Etgar Keret: “No sé si sóc l’esperit d’Israel, però sóc un punt de trobada”

Etgar Keret (1967) és considerat el màxim exponent de la literatura en hebreu moderna. Els seus llibres de contes s’han traduït a més de trenta llengües, i l’acosten a autors com Raymond Carver i Quim Monzó, d’un estil de contenció profunda. Aquest setembre, ha sortit en català Les edats de l’home (la Segona Perifèria), un recull de contes ordenats per les edats dels protagonistes. Són els nens, adolescents, soldats, joves i finalment homes madurs israelians, els seus traumes, i les violències soterrades, bellament captats i originalíssimament ordenats. “Vaig fer vint-i-un anys unes setmanes després d’arribar a Israel, i les companyes de pis em van regalar un llibre de relats, sentenciant: “Si vols conèixer Israel, llegeix Etgar Keret”, diu un lluminós pròleg de Paul Sánchez Keighley (pdf), l’home que l’ha traduït directament de l’hebreu. VilaWeb va parlar amb Keret la setmana passada per videoconferència, i se’l va trobar en un hotel de Florida, de ronda per campus d’esquerres i sinagogues dels Estats Units.

—Si no us fa res, citaré Paul Sánchez Keighley, el vostre traductor al català, i autor d’un pròleg bell i potent: “L’humor negre és com les cames. Algunes persones no en tenen.”
—M’agrada! Ve a dir que no tothom té sentit de l’humor, però si no en tens, tens un problema.

—“Vols conèixer Israel? Llegeix Keret”, es veu que li van dir.
—Israel és una societat molt tribal. Tens els àrabs israelians, els ultraortodoxos, els de dretes, els liberals. I els meus lectors no vénen d’un camp concret. Tinc àrabs israelians que em llegeixen i colons d’extrema dreta que també. No sé si sóc l’esperit d’Israel, però sóc un punt de trobada. Jo sóc un liberal d’esquerres, cosa que és suficient perquè rebi amenaces de mort de la dreta. Però no deixaré de parlar amb algú perquè no comparteix la meva opinió. He tingut discussions intenses en assentaments amb colons. La majoria d’intel·lectuals d’esquerres no van als assentaments.

—L’altra cosa que diu el pròleg és que no parleu específicament del conflicte àrabo-israelià, però els traumes dels personatges hi són. El conflicte és allà.
—La meva mare era una supervivent de l’Holocaust. I vam créixer en un poble on tothom era de descendència iraquiana, de manera que no hi havia supervivents de l’Holocaust. Un dia, quan vam arribar a la consulta del metge, no hi havia prou cadires. “Aixeca’t, fill, deixa-li la cadira, és una supervivent de l’Holocaust”, va dir una mare. I la meva mare va respondre: “Com que sóc supervivent, si jo, la teva mare i tu estiguéssim aquí hores i hores sense menjar ni beure, probablement tu i la teva mare cauríeu a terra abans que jo. Així que et suggereixo que et quedis la cadira.” Demanar compassió és una elecció. A Israel, hi ha un instint fort per vendre el trauma, per dir-lo per primera vegada. Jo no em dedico a la guerra, però penso sempre en els ecos de la guerra. És impossible evitar-ho a Israel. Una persona que coneixia va ser segrestada i assassinada a Gaza. El germà i la dona de la meva ex-promesa van ser assassinats. Quan era a l’exèrcit, el meu millor amic es va disparar al cap a un metre de mi, quan érem a la mateixa habitació. El trauma hi és, però crec que el trauma no ens representa. I crec que una de les grans malalties de la societat contemporània és que potencia que, com més víctima ets, més privilegis tens. Cada víctima es converteix en un heroi. Doncs mira, si passo un trauma no sóc un heroi, només sóc desafortunat.

—Sou un autor que bàsicament parla d’homes, no de dones, diu el pròleg. Hi esteu d’acord?
—Sí. Crec que, de manera intuïtiva, escrius des de llocs que et molesten, dels teus problemes. Seria molt més intuïtiu per a mi escriure una història sobre una persona que no pot tenir una erecció que sobre una dona que no té la regla.

