Et vam estimar tant, Paul Auster

Bruce Springsteen, Woody Allen i Paul Auster. Algú li va fer notar, a Auster, aquesta tríada de nord-americans favorits dels catalans. I a ell no li va semblar gens malament ser agermanat amb el músic de New Jersey; ben mirat, ell també era nascut a l’anomenat The Garden State. A Newark, com el també desaparegut gran patriarca de les lletres americanes, Philip Roth, en una família jueva d’origen austrohongarès, com el cineasta del Bronx. Tots tres, anem repetint els periodistes culturals quan ens agrada posar-nos tòpics, tenen una relació especial amb el nostre país, exemplificada en els concerts organitzats per l’un, en els films produïts a casa nostra –o per l’amor a les croquetes de Ca l’Isidre– de l’altre, avui en hores baixes, i en les visites habituals de l’últim per a presentar les seves novetats literàries. El fet és que tots tres comparteixen un mateix tarannà liberal a la ianqui manera, una sensibilitat urbana i un caràcter europeu, sense deixar de ser profundament nord-americans. I això als catalans ens agrada fins a l’extenuació. No hi ha cap ciutat que, darrerament, fascini més els catalans aspirants a escriptors que Nova York. I Brooklyn, per ser més precisos, ara que Manhattan, com sap tothom, ha esdevingut impossible. Però, fet i fet, l’autor del Llibre de les il·lusions, que tot just acaba de morir i ja enyorem, no és sinó un èmul de la generació perduda, la dels joves que van deixar enrere les barres i estrelles –Hemingway, Scott-Fitzgerald, Dos Passos…– per anar a buscar la inspiració en un París que llavors era una festa. Ell ho va provar en la França post-Maig del 68, i la veritat és que el vincle amb l’anomenat Vell Continent no l’ha abandonat mai. A França, tampoc se n’han oblidat. No debades, la portada de Libération d’avui ha estat per a aquest escriptor que també tenia alguna cosa de parisien.

Un autor de fidelitats

M’explicava tot això la seva editora en català de fa més de vint anys, Pilar Beltran, responsable d’Edicions 62. Aquests dies, ella és una mena de representant de la família del finat a casa nostra, a la qual ens adrecem els periodistes per escriure les nostres necrologies d’urgència. Tot i que Auster havia començat a publicar-se a Proa, sota la direcció d’Oriol Izquierdo, va ser en el segell més internacional del grup on es va posar en circulació bona part de la seva obra, nostrada pel traductor Albert Nolla des del mateix 2002 en què Beltran va entrar a 62. Nolla també és la font recurrent dels periodistes culturals per a mirar d’acostar-nos al malaguanyat Auster, aquests dies. Tot va començar amb un llibre signat per ell però en què recollia els contes que els oients li enviaven a la seva secció del popular programa de la National Radio Public (NRP) Weekend All Things Considered, durant el 1999. Era Creia que el meu pare era Déu, que Nolla va traduir a sis mans amb dos companys de la universitat, Jordi Martín Lloret i Carles Prados. A partir del següent títol, La nit de l’oracle, Nolla es va convertir en una mena de traductor oficial d’Auster –que ja havia estat traduït al català per Joan Sellent i Marc Rubió–, de la mateixa manera que ho era del més nord-americà dels escriptors japonesos, el no menys popular Haruki Murakami. En total, Nolla en va traduir una quinzena de títols, tret del darrer, Baumgartner, el comiat d’Auster de la novel·la, escrit i publicat quan el càncer ja li minava les forces. “Llegint-lo, entenent-lo, mirant-ne la part bona i la part menys bona, es crea una convivència única entre l’escriptor i el seu traductor”, ens explica per telèfon en un Primer de Maig de dol per milers d’amants de l’obra d’Auster. Potser perquè ell mateix va començar fent de traductor de la literatura francesa, ens explica Nolla, el feia molt conscient que els lectors de tot arreu del món arribaven a la seva obra gràcies als seus adaptadors. Però, com era la prosa d’Auster en anglès? Nolla no dubta a comparar-la amb el jazz, que tant li agradava –una afecció compartida amb Murakami–: “La prosa d’Auster exigeix de mantenir el ritme, les pauses, les acceleracions, les llargàries de la frase… És una melodia molt ben treballada que exigeix de ser molt precís.”

