Estrasburg sorprèn amb “els casos catalans”: Espanya els vol desactivar

“Teniu cap informació sobre els casos catalans?” En la conferència de premsa, la presidenta del Tribunal Europeu dels Drets Humans (TEDH), la irlandesa Síofra O’Leary, respon a aquesta pregunta que li havia traslladat el seu cap de gabinet amb un detall i una contundència que fins i tot ha sorprès algun dels advocats dels ex-presos polítics. Perquè en un moment de tedi polític i judicial en què l’estat espanyol ha desplegat accions per a desinflar la pressió d’una causa de violació de drets humans tan potent com aquesta, O’Leary ha resituat la qüestió, l’ha qualificada d’un “cas d’impacte”, ha dit que era prioritari per al tribunal i que aviat hi podia haver novetats per a alguns dels afectats.

Això va passar ahir en la conferència de premsa que fa a començament de cada any el president del TEDH per exposar la memòria del tribunal, les prioritats i els casos més emblemàtics. I “els casos catalans” en són uns. Les seves declaracions (vegeu-les a partir del minut 43 d’aquest vídeo) tenen una gran importància, perquè deixen clar que el litigi a Estrasburg és ben viu, que pot sortir car a l’estat espanyol i que la maniobra política amb què Pedro Sánchez va acompanyar els indults no té efecte; fa un any i mig que els presoners van sortir i, tanmateix, el cas és prioritari per al tribunal.

Ho explicava així O’Leary: “Els casos catalans són un grup particular de casos, relatius a uns esdeveniments a Catalunya el 2017, sobre la qüestió de la independència. Hi ha quinze casos presentats en relació amb aquesta qüestió. Han estat agrupats en tres categories: la primera, sobre l’exercici de drets polítics dels dirigents polítics que van estar en presó preventiva; el segon grup, que és el més nombrós, és el dels condemnats sota la llei espanyola per sedició i malversació; i el tercer té a veure amb la llibertat d’expressió al parlament català, sobre la decisió del Tribunal Constitucional d’Espanya de limitar uns certs temes de debat. Aquests casos són extremadament importants, els qualificaria certament de casos d’impacte. Són casos en procés, i hi hauria d’haver decisions força aviat en relació amb un d’aquests grups.”

Això situa la resolució de les denúncies al Tribunal d’Estrasburg en un horitzó no tan llunyà. Un horitzó temut de la plaça de les Salesses al palau de la Moncloa de fa temps, del moment mateix del judici. El govern espanyol de Pedro Sánchez va rebre pressions internacionals, si més no del Consell d’Europa (perquè han estat publicades en un informe) perquè s’acabés la persecució amb empresonament i limitació de drets polítics contra els dirigents independentistes. I Sánchez va començar a moure fitxa amb els indults, tot fent veure que els seus moviments eren magnànims i en clau interna, en canvi de contrapartides per a l’estabilitat política del seu govern que ERC periòdicament li ha anat concedint.

L’acció espanyola per a desinflar Estrasburg

Però el cas és que els presoners polítics van començar a presentar demandes a Estrasburg de seguida que van disposar del pronunciament del TC que beneïa les seves condemnes. El primer fou Jordi Cuixart, a començament de juny del 2021, quan el govern espanyol ja enllestia els indults que va acabar executant la vigília de Sant Joan. Pedro Sánchez no va trigar gens a fer-ho, empès pel Consell d’Europa i perquè el Tribunal d’Estrasburg constatés que ja no hi havia presos polítics quan li arribessin les demandes.

Ja hem vist que això no els ha fet perdre prioritat al TEDH. Però tant els indults, primer, com la reforma del codi penal amb la derogació de la sedició, després, són pensats per atenuar les possibles condemnes, i hi ha una base jurídica per a pensar que hi podrien reeixir.

