L’estranya estratègia de la renúncia

El PP promet liquidar la taula de diàleg i Sánchez es vanta d’haver-la liquidada. Fa riure que es barallin per una metàfora inconseqüent. Allò que fou un compromís d’investidura acabà essent l’article de fe d’un partit per a surar enmig del naufragi. Una fe teologal i una mentida piadosa –si en política hi ha pietat– per a amagar la vergonya d’haver-se lliurat l’endemà de trencar les cadenes. Repartida en un rastell de mortificacions a la menuda, la ignomínia és més suportable. Però, tot i ser piadosa, la mentida és de l’alçada d’un campanar. Dialogar, en el sentit de negociar i no de moure xerra, implica una igualtat formal que l’estat mai no reconeixerà a cap regió. Si no vol restar atrapat en la dialèctica de l’amo i l’esclau, qui dialoga ha de tenir prou elements de coacció per a equilibrar els de l’altra banda. De quins mitjans disposa l’independentisme per a coartar l’estat? Sánchez pot ben vantar-se d’haver pacificat Catalunya. Que el criat rondini entra en l’ordre natural de les coses.

En política, apel·lar als ideals és inútil si no es folren d’interès. L’independentisme continuarà essent estèril mentre la moral vagi d’una banda i l’interès d’una altra. La taula de diàleg esdevingué una entelèquia del moment que la part catalana no podia aportar-hi res que constrenyés el gobierno a obrir la mà. Això mateix val per a la Unió Europea; s’hi ha anat sense cap roc a la faixa. És ingenu, perillós i tot, creure que Estrasburg es regeix per ideals. Això no vol pas dir, com proclamen alguns caps calents, que la independència sols depengui dels catalans. No comptar amb els altres és suïcida. Arraconada en el propi clos, la catalanitat s’apaga com la flama privada d’oxigen. Desapareix gairebé sense sentir-se’n, com els morts d’ofegament.

Fa tants segles que els catalans no remenen poder, que ja ni saben què és. Primer de tot, el poder és capacitat de fer mal, una aptitud que desgasta qui n’abusa i cal fer creïble per no haver-la d’emprar sovint. El respecte és això: la convicció que l’altre pot fer mal. El poder de vegades convé exhibir-lo mesuradament per no haver de desplegar-lo a més gran escala i amb més risc. Una immoralitat puntual pot estalviar-ne altres de més gran abast. La política no ha de ser necessàriament immoral, però la bona política no pot coincidir amb la moral absoluta si no vol ser catastròfica. Fer política és gestionar l’ara i aquí amb la mirada posada en allò que se’n pugui derivar. D’aquesta aptitud, Maquiavel en deia virtù, però la seva lliçó els catalans l’han desaprofitada gairebé sempre, malgrat haver-la inspirada Cèsar Borja, fill d’Alexandre VI, el papa nascut a Xàtiva. El Primer d’Octubre l’estat desplegà una gran violència amb un cost d’imatge considerable. Però amb aquella exhibició de múscul Rajoy s’estalvià d’assaltar el parlament i comptabilitzar un nombre indeterminat de víctimes amb un cost d’imatge molt superior i conseqüències incertes. Contra el poder d’un estat cohesionat en totes les seves branques, què hi pot fer l’independentisme desarticulat i convuls? Ho torno a dir: sense capacitat de fer mal no es pot negociar res amb un estat disposat a recórrer a l’ultima ratio. Com diu el politòleg Thomas Schelling: “Si el poder de fer mal dóna poder de negociació, explotar-lo és l’art de la diplomàcia.” Ergo, no hi ha diplomàcia que valgui sense poder de negociació.

I què poden negociar uns polítics compromesos amb l’estabilització de l’estat? El govern espanyol ha tret tot el que volia de la taula de diàleg sense ni tan sols presentar-s’hi. Que ERC encara llanci aquest esquer a l’electorat revela una ignominiosa misèria de recursos. Revela que la taula de diàleg és un argument extrem, desesperat, al límit de l’absurd.

Titus Livi explica que, així com un cos malalt és més sensible a un petit dolor que no pas un de sa, un país aclaparat reaccionarà amb una solució extrema a un revés d’escassa importància. En la vida d’una persona, tres anys i escaig de presó no són pas trivials, però en la història d’un país són insignificants. Així i tot, durant molts mesos que eren vitals per a covar una reacció civil, la sort dels presos desvià l’atenció i el propòsit col·lectius. Després els indults han fet la resta.

Hi ha qui pensa guarir la malaltia atacant els símptomes i molta gent decebuda dels partits ha decidit no votar o votar sense efectes electorals. És una solució nihilista, de solidaritat negativa, entre partidaris de l’ablució alquímica. Fa molts anys, en un llibre titulat After-Images of the City, vaig escriure sobre la reiteració formal dels esdeveniments revolucionaris a Barcelona. Curiosament, els incendis d’edificis religiosos de 1835, 1909 i 1936 s’escaigueren tots la segona meitat de juliol, i generaren a la llum de les flames una mena d’imatge retinal de caràcter històric. Ara aquella imatge es podria repetir amb una bullanga electoral que, amb el pretext de fer “foc nou”, el cali a les institucions que equivalen a l’establishment d’aleshores.

