24.04.2018 - 22:00
Avui i demà, els estudiants de la universitat pública catalana lluiten per un objectiu just: la rebaixa de les taxes que han de pagar per accedir als estudis superiors. Unes taxes abusives que anaven creixent com més s’aguditzava la crisi capitalista. Sobre els universitaris catalans ha caigut la responsabilitat de mantenir viva una universitat abandonada pels polítics espanyols i catalans durant les darreres dècades. Reclamen una disminució del 30% del cost d’aquestes taxes, com podeu veure en aquesta pintada contundent de la Facultat de Lletres de la UAB. Pel sindicat d’estudiants, la lluita té una dimensió més gran i necessària: es planteja com a ‘tret de sortida de mobilitzacions en clau republicana’ en tot el camp de l’ensenyament. Bravo!
‘Foc i dinamita’, diu el grafit de l’Autònoma. Que ningú no em vingui a dir que l’expressió és poc conciliadora, alguns potser li atribuiran violència o, ara que alguns s’estimen l’acusació, terrorisme. De fet, mentre la societat catalana democràtica denuncia la repressió de l’estat espanyol, amb la confiscació ferotge de samarretes grogues en un camp de futbol com a última prova, algunes instàncies universitàries actuen amb la mateixa política coercitiva. Dos exemples extrets de la UAB (però no crec que siguin una excepció): el deganat de la Facultat de Lletres practica un higienisme repressor intolerable i gasta una part dels diners de les taxes injustes que paguen els alumnes a eliminar les expressions polítiques d’aquests alumnes a les parets; o molt pitjor, el rectorat de l’Autònoma no fa res per acabar aquesta ignomínia que suposa l’acusació de penes de presó d’onze a catorze anys per a vint-i-set persones, la majoria d’elles estudiants, que van ocupar el rectorat el 2013. Com si el rectorat fos de la casta universitària que governa les universitats. Doncs no, els rectorats sempre seran nostres, dels estudiants i d’aquells que entenen que la universitat no pot ser més que de les alumnes i els alumnes que l’han fet possible i la fan i la faran possible!
Alain Badiou ho expressa amb delicadesa en un llibre sobre la joventut on proposa que la gent jove abandoni l’obediència i el consum. Cremar o construir, es pregunta el pensador sobre la missió del jovent. Però com pots construir si no cremes primer tots aquells ambients que han anat prostituint la seva essència crítica. Envellits prematurament, els qui dirigeixen les nostres universitats actuen com dèspotes, preservant l’ordre establert, encara que aquest ordre no tingui res a veure amb aquella universitat que pretenia crear éssers lliures, ments obertes al lema Sapere aude, atreveix-te a pensar.
El poeta Antonin Artaud, l’any 1925, va publicar una sèrie de cartes de renec en contra dels poders europeus del moment a la revista La Révolution Surrealiste. Una d’aquelles cartes anava dirigida als rectors de les universitats d’Europa. Aleshores, Artaud ja sabia i deia amb les seves paraules atrabiliàries que les universitats estaven en procés de putrefacció. Aviat farà cent anys d’aquell diagnòstic i la cosa perdura, o ha empitjorat. I les iniquitats, aquestes i totes les que pateix la societat catalana, no s’arreglen amb jutges, policies, rectors ni degans. Caldrà que els joves cremin alguna cosa per poder construir. Sempre ha estat així.
