Eternament mancades

Diumenge va ser el dia de la mare i, per tant, avui no ho és. És una manera de parlar, perquè tots els dies ‘de X’ es diu i repeteix que el dia de X és cada dia, i el de la mare amb més raó: tothom, tothom, és fill d’una o ho ha estat. Això converteix el fet de ser fill en una condició no gens extraordinària, però el fet de ser mare, per més que sigui una acció rutinària des dels inicis de la humanitat –on seríem, si no–, està envoltat per aquella aurèola divina de qui ha fet el miracle de portar vida al món.

Poca broma amb les mares. L’expressió ‘encara no m’he assegut en tot el dia’, o ‘ara m’assec’, la devia pronunciar per primer cop una mare del neolític. Uns deu mil anys més tard, a la dècada dels anys setanta, les primeres mares que vaig conèixer tampoc no paraven mai, i tota la feina que feien era sense cotitzar. La canalla les teníem més o menys a mà –les vèiem en alguna finestra, a pocs veïns de distància, al carrer camí de comprar–, però no ens demanaven què voldríem per sopar, ni ens ajudaven a fer els deures, ni s’asseien a jugar amb nosaltres per a involucrar-se de manera activa en el nostre desenvolupament psicosocial. I, malgrat tot, de temps, no els en sobrava.

Doncs bé, ara la majoria de filles d’aquelles mares també són mares, i no només no s’han deslliurat de les tasques que ja feien les seues homòlogues, sinó que a més a més es veuen abocades a una doble competició: la de la igualtat amb els hòmens en la feina que cotitza, i la de la igualtat amb les altres mares en l’exercici de la maternitat. Una maternitat que ja hem quedat que és divina, i que, com a tal, ha d’aspirar a la perfecció, encara que sigui demanant els deures del fill despistat al grup de pares del Whatsapp, si no demanant directament l’abolició dels deures. En tot cas, nostrossenyor tenia preparat un càstig per a aquesta dona que vol arribar a tot: no cal entrar en detalls, a una mare se li exigirà que sigui la dona TOTAL. Professional, emancipada, monitora, pedagoga, companya, amant, agradable a la vista i al tacte, i tot amb un somriure perenne a Facebook o a Instagram.

El contrari de la dona total és la dona parcial. La dona parcial és aquella que dels trenta anys als quaranta desperta sospites per una part que físicament ‘li falta’: uns fills. És tan incompleta que, s’hi posi com s’hi posi, la societat l’assenyalarà i es demanarà per l’accident que ha donat lloc a aquest ‘membre’ fantasma: ai, pobra, com ha sigut?, què li deu haver passat? Nostrossenyor també tenia preparat un càstig per a aquesta dissident de les obligacions de gènere: la no-mare serà jutjada, culpabilitzada i condemnada a donar explicacions fins al llit de mort, quan s’acabarà de consumir abandonada i sense amor, com no pot ser de cap altra manera.

Qui vol pagar aquest preu de per vida, tan fàcil com és deixar-se endur pel corrent? Qui pot suportar aquesta pressió social que mai no afluixa? Quantes dones que no desitjaven ser mares s’han vist empeses a ser-ho per la força del mite de la dona incompleta? No ho sabrem. I quantes dones mares tenen contradiccions íntimes sobre la seua decisió, contradiccions que les cremen en un infern intern de brutal autocensura, per por de ser brutalment censurades? No ho sabrem. Per no parlar de les mares que ho han estat quan no volien o de qui no volien: però eh, a qui li importa? Són mares i això és el que compta, amunt les copes, ja han complert amb la societat!

Diuen que a cada època que la dona ha estat més a prop de l’emancipació, tornen a sortir corrents que enalteixen la maternitat com a eix central de la femella desmarxada. Això explica l’auge de la ‘maternitat romàntica’, una visió filiocèntrica que alimenta la idea del fill com l’home o la dona de la nostra vida, i la percepció de la no-mare, voluntària o no, com una frustrada d’amor a perpetuïtat i/o amb un error de sistema: qui pot renunciar a viure una veritable història d’amor? A Hollywood és inconcebible.

Partíem a propòsit del dia de la mare, i no em volia descuidar de la qüestió comercial. Fora dels ‘dies de’, entre la pressió de les no-mares per a ser completes i la pressió de les mares per a ser totals, el negoci va a l’alça: des d’anuncis de fecundacions assistides tipus ‘compleix el teu somni’, com si els fills fossin descapotables o viatges a Nova Zelanda, fins a manuals per a monitorar etapes naturals dels plançons com en un laboratori o per a optimitzar la pròpia aptitud per a dirigir amb èxit l’empresa de la criança. Crear necessitats dóna quartos, i tenir tot un parc de dones emancipades sentint-se eternament mancades és una font que no para de rajar. Ara: si les dones mateixes no en fóssim còmplices, mirant-nos de reüll, jutjant-nos, assenyalant-nos, competint entre nosaltres, ja hi tindríem molt de guanyat.