30.01.2019 - 21:50
Una de les principals estratègies polítiques dels poders de l’estat espanyol i de l’unionisme contra l’independentisme ha estat fomentar-ne la divisió i l’enfrontament. I, en aquest terreny, l’objectiu més clar des del primer moment ha estat de contraposar la situació dels presos polítics amb la dels exiliats. Hi ha hagut consonància política, mediàtica i judicial durant aquest darrer any a l’hora d’alimentar aquest discurs; des del jutge Llarena a Josep Borrell, passant per l’ABC, El País i El Mundo. Ara que és a punt de començar el judici, aquest discurs s’ha reactivat, magnificant en aquest cas les diferències polítiques entre Carles Puigdemont i Oriol Junqueras fins a l’extrem de presentar la situació com un enfrontament obert entre tots dos.
El diari Le Figaro va publicar dimarts una entrevista amb el president d’ERC, en què hi havia aquestes declaracions: ‘Jo em vaig quedar a Catalunya per sentit de responsabilitat davant els meus ciutadans. Sòcrates, Sèneca o Ciceró van tenir la possibilitat de fugir, però no ho van fer. Aquesta responsabilitat cívica i ètica m’impressiona molt.’ Aquell mateix dia al vespre, els periodistes que van anar a cobrir els actes de Puigdemont a Dublín van demanar-li per les paraules de Junqueras. I ell va respondre: ‘Desitjo que la conferència vagi molt bé, i lamento molt que no la pugui fer ell en persona i que per culpa de la repressió de l’estat espanyol que ha violat tots els principis polítics, democràtics i ètics Oriol Junqueras no pugui fer la conferència que té el dret de fer en persona. Dit això, tots sabem on érem i què vam fer. Jo sempre he dit que tindré paciència fins a la sentència; després cadascú explicarà el que hagi d’explicar però en qualsevol cas per a mi l’adversari és clar: l’autoritarisme de l’estat espanyol.’
Aquell mateix vespre, ERC feia un acte multitudinari al Sant Jordi Club, una conferència de Junqueras, en què es va llegir un extens discurs seu. No hi va haver pas cap referència ni a Puigdemont ni als exiliats en forma de retret, ans al contrari, hi va haver paraules de record i de solidaritat envers tots i la resta de presos polítics. Però l’endemà, alguns diaris –tant dels editats a Madrid com dels de Barcelona– van posar l’accent en una suposada topada entre Junqueras i Puigdemont. Aquest era de fet el titular en la portada de La Vanguardia: ‘Topada Puigdemont-Junqueras’.
Una topada que, en tot cas, hauria de ser diferida, perquè ja fa més d’un any que no es poden veure ni compartir impressions personalment per la seva situació d’exili i de presó. Ara, tant Junqueras com Puigdemont van expressar unes opinions que ja havien manifestat anteriorment. El president a l’exili ja havia dit que no explicaria detalls sobre les decisions que es van prendre durant l’octubre del 2017 fins que no hagués passat el judici; s’han publicat diverses versions i explicacions de què va passar entre el primer d’octubre i l’exili i l’empresonament d’una part del govern, però Puigdemont ha defugit de fer-ho. I és això que va reiterar davant els mitjans a Dublín.
Per una altra banda, Junqueras ja havia parlat anteriorment sobre la seva decisió de no anar-se’n a l’exili. I ja havia emprat l’argument de la responsabilitat. Per exemple, en una entrevista a La Vanguardia el 24 de setembre de l’any passat. Li demanaven: ‘Us penediu de no haver marxat, com Puigdemont?’ I ell responia: ‘En absolut. I si demà pogués sortir de la presó, sens dubte em quedaria a Catalunya, al costat de la gent.’ En una altra entrevista, d’aquell mateix mes, al Crític, Junqueras deia, sobre l’exili de Puigdemont: ‘Respecto les decisions de tothom. Era un moment molt difícil. I tot és comprensible.’
Tanmateix, alguns mitjans ho han vist com una oportunitat per a fer sang. Per exemple, El Mundo, que titulava: ‘Lliçó d’ètica de Junqueras a Puigdemont: “Sòcrates, Séneca i Ciceró van poder fugir i no ho van fer”‘. I també, com hem vist, ho va fer La Vanguardia, que en l’article en pàgines interiors explicava que ‘la crisi’ per les declaracions a Le Figaro ‘ha trencat els avenços que, mitjançant diversos intermediaris, s’havien aconseguit aquestes últimes setmanes per a temperar la relació [entre Junqueras i Puigdemont]’. Unes notícies que parlen d’aquesta ‘topada’ justament pocs dies després de la decisió del Tribunal Suprem espanyol de desestimar l’alliberament condicional dels presos polítics durant el judici al·legant que el risc de fugida ha augmentat per culpa de Puigdemont. El tribunal ho deia així: ‘És un fet notori l’existència fora del territori espanyol d’estructures de poder organitzades, posades al servei d’aquells processats que han pres la determinació de sostreure’s de la crida d’aquesta sala. De fet, algunes autoritats i membres actuals del govern i el Parlament de Catalunya –com han publicitat àmpliament els mitjans de comunicació– s’han desplaçat per mantenir reunions amb les persones integrants d’aquestes estructures, algunes de les quals també processades en aquesta causa i declarades en rebel·lia. Aquesta realitat intensifica clarament el risc de fugida, perquè posa de manifest l’existència d’una certa infrastructura a l’estranger que podria facilitar la fugida dels processats.’
Durant la fase d’instrucció, el jutge Pablo Llarena ja va utilitzar més d’una vegada aquest argument per a negar la sortida en llibertat provisional dels presos. Per exemple, quan va denegar una de les peticions de Joaquim Forn, el maig de l’any passat: ‘L’alineació amb els encausats que han dificultat l’exercici de la jurisdicció espanyola cercant refugi en tercers països, i que ho han fet amb ple suport econòmic i organitzatiu, així com amb sorprenent èxit fins ara, reforça encara més el risc de fugida.’ Llarena parlava del ‘sorprenent èxit’ dels exiliats. I qui reblava aquest argument uns mesos més tard era el representant d’un altre dels poders de l’estat, el ministre d’Afers Estrangers espanyol, Josep Borrell. ‘Potser qui més va contribuir a la presó preventiva fou Puigdemont, que va dir “tothom al seu despatx” i l’endemà fugia sense avisar els seus companys.’