Abstenir-se de votar o votar amb paperetes no homologades no sols castiga uns polítics que han decebut, que no estan a l’altura, que són, en definitiva, perjudicials; és també una repulsa global de la política. No dic de la democràcia participativa, que també comptabilitza el vot en blanc, sinó de la política de l’ara i aquí, que presenta unes possibilitats d’acció i no unes altres. Llençar el vot a la paperera és una rebequeria, un enreveixinament desesperat, perquè l’alternativa d’una revolució al carrer –única sortida lògica a la crema de partits obligats a actuar dintre de la legalitat vigent– és imaginària. El Primer d’Octubre no fou una revolució dels sants, com la Gloriosa, sinó d’hiperventilats i semijubilats, per dir-ho amb el to despectiu suara emprat per un periodista semiidentificat amb el “procés”. Dit amb paraules més respectuoses: fou una revolució de gent amb una mitjana d’edat alta. La hipoventilació dels joves, altrament dita espanyolització, i una demografia com més va més negativa no auguren cap esclat d’energies revolucionàries imminent. Els somriures de la revolució d’octubre són tan congelats com un desembre d’abans del canvi climàtic.

La solució abstencionista es basa en la tesi que als partits actuals els succeiran uns altres de més eficients. Però amb cada nova “oferta” l’espai es fracciona d’escreix i l’eficàcia minva en la mesura que uns resten poder als altres. La solució abstencionista precaritza l’acció política encara més que no ho està, passant per alt que les relacions de poder a la cambra són un reflex de les relacions de poder a la societat. Puix que l’independentisme és feble, la solució dels extremistes consisteix a fer-lo caure de l’escambell. Ho defensen amb l’espatarrant argument que, com que la independència ja ha estat proclamada, a Madrid no s’hi ha de fer res.

És un cop de puny damunt la taula tan imaginari com la taula mateix. És creure que abandonar el terreny equival a controlar el territori. El fet, però, és que controlar el territori és molt més determinant que cap declaració. La il·legalitat d’una acció no té cap força davant d’un fet acomplert. Arriba un moment que el dret internacional legalitza l’estatus adquirit, sempre que duri prou temps. Per a aconseguir-ho no serveix de res “carregar-se de raons” ni esgrimir superioritat moral; cal disposar de mitjans de defensa, és a dir d’agressió. I si la capacitat agressiva dels catalans és ínfima, no és del tot inexistent. Ho proven el fel i les toxines esmerçades en les lluites endogàmiques. Ho prova sobretot el recaragolament de la llei per a neutralitzar les figures més combatives, principalment els presidents Puigdemont, Torra i Borràs. Ho prova la intenció, declarada per Vox i considerada pel PP, d’il·legalitzar l’independentisme. I ho prova definitivament l’informe sobre terrorisme de l’Europol. L’equiparació d’independentisme amb terrorisme fa temps que es cuina als fogons de la FAES. La idea ja s’ha assajat per perseguir els CDR i el Tsunami Democràtic i ara ja es pot dir que ha estat acceptada pel PSOE, car l’informe de l’Europol es limita a transcriure la declaració del Ministeri d’Interior en matèria terrorista.

Atès que la situació no es revertirà, és més assenyat aplicar un criteri relatiu a l’eficàcia dels partits que no pas cremar-ho tot. Actualment cap partit no té prou força per a alliberar el territori i fragmentar encara més l’oferta electoral no els en donarà. El realisme imposa una única alternativa: o abandonar la política institucional o concentrar el poder per a alterar l’actual desequilibri. Si hom es decanta per la segona opció, cal anar a votar no pas amb una agulla d’estendre al nas sinó amb mala intenció, ço és amb voluntat de poder. D’antuvi per a desfer el miratge de la pacificació i empènyer l’estat contra les cordes de la disfuncionalitat.

Anivellar tots els partits en l’apostasia i el perjuri, a més d’ésser injust, és confondre impotència amb intenció. No és igual contemporitzar amb la repressió que vindicar una confrontació molt difícil de dur a la pràctica amb una militància enfrontada i un electorat desorientat. Amb els fruits de l’estratègia republicana ben madurs, es pot insistir a fermentar-los per embriagar-se’n, o per contra donar una oportunitat a la confrontació assenyada. No són pas iguals l’acòlit i el denunciant, els qui col·laboren i els qui s’engatgen a entorpir la màquina de l’estat. L’escepticisme no hauria de ser cap impediment per a posar a prova l’oferta de rupturisme responsable o de radicalisme racional, oimés quan la prova serà a curt termini, car les eleccions catalanes posen un límit molt estret al crèdit.

Ara mateix, reunir forces per plantar cara és l’única manera d’alçar el cap, obtenir respecte i reequilibrar la balança del poder. Apujar el preu de la repressió és l’únic camí propedèutic d’una negociació que, si mai arriba, no tindrà d’interlocutor el PSOE sinó el veritable poder espanyol i es conclourà amb arbitratge internacional. D’ençà del 2017 una de les poques coses que han fet mal al poder espanyol és l’exili. Ho demostra l’obsessió de caçar Puigdemont. I a la inversa, una de les coses que més mal ha fet a l’independentisme és la supeditació d’ERC al PSOE. Ho demostra que, en la vigília d’assumir la presidència de la Unió Europea, Sánchez presumeixi d’haver domesticat Catalunya. I, efectivament, per a ell ha estat una ganga. Però tot i que, mesurat en concessions polítiques, el cost hagi estat pràcticament nul, no ho ha estat en prestigi de l’estat. Que Espanya se’n ressent, ho manifesta la idea del PP i de Vox de recuperar no sols el delicte de sedició sinó d’afegir-hi el de difamació de l’estat. No és pas per casualitat ni per caprici que l’estat es proposi de recuperar aquest concepte penal per perseguir la difusió de la llegenda negra, com en temps d’Antonio Pérez, el secretari de Felip II. La fal·lera per castigar la denúncia revela la cua de palla de l’estat i, per això mateix, el pronòstic d’un escreix de repressió guanyi qui guanyi a Madrid assenyala el camí a prendre de manera conscient i assenyada el dia 23.