Els darrers vint-i-dos anys, Beltran ha viscut en primera persona la repercussió, l’estima i el vincle amb la gent del seductor de les paraules, capaç de connectar amb tota mena de públic. “Generós, afable, simpàtic, tímid i rialler, Paul Auster, en el vessant més personal, sempre estava disposat a compartir el que feia. Li importaven la literatura, el cinema, la família –admirava l’obra de la Siri Hustvedt, la seva dona, i estava orgullós de la carrera musical de la seva filla Sophie, i ho pregonava a tothom–, l’amistat –també amb escriptors com Don De Lillo, David Grossman, J. M. Coetzee: llegiu la correspondència Ara i aquí–, la política i, és clar, el beisbol i Brooklyn”, escrivia la seva editora catalana l’endemà mateix de la mort de l’escriptor. L’any elèctric de 2017, amb motiu de la presentació de 4, 3, 2, 1, va ser un dels protagonistes de la Setmana del Llibre en Català. Va tenir una conversa pública amb el periodista Antoni Bassas –a qui l’any 2012, quan Bassas era corresponsal de TV3 i li havia fet saber que era de Barcelona, Auster li havia demanat explicacions de les grans manifestacions independentistes. L’acte, per culpa de la pluja, es va haver de fer sota cobert, al Col·legi d’Arquitectes. Va ser en aquell context que li van demanar sobre els seus coneixements de literatura catalana, qüestió que va respondre amb total sinceritat: “La veritat és que hi ha moltes llacunes en la meva educació i en la meva formació. Malauradament, no vaig aprendre mai ni llatí ni grec. M’hauria encantat tant poder llegir en aquests dos idiomes! Tinc llacunes sobre moltes coses… Sé molt poca cosa sobre la literatura japonesa o xinesa… Fins i tot sé tan poques coses de la literatura anglesa… Per exemple, no he llegit mai George Eliot, la famosa novel·lista victoriana, i he llegit una sola novel·la de Henry James en tota la meva vida… Per tant, he de confessar que no sé res de la literatura catalana, és una de les moltes llacunes de la meva vida.” I afegí, tot seguit: “Sí que sé una mica, però, de la situació política que viu Catalunya, i sé que hi ha un gran debat sobre si el referèndum convocat el primer d’octubre és legal o no. Però la veritat és que no en tinc una opinió gaire formada perquè no hi entenc prou.”

El sopar de Pàmies a cals Auster-Hustvedt

De fet, a Barcelona hi tenia els editors –en castellà l’editava Seix Barral, perquè l’any 2011 va trencar, més o menys amistosament però per una suma important de diners sobre la taula, amb l’editor d’Anagrama, Jordi Herralde–, alguns amics i una munió de bons lectors, entre els quals la generació literària nascuda als anys seixanta, nodrida d’allò que venia dels Estats Units. Eva Piquer, Joan Carreras, Jordi Puntí, Vicenç Pagès Jordà i Sergi Pàmies formen part de la tropa de lletraferits que han devorat l’obra austeriana. Aquest darrer, de fet, va convertir la seva relació en material literari al conte “Nova York, 1994 (Notes per un conte)”, inclòs en el volum Cançons d’amor i de pluja. Hi recrea el sopar a cals Auster-Hustvedt, a Park Slope: “Aquesta nit hem d’anar a sopar a casa de Siri Hustvedt i Paul Auster. No hi he volgut pensar fins ara perquè estava convençut que s’anul·laria. […] M’he passat la tarda fingint una calma que no tinc i revisant les vies d’accés a Brooklyn. Ahir vaig patir una baixada de tensió o una pujada de sucre –encara no distingeixo els símptomes de cada cosa– mentre dinàvem en un restaurant freqüentant per mafiosos. No vaig arribar al segon plat: en vaig sortir taquicàrdic. Ara m’adono que tot aquest nerviosisme té a veure amb la imminència del sopar. ¿Com m’he de comportar si no sé prou anglès ni per intervenir en la conversa ni per seguir-la? ¿Com tornarem de Brooklyn? ¿A quina hora? La Sílvia i la Siri es coneixen i tenen interessos comuns però, ¿què faré si Paul Auster –Paul Auster!– em diu alguna cosa? I el més important: ¿podem confiar que el taxista no ens matarà?” La trobada esdevé cordial i relaxada, amb un Auster que té la deferència de passar al francès per simpatia amb el seu convidat, nascut a París, i una conversa que entre fum de purets neerlandesos s’escola per anècdotes del film Smoke i de Blue in the face, que aquells dies rodava, tot i que el patidor Pàmies no pot deixar de pensar si el taxista assassí complirà el seu objectiu amb un matxet o amb una pistola. “Auster, constato, és la personificació del carisma i de la cordialitat.” Sense haver-hi sopat, sense haver-lo tingut a prop, sense ni haver tingut el privilegi d’entrevistar-lo –com tants altres companys de professió i, malgrat tot, com diu la broma recurrent, amics–, molts dels seus lectors n’estàvem convençuts i, entre més motius, potser atzarosos, el continuàvem llegint i admirant. Estimant, en definitiva.