L’estrella turística

A poc a poc torna la capital turística de la pre-pandèmia. I aviat tindrà un estel lluminós que la guiarà: l’estrella de dotze puntes al capdamunt d’una de les torres majors de la Sagrada Família. Diuen que així ho volia Gaudí, cosa que es pot provar tant que sí com que no, però no en som pas erudits, ni vostès ni jo, o sigui que em limito a constatar-ho. Una estrella més il·luminarà l’horitzó de Barcelona, en el seu perfil, alta de 138 metres.

La data solemne serà el 8 de desembre, el dia de la Puríssima per als catòlics practicants i dia de festa per a tothom, practicant o no, religiós o irreligiós. El dia deu haver estat triat perquè l’estrella lluirà des de la torre de la Verge Maria, que no és la més alta però déu n’hi do. Aquell vespre s’encendrà, i els dies anteriors s’aniran encenent la base un dia i la part superior de la torre un altre. Ningú com l’església catòlica per fer litúrgies i celebracions magnífiques. El 8 serà un esclat.

Han tornat els turistes a la ciutat, de fa dies. Visc a prop del temple expiatori i de moment no me’n trobo gaires però sí que n’hi ha a la plaça. Em faig a la idea que aviat me’ls ensopegaré a cada passa o potser resulta que ara no els veig, que ja se saben el camí i no els cal preguntar res als veïns. Sempre m’ha fet gràcia això de temple expiatori, però, fos el que fos que s’hagués d’expiar fa cent trenta-nou anys, ara em sembla que deu voler dir el temple d’expiació dels qui desconfiem de la ciutat lliurada al turisme.

Tornarem a viure setmanes en olor de Gaudí. La setmana que ve el Museu Nacional obre una gran exposició sobre l’arquitecte, a càrrec d’un dels seus estudiosos més independents, Juan José Lahuerta. Després anirà a París, al museu d’Orsay que la coprodueix. L’expo promet perquè el comissari ja dic que té criteris propis i ben estudiats sobre el mite Gaudí. Espero que els mitjans se’n facin ressò i divulguin com cal la perspectiva d’aquest home, que no el veu com un geni aïllat que treballa contra corrent del seu temps, una anormalitat sublim. Ben al contrari, Gaudí juga en la Barcelona moderna un paper paral·lel al dels anarquistes que hi posen bombes. Això havia d’expiar. L’una cosa no es pot separar de l’altra. Mentre les esglésies cremaven, la Sagrada Família s’enlairava, com li he sentit dir i li he llegit en diverses ocasions a Lahuerta (i només a ell). Ara podríem dir que el temple ha jugat i juga en la Barcelona contemporània un paper similar. Mentre els turistes malbaraten la ciutat, la Sagrada Família creix i s’il·lumina més. Ara, amb l’estrella grandiosa.

Pesa 5,5 tones i fa 7,5 metres de diàmetre entre les seves puntes. És d’acer i vidre en relleu de manera que projecti un perfil net i no només una llum blanca. Ha costat 1,5 milions d’euros. A finals d’aquest mes quedarà instal·lada dalt de la torre de Maria. Que farà patxoca, no en dubto pas. I que ningú no ens podrem escapolir de l’escomesa, també. La festa no serà el dia de la Puríssima i prou, sinó que es perllongarà fins al 4 de gener! Visca l’estrella.

Perquè cal recuperar el temps perdut. El nombre de visitants, i doncs d’entrades venudes a un preu no gens petit, és lluny de refer-se de la  pandèmia, es dolen els promotors. No cal que pateixin gaire més, l’estrella gegantina guiarà els visitants aquestes festes de Nadal i per sempre. El temple expiatori no té en realitat ganes d’expiar res, ha fet seus els pecats de la ciutat turística i els redimeix amb la continuació estrambòtica de les obres i, ara, amb un astre de llum cegadora al capdamunt. No vull ni pensar què s’empatollaran quan estigui acabada la torre més alta, la de Jesús, de quaranta metres més, i haurà de fer-se valdre al costat d’aquesta estrella, de llum imponent que potser no deixarà veure els estels del cel.