—El traductor diu que el vostre hebreu no és polit, no està embellit. I que ell intenta fer això en català.
—La llengua hebrea és una llengua única, no la pots comparar amb cap altra llengua del món. La gent la parlava en l’època de la Bíblia, després la van posar al congelador i, al cap de dos mil anys, la van descongelar. Si Abraham o Isaac agafessin un taxi a Tel-Aviv, el taxista entendria la majoria de coses que diuen. No passa amb l’anglès de Shakespeare a Londres avui. Una cosa que m’encanta del discurs col·loquial israelià és que té molta tensió entre registres. Una frase tindrà paraules que són bíbliques, una paraula en rus i una paraula en àrab. Així és com s’expressa la gent. Aquesta tensió entre una cosa que és religiosa i antiga i una altra que és secular i contemporània és molt present en la llengua.

—En un relat, hi ha un nen que porta unes Adidas, però té un sentiment de culpa.
—Vaig créixer en una època en què es boicotaven els productes alemanys [com Adidas] a causa de l’Holocaust. El Dia del Memorial de l’Holocaust, un supervivent va fer una conferència a la meva escola. I quan va parlar de boicotar els productes alemanys, va dir: “Sempre que en vegeu un, recordeu que són fets amb els ossos i les pells dels vostres avantpassats.” Vaig perdre els meus avis a l’Holocaust i els meus pares no van subscriure mai aquesta mena de filosofia de boicot. Quan era petit, els meus pares em van comprar unes sabatilles Adidas. Tenia gairebé por de tocar-les, perquè pensava que eren fetes amb les pells dels jueus. No vaig entendre la metàfora com a metàfora. En vaig escriure un relat. I tinc una història divertida sobre això.

—Quina?
—Quan el llibre va sortir a Alemanya, el director general d’Adidas el va llegir. Li va agradar tant que va demanar a tots els treballadors que busquessin el model Adidas que apareix al relat. Feia quaranta anys que no les fabricaven. En van trobar un parell, perdudes en un magatzem. I, com en la història de la Ventafocs, era justament la mida del meu peu. Me les van enviar.

—En un dels contes parleu del primer ministre Yitzhak Rabin i la seva mort. Heu escrit mai un relat sobre Netanyahu?
—Escriure té moltes funcions per a mi, i una és que puc escriure del punt de vista de la persona que em fa enfadar. És una bona teràpia, perquè has de veure’l com un ésser humà. I puc dir que Netanyahu és la persona sobre qui he escrit més texts. Però no em surten mai bé, perquè se’m fa molt difícil veure’n el costat humà. Després de mentir, incitar, condemnar gent a la mort, causar morts innecessàries a Gaza, se’m fa difícil veure el seu costat humà. Segur que hi és, però el té ben amagat. Cal recordar que tenim un 5% de la població que són colons radicals que viuen als territoris ocupats. Un altre 12% són religiosos, una mena d’ultraortodoxos nacionalistes. Diria que una cinquena part d’aquest país no vol viure en l’Israel en què jo vull viure. L’invent de Netanyahu va ser que faria un govern amb aquells que se suposava que sempre serien a l’oposició. És com formar govern amb un grup feixista, amb el Ku Klux Klan. Netanyahu és tan cínic que, després de trair tots els seus altres socis, quan ningú volia seure en un govern amb ell, va dir: Bé, per què no agafem els feixistes messiànics que, bàsicament, volen construir el tercer temple?

—En un dels vostres relats escriviu sobre un soldat que vol donar l’arma al palestí perquè vol ser al seu mateix nivell. No vol abusar del poder. Ho heu viscut, això, a l’exèrcit?
—No és una història real. Però quan era a l’exèrcit, sempre que parlaven de moral deien “no som com ells”. Aquesta narrativa encara existeix. Quan tens algú segrestat a Gaza, passant fam, lligat, violat, l’exèrcit diu: “No som com ells.” I en el relat jo em demanava, què vol dir “ser com ells”? Volia tenir un soldat que bàsicament intercanviés els papers i es trobés en un lloc molt més fàcil, perquè en lloc de ser un soldat ocupant, es converteix en algú que vol alliberar la seva terra.

