistes harmonitzava responsabilitats i principis.