Perquè les demandes dels presos detallen la violació d’uns quants drets fonamentals, que són recollits en diversos articles del Conveni Europeu dels Drets Humans. Per exemple, denuncien la violació de l’article 5, sobre el dret de la llibertat, per l’empresonament de què van ser objecte, primer de manera preventiva i després amb la condemna per sedició i malversació. El tribunal haurà d’examinar si els indults reparen totalment o parcial la demanda de violació d’aquest article. Perquè van haver de passar quatre anys empresonats, primer per una acusació de rebel·lió i després per un altre delicte, la sedició, que el govern espanyol ha derogat tot reconeixent que no era clar ni homologable en la legislació de la resta d’estats de la UE.

Amb la reforma del codi penal, i especialment amb la derogació de la sedició, Sánchez confia a rebaixar les condemnes que poden venir d’Estrasburg. Que la sedició ja no hi sigui, i que així consti en les revisions de sentència que farà el Tribunal Suprem, pot ser entès per part del TEDH com una via de reparació d’una part dels drets que els ex-presos denuncien que els van vulnerar. Un exemple: eliminant la sedició es repararia una vulneració de l’article 7 del conveni segons el qual no es pot castigar ningú per uns fets que no constitueixen cap infracció penal? Perquè nombroses organitzacions de defensa dels drets humans han denunciat que la condemna per sedició feia precisament això.

És probable que això formi part de les al·legacions del regne d’Espanya en el litigi al TEDH. Però contra aquesta interpretació hi ha la constatació de l’arbitrarietat de la condemna per aquest tipus penal i el fet que passessin uns quants anys a la presó. Segons diverses fonts jurídiques consultades per VilaWeb, serà determinant si el tribunal entén que el problema era de desproporció de la pena infligida als presos polítics o bé si no hi havia cap motiu per a condemnar-los. Perquè si fos el primer cas, tant l’indult com la derogació de la sedició podrien ser vists com una reparació per via interna (la de la revisió de la condemna) prou satisfactòria. Si fos el segon supòsit, la condemna per la violació d’aquest article pot estar garantida.

Vet aquí l’intent de l’estat espanyol d’atenuar el revés que temen del Tribunal d’Estrasburg: l’articulació de mesures que puguin fer passar davant el TEDH per una reparació suficient de les vulneracions de drets que denuncien els presoners. Pablo Llarena assumeix la derogació de la sedició quan explica com vol reformular les euroordres, i s’entén que la seva posició és la mateixa que la dels companys de la sala segona, amb Manuel Marchena al capdavant, en una causa tan decisiva com aquesta. Els fiscals de sala del Suprem, sempre excedits a l’hora de demanar càstig als independentistes, no ho accepten, però al tribunal espanyol, una vegada derogada la sedició, li és més còmode de donar-la per perduda (apujant el to, això sí, contra el govern de Sánchez d’una manera inusual en una resolució judicial) i estalviar-se el tràngol d’haver de ser desautoritzat pel TEDH i aprofundir en l’acusació de malversació en la variant més agreujada.

I les revisions de sentència al Suprem?

La presidenta del TEDH ha dit que està al cas d’aquesta reforma del codi penal, i del fet que hi ha alguns dels condemnats (els ex-presos d’ERC) que volen que això meni a una revisió de la sentència. O’Leary confirma que això pot afectar la resolució del TEDH; diu que ho tindran en compte: “He de dir que, segons que sabem, el codi penal espanyol ha estat reformat, i això té a veure amb el grup més gran, els condemnats per sedició i malversació. I alguns dels condemnats han expressat el desig de revisar o de reobrir aquests casos a escala interna pels canvis en la llei espanyola. Nosaltres seguim els esdeveniments de molt a prop, perquè, si és així, si han demanat de revisar o reobrir els casos, és clar que això influeix en quan i en com tractarem aquests casos en el futur.”

I això pot influir tant en els casos dels qui demanen la revisió de la sentència com dels qui no? En les seves paraules no queda prou clar, però sí que cal tenir en compte que, com que el Suprem farà la revisió d’ofici igualment a tots els presos, i no sols als qui li ho demanen, l’efecte pot ser el mateix per a tots. El TEDH analitzarà si, depenent de la revisió de sentència que faci Marchena, es pot considerar que els demandants ja han trobat parcialment o totalment reparada la violació de drets fonamentals que denuncien. Però això en tot cas pot tenir efecte sobre alguns dels drets específics del gruix de drets vulnerats.

