Estrasburg decideix avui sobre la condemna de Marchena contra els membres d’Aturem el Parlament

Després de quatre anys d’espera, avui el Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) decidirà si el blocatge al Parlament de Catalunya el 15 de juny de 2011 per part de centenars de manifestants s’emparava en el dret de protesta. Concretament, es pronunciarà sobre el cas d’Olga Álvarez Juan, una de les vuit persones condemnades pel Tribunal Suprem a tres anys de presó per un delicte contra les institucions de l’estat i que va recórrer al tribunal europeu quan el Tribunal Constitucional va desestimar-ne el recurs d’empara. La sentència afectarà els altres set acusats, alguns dels quals encara tenen el recurs d’emparar encallat al TC pendent de resoldre’s.

Aquell dia, el 15 de juny de 2011, el moviment 15-M va convocar una concentració al voltant del parc de la Ciutadella amb el propòsit d’impedir el ple del parlament. Els manifestants volien protestar pel desallotjament de l’acampada de la plaça de Catalunya poques setmanes abans i també contra l’aprovació inicial del pressupost prorrogat de la Generalitat en un context de retallades. Aquell matí del 15 de juny hi va haver enfrontaments intensos entre els Mossos d’Esquadra i alguns concentrats. Tothom recorda algunes imatges que n’han quedat, com la del president Artur Mas i la presidenta del parlament Núria de Gispert accedint al parc de la Ciutadella amb helicòpter, o la de l’ex-consellera d’Interior, Montserrat Tura, amb la gavardina pintada i caminant entre els concentrats.

Els fets van ser jutjats per l’Audiència espanyola, que el 2014 va absoldre els divuit acusats. Un dels jutges era Fernando Grande–Marlaska, actual ministre d’Interior, qui defensava el dret de protesta dels acusats. La sentència recordava que la manifestació havia estat comunicada, que tenia un lema clar i que no es podia condemnar per un delicte contra les institucions de l’estat perquè els fets entraven dins la llibertat de manifestació i d’expressió, tot i que n’admetia un cert abús.

Però les acusacions, entre les quals hi havia el sindicat d’ultradreta Manos Limpias, a més de la Generalitat, van recórrer en contra de l’absolució al Suprem. Allà van trobar una selecció de magistrats que sí que van acceptar el delicte contra les institucions de l’estat recollit a l’article 489 del codi penal i van revocar la sentència de l’Audiència espanyola. De resultes, dels divuit acusats, vuit van ser condemnats a tres anys de presó cadascun. El ponent d’aquella sentència condemnatòria era Manuel Marchena, que va signar-la conjuntament amb Luciano Varela i Juan Ramón Berdugo. Tots tres van formar part del tribunal del judici contra el procés.

De fet, el ponent d’aquella sentència havia de ser Perfecto Andrés, que es decantava per mantenir l’absolució, però va quedar sol davant la resta de magistrats, els quals van fer servir atributs com ‘violència i intimidació’, ‘clima coactiu’, ‘atmosfera intimidatòria’ i fins i tot ‘entorn tumultuari’ per a descriure els fets del parlament i justificar la condemna dels manifestants a tres anys de presó.

Aquesta situació tumultuària i de violència ambiental de la qual parlava la sentència es va veure reflectida anys més tard en el judici contra el procés, especialment en les declaracions que van passar per la sala del Suprem. Aquelles declaracions, de la mà de la instrucció que havia preparat Pablo Llarena, finalment van servir al tribunal, amb Marchena, Varela i Berdugo al capdavant, per a avalar la condemna per sedició als nou dirigents independentistes.

Dret de protesta i dret d’un judici just

La defensa d’Olga Álvarez Juan i la resta d’afectats denuncia a Estrasburg que no tan sols els van vulnerar el dret de protesta, sinó també el dret d’un judici just. Defensen que en el procediment al Suprem no es va fer cap audiència pública i, per dictar la sentència condemnatòria, el Suprem va convocar les parts a una vista en què les defenses van exposar els seus arguments, però els acusats no van poder ser escoltats directament pel tribunal.

Les sentències d’Estrasburg poden anar acompanyades d’indemnitzacions, però el seu valor rau en el fet que són un aval o una desautorització al criteri judicial utilitzat pels tribunals sentenciadors. El pronunciament que faci el TEDH sobre el cas d’Olga Álvarez Juan tindrà un efecte directe sobre els altres tres condemnats que ja han arribat a Estrasburg. I també sobre els quatre condemnats que tenen els recursos d’emparar encallats al TC.