12.01.2020 - 21:50
Poques hores després d’haver refusat, el president del parlament, de dur endavant la investidura del president Carles Puigdemont, una investidura acordada fins i tot pel seu partit, vaig escriure aquest editorial, servint-me de Tolstoi: ‘Els dos guerrers més bons són la paciència i el temps‘.
Era el 31 de gener de 2018 i l’independentisme institucional ja havia fet malbé dues grans oportunitats per a guanyar. Una, la principal, després del Primer d’Octubre, desconfiant de la capacitat de la ciutadania per a enfrontar-se a la repressió. La segona, la més greu, tirant per la finestra amb aquella marxa enrere tot l’esforç increïble que havia fet precisament la gent, els ciutadans del carrer, per desfer l’operació d’estat concretada en el 155.
Mariano Rajoy ha explicat ara que li semblava increïble que l’unionisme hagués perdut les eleccions del 21-D. I li ho semblava perquè ho era, d’increïble. Pocs països haurien resistit una cosa com la que va resistir aquest i s’haurien reconstruït amb la velocitat del nostre. Però l’error monumental de no aplicar el resultat de la votació ens ha dut al punt on som ara, amb una divisió partidista em fa l’efecte que insalvable i amb una divergència estratègica que obliga a pensar si llavors no hauria estat millor de repetir les eleccions. Si és que ara ja no són completament imprescindibles, si més no per a superar aquest lamentable teatre institucional en què vivim abocats.
Però avui és el 13 de gener de 2020 i passarà una cosa important: a Estrasburg Carles Puigdemont i Toni Comín, president i conseller elegits en les llistes de Junts pel Sí, l’un de Convergència aleshores, i l’altre d’Esquerra aleshores, prendran, amb tot el dret, possessió dels seus escons com a membres del Parlament Europeu. I, malgrat que Espanya ho ha intentat de totes les maneres possibles, avui no serà un 30 de gener. Aquesta vegada no se n’han sortit i avui el vot dels ciutadans serà satisfet, la democràcia haurà superat les amenaces del règim i dos autèntics lluitadors, incansables, ens representaran al cor d’Europa, al costat de Diana Riba i esperem que ben aviat també de Clara Ponsatí i Oriol Junqueras.
Tolstoi explicava –i jo repetia en aquell editorial de què parlava abans– que els dos guerrers més bons són la paciència i el temps, perquè els grans adversaris, quan combaten de veritat, sense reserves, com animals per una presa, malden per menar l’altre a un joc d’errors. I estàs llest si t’hi deixes dur. És aquella imatge tan estepària del moment en què els llops ensumen la sang. Si veuen que hi ha cap feblesa en la presa que empaiten, intensifiquen frenèticament la pressió, fins al punt que poden arribar a morir-se i tot, esgotats en l’intent de caçar-la. Però ho fan, s’hi lliuren sense reserves, perquè saben que és en aquell moment precís que el cansament i la necessitat de prendre decisions urgents també pot dur l’altre a cometre un excés, un error, a fer un pas en fals que el derrote sense remissió. En definitiva, és per a aquell moment, diu Tolstoi, que has d’estar preparat, perquè és en aquell el moment que es posa en joc tota la vida i tot allò que hi has fet.
Jo recorde amb una profunda emoció quan el novembre del 2017 vaig entrar per primera vegada a l’habitació en un hotel de Brussel·les on s’allotjava el president de la Generalitat, en un ambient gairebé de clandestinitat. Fins i tot em vaig apuntar, en un paperet que encara guarde a casa, el número de la cambra: era la 4333. La decisió d’anar cap a l’exili havia estat presa amb la determinació, i així m’ho va explicar aleshores, de portar l’estat espanyol a la derrota a còpia de despullar-ne l’autoritarisme davant el món i aprofitant la doble condició jurídica de catalans i d’europeus. Perquè Espanya havia decidit de tractar un problema polític com si fos un acte de delinqüència i el govern a l’exili estava determinat a demostrar que els delinqüents eren ells: els Rajoy, Sánchez, Rivera, Iceta, Marchena, Llarena, tutti quanti…
Em va semblar, en aquell moment, que aquesta era una tasca titànica. Calia demostrar primer que ells, tots els exiliats a Bèlgica i Suïssa, no eren de cap manera delinqüents. I ho varen fer guanyant en tots els tribunals possibles totes les conteses que els van posar al davant. Després havien d’aconseguir que les institucions internacionals denunciassen el comportament de l’estat espanyol. I van començar a arribar les resolucions i els informes demolidors, de l’ONU al Tribunal de Justícia de la Unió Europea. Aleshores calia pujar un graó més i portar la batalla al terreny de la política. I varen prendre la decisió de jugar-se-la de nou i aprofitar el Parlament Europeu: Junts, Puigdemont, Comín i Ponsatí, representant un espai transversal que a l’interior era impossible de crear.
Com que som un poble que té por de guanyar i no sap gestionar emocionalment les victòries, ja hem oblidat com ens va fer patir aquella decisió. De primer no els van deixar presentar-se, en una primera decisió polèmica de la Junta Electoral, però van guanyar la batalla jurídica i van acabar figurant a les llistes. Ho recordeu? I van guanyar sense discussió a les urnes, a tot arreu, en una campanya electoral en què no van poder ni enviar les butlletes de vot a la casa de la gent, per l’obstrucció de l’administració electoral. I si se sumen els vots de Junts per Catalunya i Esquerra Republicana, se’n va obtenir el 49,84% del total, i en van faltar només 5.379 per a assolir aquella famosa meitat del vot que tant sembla importar a alguns.
La reacció la sabem tots. Espanya va embogir una altra vegada, com després del 21-D, i va intentar, una altra vegada, d’evitar en els despatxos allò que la gent havia decidit a les urnes. Va aconseguir una primera victòria impedint la presència dels eurodiputats electes en la sessió d’obertura del parlament, és cert. Però al final ha perdut i avui no podrà evitar-ne la presència a l’hemicicle ni podrà evitar que siguen escoltats quan parlaran demà. La tenacitat de la ciutadania aguantant el conflicte, els herois que us vàreu desplaçar el juliol passat fins a la capital d’Alsàcia i la capacitat tècnica i el saber fer dels seus equips ha capgirat completament la situació.
Aquell dia, recordeu-ho perquè és important, el govern espanyol de Pedro Sánchez havia ordenat el segrest de Puigdemont i Comín a unitats de la policia espanyola, aprofitant un obscur tractat amb França. Hi havia un avió esperant-los a l’aeroport per dur-los a Madrid i policies camuflats pertot arreu. Els dos eurodiputats van haver de romandre a l’altra banda del riu, en territori alemany, i han hagut de guanyar als tribunals el dret de seure-hi avui, sense por de ser segrestats pel mateix president del govern que hi havia aleshores.
Tots els esforços per a frenar-los, doncs, han fracassat. I per aquesta raó avui és un gran dia per a l’independentisme i per a la nació. Si Tolstoi tenia raó, aquest és el moment d’atacar la presa sense reserves; si cal, corrent el perill de morir exhausts en l’intent. Perquè, com sabrien explicar perfectament els llops, el cansament que els ha causat perseguir durant dos anys i mig el govern a l’exili i la necessitat de prendre decisions urgents i improvisades per a respondre a tantes derrotes seguides com han tingut ha dut Espanya a cometre ja tants excessos i tants errors com era possible d’imaginar.