Perquè cap d’aquests moviments no canviarà que hi hagi hagut una vulneració de l’article 6 del conveni, el del dret del judici just, del jutge imparcial i independent i preestablert per la llei, el de la presumpció d’innocència… O, per exemple, la vulneració de l’article 10 (la presumpció d’innocència) o l’article 11 (la llibertat de reunió), on no n’hi ha prou ni amb una absolució a posteriori per a reparar-la. El tribunal té recollit en la guia d’admissibilitat quan un demandant perd la condició de víctima, i deixa clar, d’entrada, que “una decisió o mesura favorable al demandant, en principi, no és suficient per a privar-lo d’aquesta condició”. Cal que hi hagi una reparació efectiva. “Els demandants continuaran essent víctimes si les autoritats no reconeixen, ni expressament ni materialment, que s’ha produït una violació dels seus drets –diu el tribunal–. La reparació concedida ha de ser adequada i suficient, i això dependrà de totes les circumstàncies del cas amb una especial atenció a la naturalesa de la violació del conveni.”

Els indults podrien ser entesos com a mecanismes de reparació de la violació del dret de la llibertat. Però d’entrada ja no van ser presentats pel govern espanyol com el reconeixement d’un abús, són reversibles i mantenen la pena d’inhabilitació. Però això ho hauria d’avaluar la sala del TEDH que tingui entre mans aquests recursos.

Amb una darrera consideració important: un altre dels articles del conveni que els ex-presos van denunciar que l’estat espanyol havia vulnerat amb ells és el número 18, pel qual rarament és condemnat un estat. Si més no, no hi ha cap estat de l’Europa occidental que hagi estat condemnat per la violació d’aquest article, que té a veure amb la voluntat de silenciar un oponent polític. Els presos volen demostrar que hi havia una voluntat oculta i no declarada que anava més enllà de la persecució d’un presumpte delicte; que els volien apartar de la vida pública i de l’escena política. Hi ha pocs precedents, però un d’aquests té unes certes semblances amb el cas de Jordi Cuixart i de Jordi Sànchez, si més no.

L’article 18

És el cas de Rashad Hasanov, un dels activistes pels drets civils més destacats a l’Azerbaitjan, detingut el març del 2013, juntament amb més gent. Havien participat en unes concentracions pacífiques i multitudinàries de protesta contra el govern. Però, malgrat el caràcter pacífic d’aquelles mobilitzacions, els van acusar d’haver participat en activitats il·legals de planificació d’accions violentes i d’incitació als desordres públics; els acusaven també de “terrorisme” per la possessió de còctels Molotov, els van tenir tancats en presó preventiva i més tard un tribunal de Bakú els va condemnar a penes de sis anys a vuit anys de presó. Quan Hasanov feia tres anys que era tancat, dels set a què fou condemnat, el govern el va indultar. I, tanmateix, un any més tard, el Tribunal d’Estrasburg condemnava l’Azerbaitjan per haver violat el seu dret de llibertat i, encara més important, per haver violat l’article 18 del Conveni Europeu dels Drets Humans. És a dir, que el tribunal condemnava l’estat per haver intentat de silenciar la dissidència política amb aquells empresonaments.

El criteri amb què el tribunal condemna un estat per la vulneració d’aquest article és més relliscós que no en alguns altres articles, com el 5, el 6 o el 10 i l’11, molt més estipulats. Té una dimensió més política i no tan jurídica.

Fins ara podíem sospitar que el TEDH es mirava amb una certa fredor burocràtica uns recursos per uns fets de fa cinc anys que han vist passar uns indults, una reforma del codi penal i una nova època de suposada entesa política i negociació entre governs. Però el tedi polític i judicial que pot haver adormit les percepcions dins Catalunya no s’ha apoderat pas dels responsables del Tribunal d’Estrasburg, que acaben de deixar ben clar –a tall de recordatori per als catalans mateix– que la causa contra l’independentisme que va engegar amb aquell “més dura serà la caiguda” no ha perdut gens de gravetat, i que és una prioritat per al tribunal. “Un cas d’impacte.”