28.04.2018 - 22:00
|
Actualització: 29.04.2018 - 13:33
Estimat Jordi,
Hola, valent, com estàs? Estic segur que a hores d’ara ja deus haver organitzant un grup parlamentari per Estremera i que ja has fet amics a dojo. Faran bé d’acostar-se a tu, ets un tio collonut que estimes la vida, les persones i un país, diguem-ne, petit.
Durant els dos anys que tu i la Marta m’ensenyàreu a fer de diputat, mai no m’hagués imaginat que, en el transcórrer dels mesos, aniríem forjant un entramat de complicitats que em permeten de fa poc temps, a una persona que en té setanta, dir-te que et considero un amic magnífic.
No voldria que el to desenfadat d’aquesta carta em fes passar per malla la dignitat del teu currículum des que t’he conegut. Diputat president del grup parlamentari de Junts pel Sí, molt honorable conseller de la Presidència i, finalment, candidat a molt honorable president de la Generalitat.
Junts pel Sí era un grup imponent per la quantitat de diputats i sorprenent per la diversitat d’adscripcions, tarannàs i procedències. Jo, que només et coneixia de fotos, entrava amb el nas arrufat a la primera reunió del grup que tu presidies. Bajanades, amb poques setmanes, a mi, i a molts més que érem nous, el nas, ens el vas destapar del tot. Calia algú d’un tarannà i tremp molt especial per gestionar aquell mega-grup de confluències insospitades. Però tu, amb l’ajut de la Marta, tingueres la cintura i el sentit pràctic que calia. Felicitats i admiració.
Segurament vaig ser un dels primers a saber que el president Puigdemont t’investia conseller, em sembla que fou el 14 de juliol. Recordo molt bé que vingueres a veure’m al despatx del parlament i que et vaig demanar si t’adonaves de les conseqüències que el nomenament tindria per a tu. Més o menys, potser amb unes altres paraules, em vas dir: ‘Lluís, jo estic en política pel meu país i això que vivim ara és extraordinari.’ I, com si no hi donessis importància, hi vas afegir: ‘Al revés d’uns altres que tenen els fills petits, les meves ja són grans i, si vaig a la presó, ho entendran’. Per a mi, aquesta conversa no va ser una anècdota més de les moltes que visquérem aquells dies.
I contra tots els oracles malastrucs arribà l’esperat 1r d’octubre. I tant que hi varen haver urnes. I tant que hi hagué paperetes. I tant que aparegué un cens. I tant que hi hagué referèndum. Però, sobretot, i tant que hi hagué una munió de persones disposades a defensar la democràcia, la llibertat i la república contra les forces repressives d’un estat embogit. Quin orgull conformar un país amb una gent així, Jordi!
Pocs dies abans del 27 d’octubre, en què la majoria de diputats aprovàrem la república, em vares venir a trobar per dir-me: ‘Recorda’m abans que les coses es compliquin que t’he de demanar un favor.’
I arribaren aquells dies de vertigen, ja no recordo si fou el 26 o el mateix 27, però sí que sé que les coses estaven molt complicades. ‘Ep, Jordi, recorda que m’has de demanar no sé què’. Vas acostar-te, com mig avergonyit, amb un gest molt particular de la teva cara i m’agafares del bracet. Jo estava molt encuriosit, esperant aviam per on em sortiries. I més o menys va anar així:
‘Mira Lluís, com que havent vist què ha passat amb en Jordi Sánchez i en Jordi Cuixart, la cosa més segura serà que em posin a la presó… em sap greu demanar-t’ho, però hi ha una cosa que em faria molta il·lusió, només si no et molesta fer-la. M’agradaria que escrivissis a mà la cançó de la Laura i, com que té tres estrofes, en dediquessis una a la Blanca, la meva dona, una a la Marta i una a la Laura, que són les meves noies, i que, quan em tanquin, els la portessis a Parets perquè sàpiguen que mentre faig això que hem de fer no deixo de pensar en elles.’
Et vaig jurar que ho faria. Quan te’n vas anar em vaig quedar amb un garbuix de sentiments trontollant-me. I ara, que t’han tornat a tancar a la presó, vull explicar-ho a la gent, perquè sàpiga que, amb totes les limitacions i desencerts que s’hagin pogut cometre, la qualitat del coratge dels homes i dones que han arribat fins al final del seu compromís polític, així com la seva lleialtat a la gent que els va delegar el seu vot sobirà el 2015, va ensems a una sensibilitat d’alta qualitat humana.
Això és el que penso de tu, Jordi. I si un dia algú em diu que et veié en no sé quina foto, em giraré d’esquenes per recordar-te com t’he conegut. Jordi Turull. Compromès, humil, sensible, lleial i valent.
Gràcies a tu i a tots els qui com tu, avui, viviu empresonats o a l’exili per haver defensat el mandat democràtic que la gent us comandà.
Una abraçada tan llarga com aquests sis-cents quilòmetres que ens separen.
Ah, t’estimo. I visca la República Catalana.
Lluís Llach
(Podeu llegir també totes les altres ‘Cartes per la Llibertat‘)