—Com canvia l’escriptor gran respecte del jove?
—Al llibre hi ha un relat sobre un noi que surt amb una noia i descobreix que ella a la nit es converteix en un home gras i racista. No hauria pogut escriure-la quan era molt jove, perquè realment és una història sobre reconciliar-se amb alguna cosa. Diu: si t’hi trobessis, aquest seria el millor camí per a entomar-ho. I podries ser feliç. Aquesta idea de no tan sols lluitar contra la vida, sinó també provar d’acceptar-la, és una cosa que es fa present amb els anys.

—La darrera vegada que us vaig entrevistar em vau dir que el vostre fill encara havia de decidir si aniria a l’exèrcit o no. I essent fill únic, podia dir que no.
—Ha d’anar a l’exèrcit de totes maneres. Però han fet aquesta llei que permet a un pare de fill únic oposar-se que el seu fill sigui a la línia de combat. I jo m’hi vaig oposar. La idea que el meu fill entri en batalles decidides per algú que realment sembla que no té cap responsabilitat davant els ciutadans, davant els soldats segrestats, ni per les vides dels israelians, és una altra raó per la qual dic: “Vés a l’exèrcit, fes el que puguis, però tingues la sort de no matar ningú ni que et matin, i en sortiràs amb l’ànima intacta.” Per la guerra, tinc un germà amb trauma, que se’n surt bé. El meu millor amic es va disparar al cap. Voldria estalviar això al meu fill. Una vegada, vaig preguntar al meu pare quina era la cosa de la qual se sentia més orgullós: “Vaig lluitar en cinc guerres, sempre a la línia del front, i no vaig fer mai mal a ningú.” I crec que aquest és el llegat. Lluita en les teves guerres, però intenta de no matar. I aquesta és una de les coses que em van fer escriptor, perquè fas això com a escriptor: lluites sempre, però no mates.

—Aquests dies feu ronda pels Estats Units: exposo que quan sou a les universitats liberals, no sou prou liberal. I quan sou a la sinagoga, no sou prou jueu.
—Quan vaig a les sinagogues, fins i tot si dic coses que són gaire crítiques amb Israel, la gent escolta. No sempre hi estan d’acord, però ho accepten. En l’ambient liberal és més complicat, perquè la gent no està interessada en el meu historial. Fa trenta anys que em defineixo a favor d’un estat palestí. El meu germà va ser arrestat dues vegades per això i apallissat per la policia. La meva dona va ser ruixada amb aigua per això. Anem als territoris ocupats i ajudem els palestins a treballar als camps. Però a ningú li importa, això. Moltes vegades, en aquestes situacions, realment no tens l’oportunitat de participar en un diàleg, perquè ets el malvat. I et converteixes en un assassí de nadons. Em fa posar trist, perquè tota la meva vida, si algú m’atacava en un acte, sabia que seria un feixista. Però avui en dia puc ser atacat pels feixistes, pels liberals i per les dones, perquè no escric prou històries sobre dones. És com aquells films de l’oest, quan posen els carros en cercle i els indis cavalquen al seu voltant disparant des de totes direccions. És com si la gent vingués a sentir-te dir allò que ells volen que diguis, i si no ho dius, et fiques en problemes.

—Voldríeu afegir res?
—Que els meus llibres s’han publicat en cinquanta idiomes. I ara, amb aquesta traducció al català, és la primera vegada a la meva vida que el procés d’edició en si és un procés creatiu. La tria i l’ordre dels relats fan que la traducció no sigui únicament un monòleg, jo parlant als catalans, sinó que és un diàleg. És com si un editor català digués: veig això en el teu relat. Em faria molt feliç veure més editors creatius provant de fer coses així.