Et trobarem Ben a faltar

L’alerta al mòbil que vaig rebre dimecres a migdia de Le Monde anunciant la mort inesperada de Ben Vautier (1935-2024), més conegut simplement per Ben, resumia al cinquè paràgraf els tombs vitals d’un artivista irrepetible: “Nascut el 1935 a Nàpols en una família d’origen suís, amb la declaració de la Segona Guerra Mundial ell i la seva mare, irlandesa i occitana, van multiplicar els viatges: a Suïssa, a Turquia, a Egipte, a Itàlia… fins a instal·lar-se definitivament a Niça el 1949.”

Amb un periple biogràfic tan mogut, semblaria impossible que Ben no sols s’establís a Niça, sinó que a més hi clavés les arrels tan profundament com les va clavar, fins a convertir-se ell mateix en un dels nicencs contemporanis més coneguts i universals. Potser es pot explicar, això últim, perquè la ciutat provençal comparteix amb ell, sense haver-se mogut de lloc, certes vicissituds: Niça, amb una personalitat ben marcada, ha vist en un període relativament breu de temps com les fronteres es movien i es desplaçaven una vegada i una altra al voltant seu, des dels estats de Savoia fins a la república i l’imperi francesos, passant pel Regne de Sardenya i l’estat francès, a més d’un breu parèntesi d’ocupació italiana entre el 1942 i el 1943.

Qui sap si justament tots aquests vaivens històrics de la bonica ciutat costanera, on va néixer el revolucionari internacionalista Giuseppe Garibaldi (1807-1882), també van empènyer Ben a interessar-se vivament per la geopolítica dels pobles, en general, i per les minories lingüístiques i nacionals, en detall, com a ferm seguidor, defensor i propagador de la teoria etnista pregonada per un altre nicenc d’adopció, Francés Fontan (1929-1979). Com petits tresors atemporals, ho confesso, fa dècades que m’acompanyen en tota mena de trasllats i canvis de pis dos llibres (o més aviat artefactes artístics) seus: l’enlluernador Atlas des futures nations du monde (1988), que em va ajudar a superposar les fronteres lingüístiques a les ratlles administratives i estatals al mapamundi; i l’il·luminador La clef (1998), un atles col·lectiu etnolingüístic “amb anàlisis, mapes, textos teòrics i propostes per a resoldre els conflictes ètnics al món”.

A Niça, Ben va aprendre a veure i viure l’occitanitat, és cert, però també hi va beure de tot un fluix artístic que, a la segona meitat del segle XX, va anar convergint i bullint a la Costa Blava. En el seu cas, una mica als marges, caminant entre el nou realisme i el moviment Fluxus amb algunes incursions cap al situacionisme. Els aforismes concisos i reveladors, blanc sobre negre, escrits sobre tota mena de superfícies amb aquella lletra lligada i arrodonida tan personal i intransferible seva, van ser marca de la casa: el seu mitjà predilecte per a qüestionar la realitat i agitar la societat. En homenatge encertat, el municipi de Niça els ha anat incrustant aquests últims anys en moltes parades del tramvia, ací i allà, al límit entre la mercantilització de l’art i la popularització de la seva obra.

Una obra, val a dir, que ens ha quedat condensada a la seva icònica casa al turó de Sant Pancraci i que esperem que continuï ben protegida i difosa per Eva Vautier, la seva filla, des de la galeria d’art contemporani que –emulant les mítiques i històriques de son pare– regenta al centre de la ciutat.