Una conseqüència inevitable de ser part de la diàspora és veure el país d’origen en períodes discontinus, i que la percepció d’allò que hi passa sigui diferent de la d’aquells que hi viuen sempre. Els canvis subtils es tornen invisibles per la pèrdua de la quotidianitat, però les transformacions profundes es manifesten amb molta més força, com trobar pel carrer algú que no has vist durant uns mesos i que ha envellit de cop.

Aquest estiu he passat cinc setmanes a Catalunya, i mentre voltava pel país m’he fixat en alguns canvis. Un dels grans plaers ha estat recuperar la verdor després d’una sequera llarga i brutal. El Ter i l’Onyar bullen de vida, i a la ciutat de Girona ha explotat la biodiversitat: ànecs de tota mena, esplugabous, bernats pescaires, corbs marins. A l’Empordà la pluja ha animat molts pagesos a tirar endavant els conreus habituals, un descans després de la catàstrofe de l’any passat. Ara que els gironins som acusats d’insolidaris per les resistències contra els nous projectes energètics, potser caldria recordar més sovint el paisatge que tindríem si bona part de l’aigua no se n’anés cap a la metròpoli.

També he comprovat la davallada del nombre d’estelades a les façanes. En queden, però moltes menys que fa cinc o deu anys, i suposo que quan s’han descolorit o esquinçat no hi ha hagut empenta per a posar-ne de noves. També han desaparegut gairebé tots els llaços grocs, tot i que això és més comprensible: si la gent solidària que els va pintar hagués sabut com es comportaria la classe política, em sembla que s’hauria quedat asseguda al sofà. I una altra espècie en extinció són les converses sobre el procés, més enllà d’algun comentari cínic i de la xerinola pel sainet d’Esquerra Republicana. L’apatia imposada des de dalt ha triomfat.

Com passa a la majoria de les nacions en moments de replegament, el gran refugi és la cultura. Diuen que la gent no llegeix, però les llibreries són plenes de novetats extraordinàries. Una comèdia en català és un èxit de públic als cinemes, i Tor, el retrat meravellós d’un racó de país que ha fet Carles Porta, quedarà com un referent audiovisual tant per qualitat com per repercussió. He estat molt crític amb el govern de Pere Aragonès, però cal reconèixer que la plataforma 3Cat serà el seu gran llegat. Ara vigilem que no s’esguerri.

Un dels fenòmens més interessants de l’estiu han estat les manifestacions contra l’excés de turistes que s’han organitzat arreu dels Països Catalans, i que han mostrat el trencament amb un consens que ha durat dècades. Molta gent ha pres consciència que el turisme desbocat afavoreix una minoria molt rica i poderosa, però tota la resta de la població en paga el preu: un mercat de l’habitatge destruït, l’ocupació dels espais públics, molèsties com brutícia i sorolls, i la necessitat d’importar constantment mà d’obra barata. Per primera vegada el missatge ha arribat als mitjans del nord d’Europa, i veurem si té conseqüències.

Malgrat tot, la qüestió recurrent és la seguretat. Encara ressona l’impacte de la ràfega de trenta bales en un carrer de Girona que va matar dues persones, i l’assalt hospitalari posterior; però encara és més increïble que un grup de gent anés a destruir el domicili de l’agressor, i que la reacció oficial de la policia de Catalunya fos deixar-los fer. Si a això hi afegim l’aparició constant de notícies sobre delinqüents reincidents que mai no ingressen a la presó, queda la imatge d’un país en què la majoria ha d’obeir, pagar impostos i suportar la burocràcia, i una minoria gaudeix d’una impunitat total.

De la ciutat de Barcelona no sé si dir-ne gaire cosa, perquè la nostra capital a l’estiu sembla un cercle de l’infern de Dante, però amb més zombis i més pudor de pixats. El projecte destructiu de l’esquerra municipal roman intacte, tot i que el batlle Collboni, tan godzillesc com Colau, ens estalvia la insuportable superioritat moral dels comuns. Permeteu-me, tot i això, mencionar un moment que vaig viure: el gran concert wagnerià amb la soprano Lise Davidsen, d’aquells que passarà a la història del Liceu. La funció va començar amb una esbroncada colossal al director artístic, i va acabar amb les ovacions més grans que hi he vist mai. Potser els catalans som així, i no ens costa gens de passar d’un estat d’ànim a un altre.

Acabades les vacances, me’n torno cap al nord. Els alumnes noruecs comencen les classes el 15 d’agost –avantatges de tenir un clima fred– i els professors hi hem de ser uns quants dies abans per a planificar el curs i decidir com ens enfrontem als reptes de la generació jove. Quan torni a Catalunya Salvador Illa en serà el president, i el país haurà començat una nova etapa que serà força caduca, però m’ensumo que ni l’acció del govern ni tots els missatges benintencionats dels Telenotícies seran capaços d’evitar que explotin les frustracions acumulades. Vénen unes turbulències socials molt fortes, i per això encara és més important que recordem sempre les grans coses que té la nostra nació. També perquè si no ho fem nosaltres, no ho farà ningú més.

Bon agost a tothom.