02.03.2018 - 22:00
En aquesta setmana elèctrica al parlament i amb els pensionistes al carrer ja no me’n recordo de la neu. M’aturo en altres pertorbacions: val la pena estudiar?
La cosa ve de lluny, l’ensenyament universitari viu un canvi d’època d’envergadura. És una crisi existencial que amara la institució sencera: professors, investigadors, alumnes, bibliotecaris, rectorats i deganats, àrees de coneixement, futur. La seva influència social i cultural està desdibuixada, més que en els graus anteriors de l’ensenyança. Es diria que només funciona bastant bé la primària. A la secundària, els alumnes corren el risc de no sumar gaires coneixements més, si no en perden. Els que arriben a la universitat en surten sovint poc preparats. Generalitzo, però no gaire. Els professors viuen en precari i sense plaça en una proporció greu. A la universitat, força professors cobren 400 el mes (bruts) per fer dues i tres assignatures. No dic en realitat res de nou, ho sabem de fa dies. Només que aquesta setmana s’ha tornat a parlar de la universitat arran d’un estudi de cinquanta universitats públiques i privades espanyoles, el Baròmetre d’Ocupabilitat i Ocupació Universitaris. Els resultats diuen que els màsters no garanteixen gaire un salari decent.
Un de cada quatre graduats amb màster guanya menys de 1.000 euros el mes. Ocupabilitat. És una paraula curiosa. També forma part del nom de l’organisme que fa l’estudi, l’Observatori de l’Ocupabilitat i l’Ocupació Universitaris, que existeix des de fa poc. Aquest és el seu segon baròmetre. Ocupabilitat no és igual que ocupació. Ocupabilitat és potencial, mentre que ocupació es refereix a fets contrastats. És un eufemisme cínic, perquè quedi clar que sí que estàs en condició de trobar la feina que voldries però la que trobaràs serà vés a saber quina. Ocupabilitat.
Els fets són diferents. Després de sis o set anys d’estudis d’alt nivell –els quatre del grau (que de vegades són cinc, per a acabar el treball final) i els dos cursos del màster—un 27% de sous mileuristes sona malament. Un salari, en tot cas, més del doble que els professors associats.
Més coses. Els mitjans en parlen sense dir res del preu dels màsters. Estem parlant dels programes oficials de les mateixes universitats, no dels màsters que es fan fora d’aquests programes oficials, que són molt més cars. La universitat ha trobat en els màsters una font de finançament important. Una matrícula de màster oficial pot oscil·lar entre 3.000 i 5.000 euros.
Però parlar només de xifres, siguin matrícules, siguin salaris, no ho diu tot. No informa de la crisi cultural que comporta que a la universitat se li demani la preparació de professionals per al mercat de treball –tan feble– al mateix temps que no pot garantir ni l’ocupació ni el sou dels seus professors ni tampoc els pressupostos necessaris per a la recerca. La crisi és cultural i és política. Comporta una mutació profunda de l’eixamplament de la igualtat social que fa mig segle va obrir les portes de la universitat als assalariats i al món rural. Els canvis a la universitat són previs a la crisi econòmica del 2008 i amb la crisi s’han incrementat. Convindria estudiar-ne la sociologia del present.
Gairebé un 9% dels que s’han preparat amb màsters no arriben als 600 euros mensuals i un 18% no toca els 1000. Més d’un 30% creu que està sobrequalificat per a la feina que fa. L’estudi, però, no diu ni quants estudiants que van acabar el màster han trobat feina. Ni quants se n’han hagut d’anar a fora.
Del districte universitari català només ha participat en aquesta enquesta la UOC (Universitat Oberta de Catalunya). Ho podeu consultar aquí. Estaria bé saber com viuen els masteritzats de les universitats catalanes i, posats a fer, amb un estudi més complet: quants no han trobat feina, quants en fan una sense cap relació amb els seus estudis, quants han emigrat.
No estem parlant en realitat de diners, parlem de si no estem educant els joves en la precarietat i la incertesa. Si la universitat no està expulsant les famílies que no es poden permetre aquestes matrícules ni aquests resultats. Si investiguem o no. Quina cara fa aquest futur. Si no la té trencada.
